Tema 49
EL FET LITERARI DES DEL SEGLE D’OR
FINS A LA RENAIXENÇA.
RENAIXEMENT, BARROC,
Í N D E X 1. Introducció històrica 2. El concepte “Decadència” 3. Producció literària: - Segle XVI - Segle XVII - Segle XVIII
BIBLIOGRAFIA
BRUGUERA, J., Història del lèxic català, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986. CAHNER, M., Epistolari del Renaixement, València, Albatros, 1977.
COMAS, A., La Decadència, Barcelona, Dopesa, 1978.
CORBELLA, R., El Rector de Vallfogona i els seus escrits, Barcelona, 1976.
DUARTE I MONTSERRAT, C., El català, llengua de l’administració, Barcelona, Indesinenter, 1980.
ESPADALER, Història de la literatura catalana, Ed.Edhasa. FERRANDO, A. i altres., Invitació a la llengua catalana.
---, “La configuració lingüística del País Valencià després de la conquesta jaumina”, dins Segon Encontre d’Escriptors del Mediterrani, València, Ajuntament de València, 1985.
---, Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, València, Institució Alfons el Magnànim, 1983.
---, “La literatura popularista al País Valencià durant la Decadència”, dins La cultura
valenciana ahir i avui, Alacant, Universitat d’Alacant, 1986.
---, “La dialèctica unitat i diversitat en la història de la llengua catalana” dins Els
Països Catalans: un debat obert, València, Eliseu Climent de.,1984.
FUSTER, J., Poetes, moriscos i capellans, València, L’Estel, 1962. ---, La Decadència al País Valencià, Barcelona, Curial, 1976.
NADAL, J. M., “Usar de llenguatge artificiós en el segle XVI: Ideologia lingüística i llengua literària”, dins Actes del Sisè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes, Barcelona PAM, 1983.
PITARCH, V., Defensa de l’idioma, València, Tres i Quatre, 1972. RIQUER, M., Història de la Literatura Catalana, IV, Ariel.
RUBIO l BALAGUER, J., La cultura catalana del Renaixement a la Decadència, Barcelona, 1964.
SANCHIS GUARNER, M., Els valencians i la llengua autòctona durant els segles
XVI, XVII i XVIII, València, Institució Alfons el Magnànim, 1963.
SOLER, V., “Les comarques de parla castellana: una qüestió oberta” dins Raons
1. Introducció històrica
El Renaixement del segle XVI significa per als països de parla catalana l’inici d’un llarg període d’estancament econòmic, d’absteniment polític, d’inhibició cultural, de defecció lingüística. Entre les causes del decandiment d’aquest període podem citar, en primer lloc, l’extinció (al segle XV) de la dinastia catalanoaragonesa amb la mort, sense successió de Martí l’Humà i l’adveniment de la dinastia castellana dels Trastàmara (Compromís de Casp 1412). Posteriorment, la unió dinàstica de Castella i Aragó en les persones d’Isabel i Ferran (1474) comportarà la tramitació política entre totes dues corones en benefici de la de Castella i en detriment de la d’Aragó. L’aristocràcia d’aquesta última es traslladarà una cort esdevinguda sedentària i establerta a Castella.
Malgrat conservar l’estructura federativa i respectar les institucions pròpies de cada regne, els Àustria tendiren a imposar una concepció unitarista d’Espanya. D’acord amb la ideologia cesarista, governen amb un sentit absolutista del poder i, des de Felip II, no sols hi impediren la difusió dels nous corrents ideològics europeus, sinó que, amb l’ajut de la Inquisició, sotmeteren els seus vassalls a l’espiritualitat dogmàtica i repressiva sancionada pel Concili de Trento (1545-1563). A més, els pobles peninsulars es trobaren involucrats en llargues guerres de religió, la més important de les quals fou el conflicte dels Trenta Anys (1618-1648).
El descobriment del Nou Món tingué conseqüències desastroses: va ocasionar el trasbals del sistema monetari europeu i, per a Espanya va representar la refeudalització de la societat en tots els sentits. Durant aquest període, els països de la Corona d’Aragó esdevingueren de facto meres províncies de l’Imperi espanyol. Els Àustries perjudicaren els interessos catalans amb mesures clarament favorables per a Castella: a més d’introduir virreis, governants i funcionaris castellans, prohibiren tota relació comercial amb el Nou Món, exigiren la participació de catalans, valencians, mallorquins i aragonesos en la creació d’un exercit unificat (Unió d’armes) i crearen el Consell d’Itàlia (1551), pel qual els regnes italians passaven a dependre directament del monarca.
A Catalunya, els efectes de l’intervencionisme castellà en els afers propis esclataren en la Guerra dels Segadors (1640-1659). Felip IV sostenia la llarga Guerra dels Trenta Anys contra França i amb aquest pretext bèl·lic el seu “valido”, el Comte-Duc d’Olivares, que estrenyia el Principat amb tributs molt alts, hi introduí un exèrcit de mercenaris. La convivència anà deteriorant-se fins que el juny de 1640 (Corpus de Sang) un grup de segadors entrà a Barcelona i inicià el conflicte. La revolta adquirí ben aviat un caire independentista i trobà en Pau Clarís, president de la Generalitat catalana, la figura mítica que esperonà el poble a la guerra, en la qual comptà amb l’auxili interessat de França, que envaí el Rosselló. Derrotats els rebels, Felip IV signà la Pau dels Pirineus amb Franca (1659) on, sense l’aprovació de les corts catalanes, cedí a la corona francesa el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la meitat de la Cerdanya. La crisi econòmica, el clima de violència i la refeudalització determinaren l’aparició del bandolerisme, que accentuà la inestabilitat social.
