La filosofia grega
de l'època clàssica
Els sofistes, Sòcrates, Plató i Aristòtil
Carlos García Gual
Índex
Introducció... 5
Objectius... 6
1. Els sofistes... 7
1.1. La sofística com a moviment intel·lectual ... 7
1.2. Els sofistes més importants ... 13
2. Sòcrates... 20
3. Plató... 24
3.1. Vida i obra ... 24
3.2. La teoria de les idees ... 29
3.3. La teoria de l'ànima ... 31
3.4. Política i ètica. El disseny utòpic de la República... 33
4. Aristòtil... 40 4.1. Vida i obra ... 40 Resum... 50 Activitats... 51 Exercicis d'autoavaluació... 51 Solucionari... 53 Glossari... 54 Bibliografia... 55
Introducció
En presentar la sofística, Sòcrates, Plató i Aristòtil, ens trobem en el cor de l'activitat filosòfica de la Grècia clàssica. Aquestes pàgines no tan sols volen oferir un recorregut per dos segles de pensament, sinó que també pretenen mostrar els moments més importants i els conceptes més interessants i més influents d'aquest pensament.
És important seguir aquest mòdul didàctic amb la lectura d'alguns textos bà-sics, com per exemple algun diàleg de Plató (Apologia de Sòcrates, Gòrgies,
Protà-gores, Fedó, el Banquet, els llibres VI i VII de la República, la Carta VII o Fedre)
i alguna obra o fragment d'Aristòtil.
La influència de Plató i Aristòtil ha estat molt gran al llarg de la història, i avui dia encara es fa sentir de manera ben viva en moltes discussions filosòfiques.
Objectius
Els objectius bàsics d'aquest mòdul didàctic són els següents:
1. Fer un recorregut per les principals etapes del pensament grec de l'època clàssica.
2. Repassar el contingut bàsic de les obres més importants dels autors tractats. 3. Relacionar els plantejaments filosòfics dels autors tractats.
4. Connectar aquesta època amb les inquietuds dels pensadors precedents (els presocràtics) i amb el desenvolupament filosòfic posterior (la crisi grega i el pensament romà i medieval).
1. Els sofistes
1.1. La sofística com a moviment intel·lectual
Originàriament, el terme sophistés, com el terme sophós, volia dir senzilla-ment 'savi'; però finalsenzilla-ment ha quedat històricasenzilla-ment definit per designar un tipus de professional de la saviesa que va reclamar aquest títol en l'època il·lustrada del segle V aC.
El sofista, vist des d'aquesta perspectiva, és un savi que comercia amb la saviesa, un mestre que té molts coneixements culturals i que s'ofereix a ensenyar-los a qui vulgui aprendre'ls a canvi d'una remuneració econòmica, normalment força elevada.
Sembla, doncs, que el sofista és un precursor dels professors universitaris moderns, alhora que continua una tradició que havien iniciat alguns poetes, com ara Píndar i Simònides, que escrivien poemes de celebració per encàrrec d'alguns aristòcrates il·lustres.
Quan Protàgores, en el diàleg de Plató que porta el seu nom, per respondre les preguntes de Sòcrates, intenta definir què és un sofista, afirma que és un
didáskalos paideías te kaì aretês, és a dir, un 'mestre de cultura i excel·lència',
algú que dóna lliçons pagades sobre dos camps que són molt importants per a totes aquelles persones que, d'alguna manera, volen destacar en la societat antiga: l'educació, paideía, i la virtut o excel·lència, areté.
La importància dels sofistes com a educadors en la cultura i en l'excel·lència cívica només s'explica en un context social i històric com el de la societat grega del segle V aC; en la democràcia atenesa, la pai-deía i l'areté ja no estan lligades a la noblesa de l'estirp ni a la riquesa familiar, sinó que són mèrits importants per a dur a terme un paper de-cisiu en la polis.
El ciutadà capaç de guiar els afers de la ciutat es distingeix per la seva
paideía i la seva areté. Aquesta altesa d'ànim, que permet con-vèncer i
dirigir els altres, només s'aconsegueix per mitjà d'una acurada educació superior.
Els sofistes també s'oferien com a pedagogs per a l'ensenyament de l'art de la persuasió. A la imatge, plat grec on es representa un pedagog amb el seu alumne.
Però saber si l'areté es pot ensenyar és un gran tema de debat; la resposta dels demòcrates és, per descomptat, afirmativa, al contrari que els aristòcrates més conservadors, que opinaven que la virtut –areté– prové de l'estirp, de la natu-ralesa i de la sang, la physis o phyá, com deia Píndar.
