Esquema comentari de text PROVES PAU PAUTES PER AL COMENTARI DE TEXT
FASE PRÈVIA
a) Llegeix el text una primera vegada per comprendre el seu contingut.
b) Fixa’t en les dades generals del text: autor, lloc i data de publicació. Aquestes dades solen aparéixer al final.
c) Si és necessari numera les línies de cinc en cinc per poder donar exemples del text.
d) Ara és el moment de llegir el text una segona vegada amb més atenció. No passes de paràgraf si no l'has acabat de comprendre. Pots anar anotant les idees fonamentals que et serviran per elaborar el resum i/o realitzar un esquema de les idees del text. Alhora també pots anar destacant allò que consideres interessant i que estiga relacionat amb l'estructura del text, la seua tipologia o amb d'altres aspectes que hauràs de comentar posteriorment (variació dialectal, modalització, veus del discurs,...).
e) Després de tot aquest treball segur que ja sabràs la modalitat textual predominant (narratiu, descriptiu, dialogat, expositiu, argumentatiu), l'àmbit (literari, humanístic, científic, periodístic, etc.) i el registre lingüístic emprat.
COMENTARI
Introducció. Podem començar amb una breu introducció —d’un parell de línies, per exemple, que implique el lector en el nostre text.
1. Descriure el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt)
Establiment del tema o els temes de què tracta el text.
Per determinar el tema d’un text és molt útil haver realitzat la lectura comprensiva que hem plantejat a la fase prèvia. Si ho considereu necessari, l’enunciat del tema es pot concretar, responent així a la pregunta “de què tracta el text?”. No és convenient concretar-lo si a més del tema hem de realitzar un resum del text.
La formulació del tema ha de ser breu i clara. S’ha d’expressar generalment amb un substantiu abstracte acompanyat de complements. Tindrà, per tant, l’estructura d’un sintagma nominal (per exemple, la consciència de la mort a través del temps). També és acceptable enunciar el tema amb una oració breu.
En els textos argumentatius, la tesi sol coincidir amb el tema. També pot haver-hi temes secundaris (motius secundaris). Hem de tenir en compte els elements paratextuals, que són els que acompanyen al text, i que poden donar pistes sobre el tema. El principal element paratextual és el títol però també podem trobar-hi fotos, elements subratllats i d’altres aspectes tipogràfics.
El títol pot ser:
a. temàtic. Títol que concentra la idea fonamental del text, bé de manera total o parcial. Podem distingir entre: temàtic total (“La guerra d’Iraq, una guerra colonial pel petroli”). Típics dels textos expositius per a introduir la informació de manera clara (“La variació lingüística”, “Conflicte lingüístic i disgregació”) o parcialment temàtic (“Tecnologia”). b. Remàtic. Títol que presenta una relació amb el text que no és temàtica, sinó que es tracta
d’una metàfora, una relació causa-efecte, una paròdia del contingut, etc. (“Massa hipotèrmia”, “Em sent indi”, “Pena de mort a Enrique Iglesias”).
c. Altres elements paratextuals: Fotografies o il·lustracions ,elements subratllats , altres aspectes tipogràfics (grandària, color o tipografia).
2 Delimitació de les parts constitutives del text i progressió temàtica del text.
Analitzar l’estructura d’un text consisteix en precisar en quantes parts es divideix i quina relació hi ha entre elles.
Com identifiquem l’estructura d’un text?
Per identificar l’estructura d’un text és convenient fixar-se en alguns dels seus trets formals:
a) El nombre de paràgrafs. Cada paràgraf expressa una idea diferent; per tant, és probable que constituïsca un apartat del text.
b) L’existència de signes ortogràfics (guions, numeracions...) que serveixen per ordenar lògicament el discurs.
c) L’estructuració en estrofes –quan es tracte de textos poètics-, que poden constituir unitats similars als paràgrafs.
d) La distribució dels connectors textuals que posen en evidència l’ordenació del text. e) El canvi en l’ús dels temps verbals.
Distingim generalment entre estructura externa i estructura interna.
Quan parlem d’estructura externa d’un text, ens referim a la seua disposició tipogràfica. Així, si es tracta d’un text breu, es divideix en paràgrafs o estrofes; si es tracta d’obres extenses, les unitats solen ser capítols, escenes, actes...
Quan ens referim a l’estructura interna d’un text, estem parlant de com s’ordena lògicament la informació.