Al Regne de València, la bipolarització, comuna a tot l’Estat, entre les capes oligàrquiques, urbanes i burocratitzades, i el camperolat s’agreujà amb l’expulsió dels moriscs (1609). Llur èxode s’estima en més de 170.000 persones, quasi una tercera part de la població total del regne. Les conseqüències foren immediates: crisi agrícola generalitzada (sobre tot en la producció de sucre, arròs i blat), inflació,
fallida de la Taula de Canvi i despoblament de les comarques interiors del país i de zones litorals com la Marina i la Safor. La noblesa terratinent es veié perjudicada en un primer moment per l’expulsió, però se’n beneficià a la llarga, car, a més de l’expropiació dels béns moriscs, imposa en les terres despoblades condicions molt dures per a la repoblació, amb les quals es reformava l’estatus oligàrquic. La recuperació econòmica fou molt lenta i es produí en perjudici de les classes baixes, protagonistes de diverses revoltes, la més important de les quals fou la Segona Germania (1683).
D’altra banda, el regne valencià, molt lligat econòmicament a Castella, no experimentà interessos separatistes com els del Principat i se n’allunyà durant la Guerra dels Segadors. En definitiva, a les portes del segle XVIII, el País Valencià es debatia entre unes estructures socioeconòmiques medievalitzants que reapareixeran en la Guerra de Successió.
A les Illes Balears, la refeudalització socioeconòmica s’agreujà amb la repressió de la minoria jueva, els “xuetes”, que avortà el relatiu protagonisme d’una burgesia incipient.
Al 1700, en morir sense descendència l’últim rei de la Casa d’Àustria, Carles II, s’obria un conflicte successori. Carles II havia testat a favor de Felip d’Anjou, nét del poderós Lluís XIV de França, el rei Sol, i com ell, de la dinastia Borbó, que esdevenia així l’hegemonia a Europa. Les altres potències, Anglaterra, Holanda i Àustria, s’aliaren contra Franca i Espanya i defensaren les pretensions dinàstiques de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Els felipistes reberen el qualificatiu de “botiflers”, i els austracistes el de “maulets”. Els felipistes derrotaren els austracistes valencians a Almansa el 25 d’abril de 1707 i tot seguit assetjaren incendiaren Xàtiva. Immediatament, el 29 de juny, Felip V abolia els Furs valencians i hi establia una nova estructura de poder, com faria després a Aragó (1707), a les Illes (1715) i al Principat (1716). El Principat, les Illes i Aragó aconseguiren conservar el dret privat propi, però no fou així al País Valencià, on el desinterés de la noblesa n’impedí la rehabilitació posterior. El règim juridicopolític que naixia amb la Nova Planta suprimia l’ús oficial del català als tribunals de justícia i posteriorment, al sistema educatiu.
Al llarg del segle XVIII el creixement econòmic i l’expansió demogràfica s’interrelacionen en un llarg període de prosperitat. La població dels pobles catalanoparlants es triplica i tant la producció agrícola (amb la intensificació dels conreus i el perfeccionament de les tècniques d’explotació) com l’artesanal i industrial, col·loquen la nostra societat en la via de l’acumulació precapitalista. Al País Valencià, la indústria més important entre 1750 i 1793 fou la de la seda. El 1778 s’autoritza a comerciar amb Amèrica els ports de Barcelona, ciutat de Mallorca i Alacant (el més important del País Valencià en aquell moment).
En l’aspecte jurídic hi ha una continuïtat del règim senyorial. Els senyors, que posseeixen quasi un 80 per cent de la terra, continuen cobrant-ne lluïsmes, censos, delmes i primícies dels arrendats. Les tensions esclaten cap a la darreria de segle, tot coincidint amb anys de fam, epidèmies, la recessió econòmica produïda per l’enfonsament del mercat americà i l’enfrontament armat amb la Convenció francesa, la Guerra Gran (1793-1795). Hi hagué avalots antifeudals (el 1793, 1794 i 1801) que preludien el sentit últim de la Guerra del Francés (1808-1814).
La Revolució Francesa constitueix, per l’abolició del règim senyorial i de la feudalitat, el punt de partida de la societat capitalista i de la democràcia liberal en la història de França, i, de retruc, de les revolucions burgeses de l’Europa del segle dènou.
2. El concepte de “Decadència”
L’anàlisi de la decadència del català durant els segles XVI, XVII i XVIII no ha assolit conclusions unànimes. D’entrada, cal insistir en la relativitat i imprecisió del concepte: la decadència afecta els usos socialment prestigiats i la literatura culta, però no l’ús col·loquial ni els gèneres literaris populars i només parcialment, fins 1707, els usos administratius. El terme Decadència és, doncs, una designació convencional aplicable més aviat a la història literària. Amb tot, bé si es considera el decandiment literari català com un producte de l’evolució cultural interna, atesa la precocitat del primer Humanisme (Martí de Riquer), o bé si es posa l’èmfasi en la pressió dels factors externs (Rubió i Balaguer, Antoni Comas), s’hauria d’evitar una visió simplista dels fets. Ja ho adverteix Joan Fuster:
No hi ha dubte, però, que el canvi de llengua literària no implicava el canvi de llengua col·loquial, ni tan sols els mateixos sectors castellanitzants. L’aparatosa literatura castellana segregada per la València del XVI i del XVII és obra d’unes poques dotzenes de persones (...) La castellanització social era prou més lenta que la literària, doncs.