El sofista ensenya a manifestar públicament aquesta superioritat, que, al cap i a la fi, té un valor polític, mitjançant l'ús de la paraula; per això la retòrica o l'art dels discursos bells i persuasius es converteix en la seva disciplina fonamental. L'altre gran mestre de la sofística, Gòrgies de Leontini, només admet com a autèntic títol seu el de "mestre de la retòrica". Segons ell, un polític, abans de tot, ha de ser un bon orador; i el sofista és un professor de la paraula persuasiva, del logos i de la peithó, que es mostren en l'argumentació. Gòrgies domina aquesta téchne rhetoriké i n'és un professional.
Però Plató retreu als sofistes que només es preocupin de fer valer una opinió per mitjà de la retòrica i que no s'interessin per perseguir la veritat a fons com ho fa el filòsof. Gòrgies li ho concedeix: el sofista no intenta esbrinar què hi ha més enllà del que és acceptat normalment, sinó que en té prou d'aconseguir la claredat i l'aplaudiment en el món de la dóxa.
Mentre que el philósophos està sempre perseguint una saviesa dubtosa, el so-fista s'acontenta amb una sophía basada en l'acceptació social i en l'opinió més raonable i més ben contrastada. Davant la didàctica dels diàlegs socràtics, els sofistes –que utilitzen una gran varietat de recursos pedagògics, com per exemple el comentari dels poetes– prefereixen els discursos que produeixen un gran efecte.
Des del punt de vista de la temàtica, els sofistes marquen un gir decisiu res-pecte als presocràtics. En les seves investigacions i lliçons no s'ocupen ni dels temes de la natura ni del cosmos físic, sinó que es dediquen als assumptes so-cials i al món que ha creat l'ésser humà.
Ciceró, en un text famós, escriu que Sòcrates, en interessar-se per les qüestions de la vida humana i no pels fenòmens de dalt del cel o de sota la terra, va fer baixar la filosofia a un nivell terrenal; de fet, però, aquest va ser un mèrit dels sofistes, que Sòcrates només va compartir amb ells. Cap sofista no va es-criure mai un tractat Perì physeõs, ni va deixar cap hipòtesi memorable sobre qüestions de física.
Si algun sofista va escriure sobre l'ésser últim de les coses, com ho va fer Gòrgies, fou per mostrar el seu escepticisme ontològic radical:
"Res no existeix, i si existís alguna cosa seria incognoscible, i si hi hagués alguna cosa i es pogués conèixer, seria indemostrable."
Sobre el no-ésser, Gòrgies de Leontini.
Es pot aprendre la virtut?
Sobre aquesta qüestió és molt interessant el diàleg
Protàgo-res de Plató i també la
discus-sió sobre aquest tema que es troba en el text final del tractat sofístic anònim dels Discursos
dobles.
Per a Sòcrates, el diàleg és la filosofia per excel·lència. A la imatge, dos grecs dialogant; vas grec amb decoració de figures vermelles.
És a dir, el sofista renuncia a les indagacions ontològiques, físiques i metafísi-ques i s'orienta vers el món de la saviesa i l'acció humanes, vers temes socials, vers l'ètica i la política i també, de vegades, la història i l'anàlisi del llenguatge i d'algunes ciències.
La sentència que els sofistes citen més sovint és, sens dubte, la frase de Protà-gores: "L'home és la mesura de totes les coses" (pánton chromáton métron
ánth-ropos). Deixem per més endavant la discussió sobre el sentit d'aquesta frase,
però cal que notem que pot servir com a emblema de l'humanisme sofístic.
L'enfocament general d'aquests pensadors i mestres de la retòrica es ca-racteritza per l'interès per l'ésser humà, el relativisme de les valoracions, la crítica de la tradició aristocràtica, l'atenció a l'ús del logos i l'anàlisi del llenguatge i el seu poder.
D'altra banda, però, els sofistes no formen cap escola de pensament ni mostren cap afinitat psicològica més profunda que aquesta actitud crí-tica i aquesta solvència retòrica a què ens hem referit. Els sofistes són un moviment intel·lectual, no una secta.
Els sofistes comparteixen, però, un evident relativisme en temes com ara la veritat última i absoluta, i la creença que el logos –el raonament i la paraula– és el mètode adequat per a aconseguir un cert consens i ordre en la vida política civilitzada.