Analitzar la informació seleccionada i establir com s’organitza: si hi ha un únic tema (tema constant), si apareixen temes derivats (subtemes) o si es passa d’un tema a un altre (progressió lineal).
En els textos narratius és habitual l’estructuració en tres parts: 1. Plantejament
2. Nus 3. Desenllaç
Els textos de caràcter expositiu intentarem establir una estructura tripartita: 1. Introducció
2. Desenvolupament 3. Conclusió
En els textos expositius, els diferents esquemes organitzatius impliquen una tipologia estructural del tipus: a. Pregunta-resposta. b. Problema-solució. c. Causa-efecte. d. Comparació. e. Seqüència: seguint ordre temporal (per començar, després...). f. Classificació.
Quan es tracta de textos expositius o argumentatius, caldrà identificar el tipus d’estructuració que segueix el text.
Els principals tipus d’estructuració són:
Estructura sintetitzant: s’exposen les idees per tal d’abstreure’n una conclusió al final. Estructura analitzant: es parteix d’una tesi o idea que després es prova o de la qual se’n
treuen conclusions.
Estructura enquadrada: la tesi del principi dóna peu a una explicació que condueix a la mateixa idea del principi.
3 Estructura paral·lela: s’exposen les idees sense que cap d’elles estiga subordinada a l’altra i
totes tenen la mateixa importància.
Estructura repetitiva. La tesi apareix al llarg de tot el text. Estructura oberta. Si el contingut pot ser completat.
A banda de les estratègies argumentatives, poden aparéixer diferents recursos que determinen el tipus d’argumentacions (mitjançant exemples; per analogia; per autoritat; per deducció; posar de manifest determinats valors, com la llibertat o la solidaritat...); o contraargumentacions (per refutació; per concessió a l’adversari...).
En d’altres tipus de text trobarem:
En els textos instructius: Estructura enumerativa o dividida en fases d’un procés. En els textos descriptius: Informació jerarquitzada (de més general a més concreta). En els textos retòrics: Transgressió lingüística basada en figures retòriques semàntiques.
En els textos conversacionals: Estructura basada en la successió dels torns de paraula (intercanvi dialògic).
2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies (1 punt)
Heu de mostrar que heu entés el text i sabeu destriar les idees principals de les secundàries.
Amb el resum s'ha d'aconseguir reproduir fidelment (no copiar) el contingut i l'organització d'un text original, però de manera reduïda. Cal, doncs, saber-hi distingir primer la informació que és essencial de la que és accessòria, per poder-la expressar després d'una manera condensada i objectiva.
Característiques del resum: Ha de ser breu i clar.
No ha de presentar informacions que no s’incloguen al text.
Les frases emprades en el resum han d’estar cohesionades. No s’ha de fer mai una enumeració o llista de frases soltes.
S’ha de redactar en to objectiu.
Es pot redactar en 3a persona o respectar la persona del text. No s’han d’incloure cites textuals ni exemples.
Ha d’estar redactat amb les teues pròpies paraules (hauràs de cercar sinònims per a les paraules del text). Només pots mantenir els tecnicismes.
El subratllat i l’esquema previ són bàsics per fer un bon resum. Has d’evitar:
La còpia literal de frases del text original.
L’estil esquemàtic o telegràfic, sense connectors. Les opinions personals.
4
3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que
apareixen al text.
Has d’indicar quina modalitat predomina: narració, descripció, instrucció, exposició, argumentació, conversacional. No oblides justificar la teua resposta atenent tant a criteris estructurals com lingüístics. Aporta exemples dels aspectes que vages senyalant.
És convenient indicar si s’aprecien altres modalitats secundàries i indicar, en qualsevol cas, a quines línies o paràgrafs. Heu de tenir en compte que no trobareu “textos purs” (per exemple, en una narració s’hi inclouen descripcions...).
A més establireu:
l’àmbit d’ús: acadèmic, periodístic, publicitari, jurídic, administratiu, literari, col·loquial o familiar, polític... Gènere: article d’opinió, carta al director, ressenya, conte, debat, conferència, article de divulgació científica, assaig... Finalitat comunicativa: informar sobre un tema, persuadir, orientar l’opinió o la conducta, etc. Pel que fa al canal, trobem les característiques previsibles dels textos escrits: alt grau de preparació, temps i espai de l’enunciació no compartits per l’emissor i el receptor, absència de possibilitat d’interacció entre els participants en la situació comunicativa.