Prou més lenta i mal no aconseguida. El castellà esdevingué l’única llengua culta dels valencians, a través de l’actitud que en aquest punt van prendre els aristòcrates i els escriptors lligats a ells en el XVI. La conseqüència fou que el castellà passà a ser als ulls de les classes inferiors, un signe exterior de categoria social.
La castellanització de la gran noblesa i d’una part dels sectors benestants i intel·lectuals obeïa a condicions sociopolítiques i a l pressió cultural del castellà. Es tractava, tot plegat, d’una nova situació diglòssia que, tanmateix, no afectava substancialment l’ús quotidià de la llengua catalana. Si la literatura de creació es decanta pel castellà en les manifestacions més elevades, els gèneres populars, la correspondència privada i la documentació administrativa, si més no fins a la darreria del segle XVII s’expressen en la llengua del país.
Al llarg del segle XVI, el català perviu en els usos privats, fins i tot entre la noblesa. Aquesta prosa renaixentista hereta, en els usos privats, la maduresa expressiva de la Cancelleria i l’obra de grans escriptors quatrecentistes havien aportat a la llengua. Hi ha, fins i tot, escriptors en castellà que redacten llurs dietaris i correspondència privada en català. D’altra banda, el conjunt de l’administració no es castellanitza fins el darrer terç del segle XVII, com ha observat Joan Fuster “... de les
altures de la Generalitat a l’últim racó del país...”. El canvi d’idioma administratiu, que
comença a produir-se ja al segle XVII, fou possible perquè el castellà, la llengua del monarca, comptava amb l’adhesió de les classes altes i el prestigi davant els estaments burgès i popular. El 1576, les pragmàtiques reials, ordenacions del sobirà que no rebies la sanció de les corts, comencen a redactar-se en part en castellà, per bé que conserven en català l’encapçalament medieval: Ara ojats que us diu senyor
rei. Fins a les darreries del segle XVI, els processos judicials se seguien en català. A
partir d’ aquest moment, les audiències, presidides pels virreis, optaren per la llengua de la monarquia Hispànica.
A les comarques interiors d’influència aragonesa, el català deixà de ser-hi l’expressió oral d’una minoria, la llengua de l’administració civil i eclesiàstica i el vehicle literari preferent durant la segona meitat del segle XVI –hi ha nombrosos testimonis de la presència de catalanoparlants en aquesta zona com ara Joan
Sebastià de Xèrica, autor d’una composició mariana en català al 1532-. D’altra banda, la castellanització de l’Església, especialment al País Valencià, s’ha de relacionar, entre d’altres factors, amb l’intervencionisme reial en el nomenament de bisbes, el “dret de presentació”, reconegut per Roma el 1526, i amb la introducció massiva de superiors d’ordes religiosos de llengua castellana. Els jerarques representatius d’aquesta actitud fou Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València (1586-1611) i virrei (1602-1604), que fustigà la irreductible minoria morisca fins a aconseguir-ne l’expulsió el 1609.
Les resistències del Principat a la castellanització eclesiàstica es manifesten en les diverses controvèrsies sinodals i individuals sobre quina havia de ser la llengua de la predicació (llatí, català o castellà) que es produeixen fins a mitjan segle XVII. Però durant la segona meitat d’aquest segle, el castellà s’hi adoptà en la predicació i en els registres eclesiàstics (el quinque libri). A les Balears, la castellanització no afectà a penes la predicació i la catequètica. Pertot arreu els jesuïtes foren, entre els ordes religiosos, els agents més actius de la castellanització tot afavorint, per exemple, la introducció del castellà a les Universitats, on el predomini de l’escolàstica implicava el monopoli lingüístic quasi absolut del llatí.
3. Producció literària: segle XVI
La poesia catalana del segle XVI acusa una gran influència d’Ausiàs March, les obres del qual van ser reeditades i que va exercir també una gran influencia sobre la poesia castellana del Segle d’Or.
Al costat d’aquest corrent ausiasmarquià, trobem intents de renovació de la mètrica per tal d’adoptar el decasíl·lab de ritme italià, com també la persistència de les formes tradicionals i popularitzants.
PERE SERAFÍ (1505/10-1567), pintor i poeta anomenat “lo Grec”. En paral·lel amb Joan Boscà, introdueix els metres italians (sonet i madrigal). És, sens dubte l’autor més polifacètic del XVI i també el més receptiu a les diferents propostes poètiques del moment. En ell es donen els tres aspectes de la poesia catalana del XVI ja esmentats: influència ausiasmarquiana, innovació italianitzant i les formes populars.
JOAN BOSCÀ, prevere de Mataró, manté també la tradició literària d’Ausiàs March. El text més interessant és un poema èpic en tres cants i més de 1.500 versos, dedicat a la victòria de Lepanto i a la intervenció decisiva que hi van tenir els catalans, intitulat La singular i admirable victòria de Lepanto. En la seua Visió en
somni, manifesta teòricament la incapacitat de l’època per entendre Ausiàs March.
Prosa
L’Espill de la vida religiosa, obra més coneguda també pel nom del seu protagonista: El Desitjós, atribuïda a fra Miquel de Comalada i publicada anònimament a
Barcelona el 1515, constituí un best-seller del moment, fins al punt que, de seguida, se’n feren traduccions al castellà i, posteriorment, a moltes llengües europees. Pot ser considerada com l’exponent català de la “Devotio Moderna”, corrent religiós de l’època (paral·lel a l’erasmisme) que maldava per l’assentament de valors basats en el misticisme, l’intimisme, i en definitiva, la pobresa evangèlica. Concebuda, doncs, com a tractat d’espiritualitat, l’obra consta de dues parts: la primera descriu un procés ascètic (l’ermità Desitjós emprén un simbòlic viatge fent el recorregut
tradicional de les tres vies –purgativa, il·luminativa i unitiva- que mena a l’experiència mística, objecte de la segona part.