En conjunt, són demòcrates i pacifistes, ja que creuen en la discussió civilit-zada com a mitjà per a resoldre els conflictes socials i, com que viatgen molt d'unes ciutats a unes altres per exercir el seu ofici, aquesta manera de viure els fa sentir per damunt dels prejudicis locals i dels patriotismes de poques mires i els impulsa a promoure una mena de visió "internacional" d'alguns problemes.
Per als sofistes, l'home és la mesura de totes les coses. Diadumen, còpia d'un original de Policlet (430 aC).
En un dels temes més importants i més discutits de l'època, el del contrast entre les lleis convencionals i les lleis de la natura, o, per dir-ho d'una altra manera, el contrast entre la natura, physis, i la convenció legal, nómos, defensen el que consideren natural i denuncien el caràcter artificiós dels costums i les lleis (nómoi ) que oposen uns pobles a uns altres.
També alguns pensadors anteriors s'havien ocupat de l'ètica i la política, com ara el cas destacat d'Heràclit i Xenòfanes. El gran tema de l'oposició entre physis i nómos ja apareix abans dels sofistes. Però, tot i així, cal destacar la revolució intel·lectual decisiva que representa el moviment sofístic.
Relacions entre filòsofs i sofistes
Alguns dels sofistes estan vinculats a filòsofs eminents: Gòrgies, per exemple, sembla que va ser deixeble d'Empèdocles, i Anaxàgores és un pensador il·lustrat que es troba molt pròxim a la sofística de l'Atenes de Pèricles.
Heròdot i els sofistes
L'humanisme d'un historiador com Heròdot està influït per les reflexions dels sofistes en aquesta matèria.
Els sofistes han tingut molt mala premsa durant molts segles a causa de les crí-tiques dures i agudes que en va fer Plató, que fins i tot els va caricaturar. Tan-mateix, avui dia es reconeix el seu tarannà obert i crític i el paper renovador i pioner que van tenir en determinats estudis sobre la societat i el llenguatge. Amb l'èmfasi que van posar en la crítica racional dels temes socials, van acon-seguir un nou gir intel·lectual, tot i que aquest nou enfocament venia afavorit per un progrés històric ampli.
La�primera�Il·lustració
La crisi de la democràtica Atenes, la condemna de Sòcrates i el tarannà reac-cionari de Plató han influït en la visió una mica despectiva que s'ha tingut de la sofística; però, de fet, la podem considerar una primera�Il·lustració. I Sòcrates, l'hem de situar dins de la sofística, com una figura singular que la critica des dels seus propis supòsits. Sòcrates s'enfronta als sofistes com Kant s'enfronta a la Il·lustració del segle XVIII i això comporta un aprofundiment i una superació des de dins.
Una època�"il·lustrada" es caracteritza perquè confia en la raó humana per a resoldre i aclarir els problemes fonamentals de l'ésser humà en la societat. I només es reconeix aquesta autoritat, la raó, que es manifesta en l'educació i en la cultura, i que se sotmet a revisió per mitjà de la discussió pública i del consens. Qualsevol il·lustració es basa en l'acceptació de la democràcia i de la igualtat davant la llei.
La Il·lustració sofista
La metàfora de la Il·lustració aplicada a la sofística, amb to-tes les seves connotacions, ja és un tòpic, que, en essència, ens sembla encertat.
El programa sofístic s'inscriu en la renovació cultural de l'Atenes�de�Pèricles a mitjan segle V aC. Cal recordar que aquesta renovació intel·lectual i artística té dos condicionaments bàsics:
1) d'una banda, l'herència del pensament grec anterior, caracteritzat per un ímpetu humanista que prové d'Homer i d'Hesíode i que es manté en els pre-socràtics i Xenòfanes, Simònides i Èsquil;
2) d'altra banda, el creixement econòmic i polític de la democràcia atenesa, que es troba en el seu apogeu.
Un context propici
El creixement econòmic i polític no són factors determinants, però sí que són decisius en l'àmbit de la sofística; només en una Atenes com aquella podia sorgir un personatge com Sòcrates.
Igualtat entre ciutadans
La igualtat davant la llei en el món antic, però, estava limi-tada: només es donava entre els ciutadans i en quedaven al marge les dones i els esclaus.