TIPUS DE TEXT FINALITAT GÈNERE
Expositiu o explicatiu
Explicar. Fer entendre una cosa. Per què? Què és?
Fullet informatiu. Refrany. Exposició oral.
Currículum. Llibre de text. Monografia. Examen.
Article especialitzat. Diccionari. Enciclopèdia.
Tractat de divulgació científica. Argumentatiu Argumentar. Convéncer
d’alguna cosa
Article d’opinió. Columna periodística. Debat. Carta al director. Anunci
publicitari. Assaig (humanístic o científic). Editorial. Discurs polític. Narratiu Narrar. Contar fets i accions.
Què fa? Què passa?
Notícia. Reportatge (informació+opinió). Crònica (informació+opinió).
Pel·lícula. Acudit. [Novel·la.] [Conte.] Descriptiu Descriure. Com és? Catàleg. Endevinalla. Guia temàtica.
Retrat. Fitxa policial.
Instructiu Donar instruccions. Ordenar o aconsellar alguna cosa
Manual d’ús. Recepta de cuina. Llei. Gramàtica.
Consell. Reglament. Retòric o literari Finalitat estètica i lúdica.
Atraure l’atenció del receptor, produint-li sensacions diverses (divertiment, bellesa...)
[Novel·la.] [Conte.] Poema. Assaig literari.
Embarbussament. Eslògan publicitari. Cançó.
[Teatre.] Conversacional Conversar. Interactuar
socialment dos o més interlocutors
Entrevista. Conversa telefònica. Conversa cara a cara.
5
4. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant
els trets corresponents que apareixen al text.
Varietat lingüística: determinar el dialecte geogràfic (variació diatòpica), el dialecte social (variació diastràtica) i el registre (variació diafàsica o funcional). Sobretot, veure si es tracta d’un registre formal o informal i justificar-ho, i determinar si el llenguatge és general o d’especialitat. A. Variació diatòpica, segons la procedència geogràfica:
• Català oriental
• Rossellonés o septentrional: jo canti...
• Central: és el més difós: eixerit, joguina, nen, petó, tomàquet, rauxa, xai... • Balear: jo cant, nosaltres cantam, es meu homo, sa nina, horabaixa, al·lot... • Alguerés: article lo, possessius: la mia...
• Català occidental
o Nord-occidental: article lo, tu parlos...
o Valencià : Valencià septentrional / Apitxat / Meridional / Alacantí
• Trets distintius català oriental/occidental que podem trobar en el registre estàndard: Oriental:
o Desinències del present de subjuntiu (persones 1a, 2a, 3a, 6a): jo canti-cante, tu cantis-cantes, ell canti-cante, ells cantin-canten.
o Plurals de mots en –s o –ns: homes-hòmens, joves-jóvens, marges-màrgens... o Alternança e/a: nedar-nadar, xerrar-xarrar...
o Lèxic específic: mirall-espill, llombrígol-melic, farigola-timó, papallona-paloma(-eta)... o Accentuació: anglès-anglés, cafè-café, aprèn-aprén, aparèixer- aparéixer...
o Alternança tll/tl: ametlla-ametla, espatlla/espatla, butlla/butla... Occidental
o Principals trets específics del valencià:
1. Pronom neutre: açò. Adv. lloc: ací. Adv. temps: dins, prompte (en lloc de dintre, aviat).
2. Possessius: meua, teua, seua, meues, teues, seues. Combinació pronominal (li’l, li la, li’ls, li les).
3. Desinència –e al present d’indicatiu: jo cante...
4. Desinències –ara, -era, -ira a l’imperfet de subjuntiu: anara, diguera, patira.
5. Lèxic específic: eixir, tindre, vindre, aplegar, llavar, esvarar, gitar-se, vesprada, colp, raïl, dacsa, moixama, granera, poal, ensalada, creïlla, vore...
6. Altres trets és poc freqüent que apareguen en un text en estàndard: Demostratius: este, eixe; esta,eixa..(en lloc d’aquest, aqueix...). Numerals: huit, dihuit, dèsset, dènou i huitanta (en lloc de vuit, divuit, disset, dinou, vuitanta). Adverbi de temps: hui (en lloc d’avui).