CRISTÒFOL DESPUIG. L’obra més important de tota la literatura catalana del XVI és, sens dubte, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits per Cristòfol Despuig el 1557, inèdits fins el segle passat. A desgrat que s’hagen qualificat tradicionalment d’obra historiogràfica, cal considerar-los, de fet, per l’actitud que traeixen i per la varietat de temes que s’hi tracten, com a assaig. Consten de sis col·loquis entre tres interlocutors: Lúcio –cavaller culte, veritable alter ego de Despuig-, Fàbio –mercader i natural, com Lúcio, de Tortosa-, D. Pedro –cavaller valencià. Entre les principals qüestions debatudes figuren les següents: a) la identitat historicocultural comuna dels països de llengua catalana; b) l’imperialisme politicocultural exercit pels castellans: c) la guerra civil catalana del XV...
Sota una falsa aparença de localisme, motivada en part pel títol de l’obra, aquesta inclou una molt considerable dosi de curiositat humanística, de coneixements històrics i científics, i no pas en darrer lloc, de consciència nacional reivindicativa. I, en aquest darrer sentit, és una de les primeres i més lúcides veus d’alarma enfront de la castellanització dels Països Catalans.
Al País Valencià, dins el panorama de l’humanisme, destaca la figura de JOAN LLUÍS VIVES (1492-1540). Aquest gran filòsof valencià patí en la família, tota ella de conversos, el rigor de la Inquisició, que condemnà a la foguera el pare. De l’exili estant, enyorava en l’obra, escrita en llatí, la terra nadiua i l’idioma matern (com ho demostra el fet que el seguís parlant tota la vida, l’usés en la correspondència, el trobés més adequat per a les lleis i fóra partidari del seu ensenyament als infants.
La producció poètica es caracteritza, com a Catalunya, per la persistència de formes medievals, per un intent de renovació italianitzant i per la pertinència de formes populars i tradicionals.
La mostra més important de la poesia satírica valenciana d’aquesta època és la Breu descripció dels mestres de València (1586) de Gaspart Guerau de Montmajor, sàtira que ridiculitza la noblesa i els intel·lectuals servils.
La poesia religiosa culta tracta, en general, sobre vides de sants, i té un cert aire barroc amb tot l’aparat mitològic i tots els tòpics renaixentistes. Abunden les poesies marianes i de temes hagiogràfics. Dins del gènere hagiogràfic cal citar Miquel Pérez, autor de La vida de Sant Vicent Ferrer (1510) d’un estil molt elegant.
La poesia popular i tradicional de caràcter religiós –goigs, nadales, cobles, etc.- és molt abundant al País Valencià en aquesta època.
PERE MARTÍ BEUTER, autor de Primera part de la història de València (1538), (i que tornà a editar l’any 1550 en castellà, segons l’autor per donar més difusió a l’obra). Té un estil clar, senzill i elegant, i pot ser considerada com una mostra –diu Fuster- del que hagués pogut ser la continuïtat del cultiu literari de la nostra llengua al País Valencià.
RAFAEL MARTÍ DE VICIANA, autor d’una Crònica de València (1566), impresa en castellà, però originàriament redactada en català, segons diu l’autor.
La cort virreinal de Germana de Foix (la reina vídua de Ferran el Catòlic) és un dels elements que més contribueixen a la castellanització de València en el segle XVI, sobretot en l’època del seu tercer marit, el duc de Calàbria (1526-1536), que va voler convertir-la, inútilment, en una cort renaixentista a l’estil italià. Dues figures lligades a aquesta cort són:
LLUÍS MILÀ (c.1500-post 1561) poeta i músic, autor del Libro intitulado El
diàleg, ens dóna una visió d’aquella cort virreinal, pintoresca i molt diferent de la d’Urbino. Hi ha qui ha vist en aquesta obre –plena d’escenes realistes burgeses i episodis de la vida valenciana d’una gran vivacitat- una mostra del que hauria pogut ser un autèntic teatre en la nostra llengua. En conjunt l’obra és una gran farsa o un conjunt de petites farses. Per altra banda, el bilingüisme acaba de donar-li un sentit realista i dramàtic.
JOAN FERRANDIS D’HERÈDIA (1480-1549) poeta i dramaturg, és un dels personatges que més figuren en la Cort de Germana de Foix i en la vida literària de València en el s. XVI i que va lluitar contra els Agermanats. La seua producció poètica en català, encara que escassa, és notable.
JOAN TIMONEDA (1510/45-1583) llibreter i editor, és la figura més notable del segle XVI valencià. Timoneda, com Serafí i Ferrandis d’Herèdia, glossa i dóna un caràcter cortesà a les cançons i refranys populars. D’aquesta manera, en el Renaixement la cançó popular es converteix en cançó culta i constitueix –segons Fuster- la definitiva reacció contra la tradició ausiasmarquiana i contra el món del
Cançoner satíric valencià. Dels cançoners que edità el que conté més textos
catalans (54 per damunt d’un total de 273) és Flor d’enamorats, en el qual hi ha textos d’una gran vivacitat i agilitat.
És de suposar que en ambients més o menys rurals hi havia un teatre en català. Els “misteris” és el gènere que constitueix la base d’aquest teatre. Es representaven amb motiu de festivitats religioses i els seus temes eren: Adam i Eva, el naixement de Crist, el rei Herodes, l’Assumpció de la Verge (Misteri d’Elx), etc.
Producció literària: segle XVII
Els poetes barrocs al Principat reproduïren la dicotomia de les lletres castellanes. El recargolament culteranista està representat per Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582-1623), més conegut per “el rector de Vallfogona”, i per Francesc Fontanella (1625-1680/85).
VICENÇ GARCIA és la figura més representativa de tot el XVII català. Va ésser ordenat sacerdot l’any 1605, al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on a penes va residir. Protegit per la poderosa família dels Montcada, contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. Assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona, va ser amic de nobles i del bandoler Perot Rocaguinarda.
Vicenç Garcia va assolir una mítica popularitat per les seues composicions de caràcter còmic, obscè i escatològic, al costat de les quals elaborà una obra seriosa que s’edità molt després de la seua mort sota el títol de L’harmonia del Parnàs.
L’altra gran figura del XVII català és FRANCESC FONTANELLA. Pertanyia a una il·lustre família de jurisconsults, va prendre part molt activa en la guerra de Separació de Catalunya, causa per la qual va haver d’exiliar-se. La seua obra es divideix en dos grans gèneres: les composicions líriques i les proses dramàtiques de caràcter al·legòric i pastoral. Conscient de la progressiva castellanització de la llengua i literatura catalanes, pretén oposar-s’hi, incorporant els gèneres de moda, la temàtica i els procediments barrocs. Fontanella és conegut sobre tot pel seu patriotisme, que ateny la millor expressió en Lo desengany, panegíric fúnebre a la memòria de Pau Clarís.
Si Vicenç Garcia i Francesc Fontanella representen l’assimilació de culteranisme, JOSEP ROMAGUERA encarna l’adaptació del conceptisme
quevedista a la poesia catalana. Romaguera solament va escriure una obra en català, Ateneo de grandesa sobre eminències cultes, on combina quinze gravats amb poemes al·lusius. En el pròleg, l’autor justifica l’ús de la llengua catalana, es lamenta que a l’actualitat es troba tan desemparada i invoca la seua antiga esplendor.
Al País Valencià, la tradició satírica perviu durant el Barroc i accentua el contrast entre l’aristocratisme, els cerimonials i el gust pel ritual i la burla grollera, que assoleix en FRANCESC MULET (1624-1675) dimensions escatològiques. En efecte, Mulet (anomenat el “Quevedo valencià, que és una mena de paral·lel de Vicenç Garcia ) és autor d’un Tractat del pet i paròdia la dramatúrgia castellana en dues comèdies: Los amors de Melisenda i La infanta Tellina i el rei Matarot.
La peca poètica de més qualitat són les Trobes apòcrifes, atribuïdes al cavaller Jaume Febrer del segle XIII, i obra segurament d’Onofre Esquerdo, amb les quals pretén prestigiar llinatges valencians del seu temps com a descendents dels conqueridors de l’època de Jaume I.
Durant el segle XVII trobem encara algunes obres històriques de gran interés. L’any 1606, JERONI PUJADES (1568-1635), doctor en Dret, professor, poeta i jutge del comtat d’Empúries, presentà al Consell de Cent la seua Crònica universal
del Principat de Catalunya, les dues primeres parts de la qual foren publicades en
català (1609) i traduïdes després al castellà.
Potser l’obra més interessant del gènere historiogràfic, literàriament parlant, és el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, escrit per fra Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1591) que la va atribuir a Bernat Boades, personatge històric de la primera meitat del segle XV. Aquesta falsificació té una finalitat clarament política: és un cant a la grandesa militar i política de Catalunya després de la derrota de la guerra de Separació.
A les Illes Balears sobresurt el metge Joan Binimells i Garcia (1538-1616), qui en la Història i siti de Mallorca (1606), ens ofereix una llengua més pura que la dels seus contemporanis, la història de la seua terra des dels primers pobladors.
Un gènere molt destacat al Barroc és el dels dietaris personals. Hom ha discutit si els autors de dietaris els elaboraven en català per inseguretat en l’ús escrit del castellà o per una voluntat, quasi inconscient, de resistir la castellanització i no desvincular-se de la tradició. En tot cas, ens han pervingut com a testimonis preciosos que ens ajudaren a reconstruir l’època en una mena d’història total. Del Principat conservem sis Dietaris de Jeroni Pujades d’excepcional valor, i del País Valencià mereix una especial atenció l’Autobiografia de Bernat Català de Valeriola (1568-1608), dietari que l’autor va començar en català i va continuar en castellà. També conservem els de Jeroni Sòria (1539-1557), Pere Joan Porcar (1589-1628), el d’aquest últim es titula Coses evengudes en la Ciutat e Regne de València, i el de Dídac i Àlvar Vic (1619-1632).
La prosa religiosa catalana durant el segle XVII es manifesta en aquests gèneres:
- obres hagiogràfiques i marianes - catecismes
- tractats d’espiritualitat i asceticomístics - sermonaris
- regles d’ordres i confraries - novenari
La prosa profana d’aquest segle abasta una gran varietat de matèries: Medicina, Pedagogia, Art, Arquitectura, etc. Un especial esment mereixen els tractats militars, conseqüència de l’ambient creat per la guerra de separació, i els llibres de viatges. L’obra de major interés dins la prosa profana és potser el Llibre primer de la
historia catalana (1600) del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Es tracta d’una geografia
de Catalunya basada, per una banda en les autoritats clàssiques, i per l’altra, en l’experiència directa de l’autor, que conté extraordinaris encerts, com per exemple la divisió comarcal.