B. Variació diastràtica, atenent a la procedència social. Dialecte social = sociolectes, que responen a sectors socials: home/dona; urbà/rural; classe alta/mitjana/baixa; edat jove/adult/edat avançada; nivell cultural del emissor, etc. Per exemple, el sociolecte infantil, l’argot dels delinqüents...
C. Variació diafàsica = registres, d’acord a l’àmbit d’ús: 1. Més formal (grau de formalitat alt):
a. Literari ... àmbit literari
b. Cientificotècnic... àmbit acadèmic (textos especialitzats) c. Juridicoadministratiu : àmbit administratiu / àmbit jurídic
2. Estàndard : àmbit periodístic / àmbit publicitari /àmbit acadèmic (textos divulgatius) 3. Col·loquial ... àmbit col·loquial o familiar
6
5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora,
metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc.
RECURSOS EXPRESSIUS
(Consulteu el llibre Nou Vents. Valencià:llengua i literatura 2 , pàgines 291 a 293)
RECURSOS TIPOGRÀFICS LES COMETES
Hi ha tres tipus de cometes: les baixes o llatines (« »), les altes o anglosaxones (“ ”) i les simples (‘ ’). Les cometes s’usen en els casos següents:
1. Títols: de conferències, comunicacions, discursos, etc; de capítols o parts d’un llibre; d’articles en diaris i revistes.
2. Noms de col·leccions de llibres o altres obres.
3. Per a destacar el significat especial o el matís d’una paraula: No crec que Joan siga “un corderet”, tot al contrari.
4. Per a reproduir les paraules dites o escrites per un altre : Segons Fuster, “La unitat col·loquial és qui sosté un idioma, no la llengua escrita, i aquella és més difícil d’aconseguir”.
5. Si cal posar entre cometes alguna paraula o expressió dins d’un text que ja està entre cometes, s’usen les cometes simples.
6. Tot allò que va en cursiva, dins d’una citació va també en cursiva.
El president del club ha declarat que “el partit s’ha ajornat sine die pels incidents del diumenge”.
7. Les cometes simples també s’utilitzen en la traducció de mots d’altres llengües. L’esposa obtinguda per aquest tipus de treball és la ya-biru o ‘dona-treball’.
ELS PARÈNTESIS
1. S’usen per a fer explicacions o aclariments al marge de la línia del discurs principal, per a donar referències o afegir detalls complementaris.
El receptor de la metàfora s’adona que a la frase “la societat és una mar” és lògicament absurda (els membres d’una societat no viuen a les mars, no són peixos), i comença a relacionar els dos termes de la proposició.
EL GUIÓ
1. Per a tancar incisos aclaridors. És també una funció pròpia dels parèntesis. El premi al millor actor —segons els crítics— és per a Pep Cortés. 2. Per a les intervencions dels interlocutors en un diàleg:
—No creus que ja és hora de dormir. —No, no tinc son.
3. Per a delimitar els incisos del narrador en els textos narratius. Eixe telèfon —digué Marta— no existeix.
ELS CLAUDÀTORS
1. Amb una funció aproximada als parèntesis, els claudàtors s’empren per a interpolar elements. Aquesta és la conclusió lògica de l’anàlisi del sistema educatiu [vegeu l’apèndix corresponent].
2. La supressió d’un fragment s’indica amb tres punts suspensius col·locats entre claudàtors (parèntesis rectangulars).
En la introducció, l’autor comenta que l’escriptura, potser per la seua relació amb el món de l’art i de la literatura, és considerada una activitat sublim i noble. [...] Sembla com si la correcció en l’escriptura siga només una qüestió d’art i estil.
LA LLETRA CURSIVA
S’utilitza per a destacar els elements següents:
7 2. Noms de diaris, revistes i publicacions en general : Un article d’El Temps.
3. Títols d’obres d’art (pintura, escultura, música): La pietat, La rendició de Breda, El llac dels
cignes.
4. Títols de pel·lícules i de sèries televisives : To be or not to be, Minut a Minut.
5. Noms propis de vaixells, avions i altres vehicles : el Titànic, la Pinta, l’Orient Express.
6. Mots i locucions llatines no adaptats : doctor honoris causa, sine qua non, annus horribilis.
7. Paraules o expressions en un altre idioma : el savoir faire, un enfant terrible, m’ho ha confessat off the record.
8. Paraules no normatives : Sempre s’escaqueja quan més feina hi ha.
9. Paraules que es volen remarcar dins del text, per donar-los un sentit especial : L’estat no és només protector de béns i llibertats, sinó prestador de serveis.