El teatre continua la tradició dels Misteris, precisament la versió que ens ha arribat del Misteri d’Elx correspon a aquesta època. El teatre català, en voler alliberar-se de la seua pròpia tradició, cau sota la influència del castellà. L’exemple més clar el trobem en la Comèdia de santa Bàrbara de Vicenç Garcia. Al País Valencià, algunes obres de poesia festiva apareixen en forma de diàleg o col·loqui –contenen, per tant, elements teatrals-, gènere que aconseguirà la seua plenitud al segle XVIII. Com a prolífic autor de col·loquis cal citar Pere Jacint Morlà (+1656).
Producció literària: segle XVIII Poesia
Tota la poesia culta catalana d’aquest segle té el tint, la forma i la inspiració de la tradició renaixentista i barroca castellana, conseqüència de la influència que exercí sobre les lletres catalanes, que hom ja constatava en fer referència a la poesia culta produïda pels escriptors catalans del XVI i del XVII.
Pel que fa a la poesia popular catalana queda reduïda a festes de carrer o de barri, que giren a l’entorn de la celebració de la diada del sant, i fins i tot les festes majors dels pobles i de les ciutats que provocaren concursos poètics. Aquests tipus de poesia popular va ser molt conreat al País Valencià on cal esmentar la tradició popular satírica i festiva, en certa manera deslligada del Principat i de les Illes. Aquests tendeixen a la representació, al teatre. Carles Ros contribuí a la composició de col·loquis.
a) Poesia Barroca: Al segle XVIII, l’Acadèmia oferí una defensa i protecció a la
poesia catalana i també un suport per a l’estudi de la llengua, cultura i història. Els poetes segueixen el Rector de Vallfogona: Joan Baptista Gualbes, Fra Manuel de Vega i Joaquim Vives i Ximènez. Destaca Fra Agustí Eura (1680-1763) que escriu en català, llatí i castellà. En les composicions més ambicioses es preocupa pel tema de la mort que l’obsessiona (perpetua el tema del barroc hispànic), així trobem Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una
sepultura; també escriví Lo tractat de la llengua catalana.
També destaca Francesc Tagell, l’obra més important del qual és Relació, conjunt de dècimes catalanes, en les quals explica a un amic els esdeveniments i intrigues a la mort de Climent XII i l’elecció de Benet XIV.
Potser el més important és Ignasi Ferreres que Formà part d’un grup anomenat
Comunicació Literària que reivindicava l’ús literari del català. Destaca la seua
obra Soliloqui de Caifàs en què es troba ja un cert to preromàntic pel caràcter exaltat de la visió de Caifàs, per la intensitat efectiva amb què imagina els sofriments de Crist i per la tècnica de soliloqui.
b) Poesia Neoclàssica: aquest moviment estètic, de curta durada puix aviat fou
el casament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seua activitat creadora al s. XVIII. A la segona meitat del segle XVIII es produí una activitat literària en català que respon a la concepció i els cànons del neoclassicisme europeu que aparegué, doncs, de forma tardana.
Se seguien els preceptes establerts per Boileau a la seua Art Poétique, centrats en la imitació dels models clàssics, en la bellesa de l’obra artística i en el bon gust en la tria i organització dels materials que integren l’obra. La poesia és narrativa, satírica didàctica i imita les formes i temes clàssics. Als Països Catalans, destaquen dos focus neoclàssics: el de Menorca, on hi ha una certa prosperitat econòmica i una burgesia dinàmica, una certa renovació que gira entorn de la Societat de Cultura de Maó /1778-85), i el Rosselló, on incidí en el teatre. Destaquen dos poetes:
Joan Ramis i Ramis (1746-1819): introductor del corrent neoclàssic als Països catalans. Educat segons les normes del barroc tardà i esmorteït i amb la tradicional Arte Poética española, però la seua estada a Avinyó el posa en contacte amb el neoclassicisme francés, amb l’Art poétique de Boileau. Mentre durà el domini britànic a l’illa de Menorca, Ramis escriu tragèdies neoclàssiques seguint les normes racinianes, adaptarà l’alexandrí a la poètica catalana, poleix la llengua de castellanismes i les seues obres se subjecten a la norma de les tres unitats (espai, temps i acció). Però amb la cessió de l’illa a la corona borbònica en 1783 pel tractat de Versalles, l’obra de Ramis pateix una fatal regressió, fruit d’una posició contradictòria. Comentarà a escriure en castellà i les obres seran un híbrid de neoclassicisme i del barroc decadent. Ramis, per no perdre privilegis s’acostarà a l’aristocràcia rural, i fins i tot oblidarà el metre alexandrí a favor de la mètrica tradicional. Ramis soluciona el conflicte escrivint en llatí com una voluntat de mantenir una posició ètica. Així, veiem que la poesia del Principat depén de la castellana, i no aconsegueix de seguir els corrents europeus, i les obres palesen aquesta barreja de trets incapaços de donar un producte sòlid i autònom.
L’obra més important de Ramis és Lucrècia, dividida en cinc actes, conté els elements més purs del teatre neoclàssic: unitat de lloc, acció, temps. Tracta de l’amor matrimonial però fa un dur atac a la tirania i defensa de la llibertat. Altres obres importants són: Arminda, Constància, Rosaura o el més constant amor. Antoni Febrer Cardona (Maó, 1761-1841). Gramàtic i lexicògraf de gran relleu, va traduir els clàssics grecollatins. Les seues idees gramaticals tenen un caràcter innovador i racional. Obres seues són: Principis de lectura menorquina, una concepció racionalista de la gramàtica i també un Diccionari
menorquí-espanyol-francés-llatí.
c) Poesia Preromàntica: corrent ideològic, literari i artístic que aparegué a Europa
durant la segona meitat del segle XVIII, en el qual germinaran les idees que portaran el romanticisme. Característiques:
• Retorn als orígens, enfront de les acadèmies i el racionalisme: dels orígens clàssics grecoromans arrencaren els principis de la burgesia ascendent, simbolitzant la consciència ciutadana enfront l’aristocràcia;
• Retorn a la natura, producte de les recerques científiques dels naturalistes;
• Retorn al sentiment a l’emoció: sentiment davant les ruïnes de l’esplendor passat, hi ha una recerca d’un món irracional i fantàstic enfront del racionalisme.
En literatura es donen les característiques de revolta, desesperació i malenconia, juntament amb les anteriors esmentades, dins unes tendències classicitzants. Com ja hem dit abans, cap a finals del segle XVIII comença a manifestar-se un canvi de sensibilitat; un grup de poetes neoclàssics manifestaren en la seua obra un subjectivisme sentimental que desemboca en el Romanticisme.
No hi ha cap obra de mèrit literari, sols cal esmentar a Ignasi Ferreres que escriu Soliloqui de Caifàs on ja es veuen unes tècniques i uns continguts preromàntics. També cal esmentar a Antoni Puigblanch que escriu Les
comunitats de Castella, on trobem una defensa de la llengua i un sistema
democràtic com propugnava el romanticisme.
Prosa
No es pot parlar d’una veritable prosa creativa al s. XVIII ja que les obres solen tenir un caràcter erudit, científic o ideològic, però cal destacar com veurem, l’obra de Baldiri Reixac, de Fra Joan López i del Baró de Maldà.
Pel que fa a la prosa política i la historiografia, durant la guerra de Successió va haver-hi gran activitat parlamentària en la qual excel·leix el discurs que Manuel Ferrer i Ciges va dirigir a la Junta de Braços.
Hi ha també una abundant literatura pamfletària a favor de Carles d’Àustria contra el comportament de Franca i contra Anglaterra per l’incompliment de promeses del pacte de Gènova: Despertador de Catalunya, Via fora als adormits
i Record de l’Aliança.
En la predicció religiosa del segle XVIII, hi ha un avanç de l’ús del català a causa, en part, de les manifestacions de crisi religiosa que obliga els bisbes a tenir en compte l’eficàcia per damunt de tot. Això és també la causa que es publiquen catecismes en català i els predicadors s’atreveixen a utilitzar en català els recursos de l’oratòria barroca. Finalment, hi ha també l’activitat dels missioners. Abunden les obres religioses en aquesta època: catecismes, vides de sants, tractats d’espiritualitat, traduccions bíbliques i litúrgiques... Així l’Exercici
del cristià del gramàtic Josep Ullastre o el Foment de Pietat de Josep Liord, obres
de gran difusió, i la traducció dels salms penitencials de Pere Mercé i Santaló. És natural que també hi haja gran nombre de manuals de predicació, alguns d’ells traduïts i reeditats moltes vegades: Font mística i sagrada del
paradís de l’Església del missioner fra Francesc Balcells; Alivio de pastors i past d’oveller de Pere Salses i Trilles; Plàtiques sobre los evangelis de Francesc Rey.
Entre les obres en prosa d’aquesta època, poques tenen nivell literari. Al 1749, el clergue Baldiri Reixac (1703-1781) publicà la primera part de les
Instruccions per l’ensenyança de minyons, breu tractat de pedagogia, resum del
mètode de l’escola Port-Royal que propugnava l’educació de l’alumne en la seua llengua materna. Inspirat en els Traité des études de Charles Rollin, dedicat a universitaris i que Reixac aplica a les escoles rurals de Catalunya, les
Instruccions... ens parlen, per primera vegada en la història de la nostra
pedagogia, d’amor al nen. Contra els mètodes dels jesuïtes, recomana les classes poc nombroses. A més del seu valor pedagògic, conté una apologia de la llengua catalana i al final, un vocabulari castellà-català.
Fra Joan López (1730-1798) en la seua Peregrinació a Jerusalem ens conta la seua estada a Terra Santa, com a religiós al servei d’una comunitat catòlica. Descriu les formes de vida, costums i governs dels pobles que va coneixent; té una gran habilitat descriptiva i un agut sentit de l’observació.
La figura més important de la prosa catalana del XVIII és Rafael d’Amat de Cortada i de Sentlust, baró de Maldà (1746-1819). La seua obra, Calaix de
Sastre que té seixanta volums, dels quals se n’ha publicat una petita part, ofereix
una visió de la Barcelona i de la Catalunya d’aquell temps molt viva i directa. El baró de Maldà, malgrat la seua condició nobiliària, va saber posar-se en contacte amb el poble i és el primer escriptor català que connecta directament amb la realitat. Anotà les seues observacions sobre Barcelona i les rodalies per la qual cosa els seus papers son una inapreciable informació sobre la vida catalana del segle XVIII. El seu estil és pobre, el llenguatge ple de castellanismes i mal construït, però malgrat això té una Gràcia i un poder de captació del lector o de l’oient –ell llegia els seus relats en tertúlies nobiliàries. Era un home extraordinàriament piadós, un bon músic i un excel·lent gastrònom. El baró de Maldà ha estat qualificat com un periodista avant la lettre.
Teatre
En el teatre trobem obres religioses i profanes de tradició popular i culta i d’altres influïdes per l’escola barroca castellana. Dintre el teatre religiós persisteixen les obres que pertanyen al cicle de Nadal -els Pastorets- dels quals n’hi ha més de quaranta versions; i les passions que han estat classificades en vuit cicles. Fra Antoni de Sant Jeroni, va fer-ne una represa amb el títol, Representació de la
sagrada passió, editada innombrables vegades i que és la base de les passions
que encara actualment són representades.