10. Paraules o frases usades en sentit metalingüístic : El mot saldo és un manlleu de l’italià.
11. Paraules o frases citades com a exemples : Les paraules poden ser agudes, com ara camió, matalàs, Ramon, etc.
12. Els malnoms, sobrenoms i àlies citats en aposició (a continuació del nom propi) : Paco Cabanes,
el Genovés
13. El nom científic de les espècies vegetals i animals : el rovelló (Lactarius sanguifluus).
LA LLETRA NEGRETA
S’utilitza per a destacar alguna paraula respecte al seu context. ( El dissabte 8 de setembre, a les 22.30, al Poliesportiu de Sueca, concert de The Garrophons) .
LA LLETRA VERSALETA
1. És un tipus de lletra que utilitza els caràcters de la majúscula, però amb l’alçària pròpia de les minúscules. S’usa per a escriure els cognoms dels autors en les citacions bibliogràfiques.
FERRER PASTOR, Francesc, Gramàtica Valenciana. Comercial Denes. València. 1994.
6. Identificar les veus del discurs.
Polifonia i intertextualitat.
Polifonia (Les veus del discurs): Podem distingir entre: Autor real: la persona que escriu el text.
Lector real: la persona que llig el text.
Autor model: la representació mental que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
Lector model: la representació mental sobre el lector que l’autor real té present quan elabora el seu text.
Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic. El locutor en 1a persona del plural pot ser:
Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit acadèmic.
Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el lector en les afirmacions del locutor.
Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
Enunciador, en sentit ampli: les veus, diferents a la del locutor, que apareixen al text. (En sentit estricte, les veus que parlen en primera persona.) Pot aparéixer o no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (=discurs reportat):
• Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (La va mirar i li va preguntar: “on aniré sense tu?”)
8 • Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que (La va mirar i li va preguntar que
on aniria sense ella).
• Discurs indirecte lliure. Un enunciat aliè, en 3a persona, sense marques gràfiques ni sintàctiques (La va mirar. On aniria sense ella?).
Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor en el text, el tu discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
Intertextualitat. Quan el text inclou referències a d’altres textos. La intertextualitat ens remet a d’altres enunciadors:
• Relacions hipertextuals (“Hi ha vida més enllà del derbi”).
• Relacions metatextuals. Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La plaça del Diamant).
• Relacions intertextuals o interdiscursives, quan s’hi inclou un text d’un altre autor (“Sèsam, obre’t”).
• Relacions paratextuals, relació del text amb el paratext: títol, subtítol, prefaci, notes... (l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants).
7. Identificar i justificar les marques de modalització del text.
La modalització. Discurs subjectiu. L’emissor manifesta la seua actitud o la seua posició respecte d’allò que diu.
• Recursos tipogràfics: signes de puntuació (cometes, guions, punts suspensius i parèntesis), la lletra cursiva, la lletra negreta, etc.
• Elements lèxics valoratius: adjectius (desafortunat), substantius (desgràcia), adverbis (afortunadament, malauradament) Verbs expressius de sentiments (lamentar, critica, desitjar...). Perífrasis verbals: d’obligació o de probabilitat.
• Fórmules d’expressivitat de l’emissor: interjeccions, invocacions i renecs (Uf!, Mare de Déu!)
• La derivació: diminutius, augmentatius pejoratius i superlatius.
• Elements pragmàtics: ironia, interrogació i exclamació retòriques, canvis de llengua, canvi de registre, metàfora, comparació, hipèrbole, metonímia...
L’absència de modalització implica la impersonalitat. Discurs objectiu. L’emissor amaga la seua presència per a conferir a l’enunciat un caràcter universal, o per a presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és.
• Verbs impersonals: caldre, haver-hi. Oracions amb “se” impersonal = impersonals reflexes (Es diu....).
• Construccions amb subjecte de caràcter genèric: hom, tothom, la gent, algú, un, les persones.
• Construccions amb valor impersonal: 2a persona singular, 1a plural o 3a plural (“Quan veus...”,“Escrivim ç davant...”, “Han recomanat...”).
• Predomini de la modalitat enunciativa. • Predomini del mode indicatiu.
• Oracions passives (El tabac és desaconsellat).