El teatre marià i hagiogràfic està molt influït per la comèdia castellana. En el segle anterior, hi ha una peça clau d’aquest gènere, que és la Comèdia de
Santa Bàrbara de Vicenç Garcia. Dins d’aquest estil, cal recordar: Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, Comèdia de Nostra Senyora del Roser de Josep
Roig; Passo del martiri de Santa Eulàlia d’Ignasi Planes. També hi ha mostra d’aquest teatre a les Balears i a Catalunya Nord. El teatre català al·legòric, d’influència barroca castellana, és representat per la traducció del segle XVI de la
Victòria de Cristo de l’aragonés Bartolomé Palau.
El teatre profà, sainets i entremesos, es va cultivar abundantment escenificant els personatges típics del teatre medieval: marits enganyats, avars, autoritats corrompudes, galants burlats... Així: Amor menestral, Entremés del
porc i de l’ase, L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta, Entremés de l’ermita de la Guia, ... Totes aquestes obre, tenen un to col·loquial viu i directe,
amb abundants castellanismes i vulgarismes.
Al País Valencià
En aquesta època al País Valencià trobem, a nivell popular, un gran nombre de col·loquis, romanços i gèneres semblants referits a festes i patronatges. A nivell culte, però, se segueix conreant el castellà. Hi ha, però, com a Catalunya i Balears, un corrent reivindicatiu de la llengua.
Un gran defensor de la llengua és el notari Carles Ros (1703-1773), el qual va començar a publicar una col·lecció d’autors valencians antics i moderns. El seu primer tractat gramatical fou: Pràctica de ortografía para los idiomas
castellano y valenciano, que va reprendre a Tractat d’adaques i refranys valencians. Va escriure també: Norma breve por la que los valencianos sabrán escribir la lengua castellana guiándose por la valenciana... També es dedicà a la
valenciano-castellano. I és, a més, autor de dos opuscles apologètics: Epítome del origen y grandeza del idioma valenciano i Cualidades y blasones de la lengua valenciana, en els quals parla de l’origen i qualitats del valencià, de l’antiga vinculació amb el
llemosí. Es consuma així l’escissió lingüística començada al segle XVI.
Una altra personalitat és Marc Antoni d’Orellana, poeta i autor d’obres històriques i científiques. En una d’elles Valencia antigua y moderna, exposa les seues idees sobre la llengua, tot seguint el to apologètic i insistint en la seua perfecció i consegüent diferenciació respecte de les altres modalitats.
La qüestió de la llengua va interessar d’una manera general, així Joan Baptista Escorigüela va escriure a les escoles una carta sobre la necessitat d’ensenyar ortografia valenciana. Es va adherir al projecte Manuel Joaquim Sanelo que pensava que ha arribat el moment de fer renàixer la llengua i demana ajuda a la Sociedad Económica de Amigos del País. Sanelo va confeccionar un
Diccionario valenciano anunciant el ressorgiment de la llengua i la cultura
catalana al País Valencià.
Unes altres obres històriques i bibliogràfiques són Biblioteca valenciana de Just Pastor Fuster, Escritores del reino de Valencia de Vicenç Ximeno i els Viajes
literarios d’Antoni Ponç i de Jaume Villanueva. També hi ha repertoris de refranys
i modismes que són unes de les formes que presenta la preocupació de la llengua.
Al País Valencià les festivitats i commemoracions civicoreligioses van originar una gran abundància de textos populars en català: romanços, parlaments, tertúlies, col·loquis... que eren complement de les festes, sempre amb gran participació del poble. Dins aquest panorama literari els col·loquis ocupen un lloc preferent, amb la particularitat que el seu caràcter dialogat els situa en una posició intermèdia entre la poesia narrativa i el teatre. La major part d’autors d’aquesta època, com Carles Ros, Bartomeu Tormo, el pare Galiana, Josep Vicent Ortí, Carles León, composaren peces d’aquest gènere.
La poesia culta té els seus representants, a més del ja esmentat Carles Ros, en Bartomeu Tormo, autor d’una burlesca Gatomaquia valenciana; en Joan Collado que escriví Poesies Valencianes, i sobretot l’impressor Joan Baptista Escorigüela, de la producció del qual destaca la versió de la seqüència litúrgica Stabat Mater
dolorosa i la composició en honor de sant Vicent Ferrer, El àngel de l’Apocalipsi.
PROSA: l’única figura de relleu és Lluís Galiana. En la col·lecció
paremiològica inclou ja dos relats en català, l’un molt popular i l’altre que és traducció d’un dels continguts en Sobremesa y alivio de caminantes de Timoneda. Però l’obra que li ha donat renom és Rondalla de rondalles. Té un doble interés literari i lingüístic. D’una banda, es proposa divertir i d’altra ens ofereix un tipus de llengua fet de modismes, col·loquialismes i fins vulgarismes, que es converteix en una instantània del valencià de l’època.
Els col·loquis contenen abundants elements dramàtics i constitueixen els antecedents del teatre festiu, popular i desimbolt del segle XIX . En canvi, tenim poques dades sobre representacions religioses. Segons sembla, Carles Ros és autor d’una comèdia i d’un parell d’entremesos; Bartomeu Tormo de La fira
d’Albaida, Francesc Mulet de Los amors de Melisanda... De fet al segle XVIII, a
les Illes i a Catalunya no va haver-hi, com ja hem esmentat abans, un tipus de creació literària que responga a la concepció i als cànons del neoclassicisme, el moviment europeu sistematitzat per Boileau a l’Art poétique.