Però l'àmbit il·lustrat era molt més ampli. De fet, cap dels grans sofistes no era ciutadà d'Atenes, sinó que tots ells hi van arribar des d'altres ciutats. Però es van trobar a partir de mitjan segle a l'Atenes de Pèricles, quan la ciutat era l'Hèl·lade de l'Hèl·lade o "el mateix pritanèon de la saviesa grega" (segons una expressió d'Hípies a Protàgores, 337 d).
És important assenyalar que Protàgores, com Heròdot, va anar a Turios, la colò-nia panhel·lènica fundada al sud d'Itàlia, i va intervenir en la redacció de les lleis d'aquesta ciutat, que van presentar una novetat: l'educació dels fills dels ciutadans a càrrec de la polis.
Sofistes "metecos" (forasters)
Gòrgies era de Leontini, a Sicí-lia; Protàgores, d'Abdera, a la Tràcia (com després també Demòcrit); Pròdic, de Que-os (com Simònides); Hípies, d'Èlide, etc.
Gràcies al poder marítim i a l'ambició imperial, a la riquesa i a la cultura en llibertat, Atenes era la ciutat capdavantera de Grècia. Allí els sofistes convivien amb altres viatgers il·lustres, com ara Anaxàgores de Clazòmenes, l'urbanista Hipòdam de Milet i l'historiador Heròdot d'Halicarnàs, i amb atenesos de gran valor intel·lectual, com ara Sòfocles, Eurípides, Tucídides i el jove Sòcrates.
L'època daurada d'Atenes
Era un temps de gran esplendor per a la ciutat, que alçava els grans temples de l'Acròpoli (a la imatge) alhora que mostrava la grandesa del seu teatre en les representacions de tragèdies i comèdies i oferia un espai molt receptiu a totes les noves idees. Aquesta època brillant, però, va tenir un tràgic colofó en la Guerra del Peloponès i el seu desastrós final.
La�professió�pedagògica�dels�sofistes
Plató, en el diàleg�Protàgores, traça un quadre d'aquesta època que mostra bé l'entusiasme amb què algunes persones rebien l'arribada d'un savi com Protà-gores. En aquest diàleg, Protàgores, Pròdic i Hípies es reuneixen a casa del ric Càl·lies, famós per la seva afecció als sofistes, amb una colla de deixebles i d'oïdors fervorosos en una tertúlia brillant. La trobada és una invenció de Plató, però es podria situar cap a l'any 440 aC, quan Sòcrates tenia uns trenta anys. El marc i els personatges mostren prou bé l'habilitat escènica de Plató en una evocació de trets molt delicats.
La professió pedagògica dels sofistes, que són viatgers i mestres il·lustres de saviesa cívica, els identifica com a membres d'un nou grup social. Són uns professionals, technítai, que aspiren a rebre dels seus clients una remuneració digna dels seus ensenyaments (cosa que escandalitza Plató i alguns conserva-dors); són tècnics en l'art de la persuasió, en la redacció de discursos i en la crítica ideològica, i practiquen la retòrica en el seu sentit més ampli (sense les connotacions pejoratives que aquest terme rep ja de Plató).
Escenes socràtiques
Altres diàlegs de Plató, com ara Gòrgies o els dos d'Hípies, també recorden les discussions de Sòcrates i d'alguns sofistes, però no estan tan ben ambien-tats.
Els sofistes no són tan sols mestres de la paraula que poden ensenyar als seus alumnes l'habilitat en la parla, deinoí légein, sinó que també són mestres del pensament, tot i que el seu pensament no assoleix les pro-funditats de la filosofia i s'acontenten de dominar el que Plató anomena el pla de la dóxa; no s'endinsen, però, en el pla de l'alétheia, molt més profund.
Protàgores reclamava als seus deixebles un pagament força elevat, la qual cosa vol dir que valorava molt els seus ensenyaments; però això, per a Plató, és vendre la saviesa com si es tractés d'una mercaderia. Els socràtics consideren els sofistes com a botiguers de la saviesa. Aristòtil els defineix com a marxantons d'una ciència que només és aparent i els acusa de pregonar i de vendre un vulgar producte d'èxit fundat en l'opinió.
Ensenyaments remunerats
D'altra banda, els sofistes eduquen individus a nivell particular, és a dir, no treballen per a la comunitat. Sòcrates, en algun text, recorda que va escoltar Pròdic, però només les seves lliçons més barates.
Els sofistes i la doxa
Per això, Plató els acusa d'adular el poble acceptant les valoracions habituals, i els en-fronta així a l'escèptic Sòcrates.
Els precursors d'aquesta tradició pedagògica d'educadors d'alt nivell són els poetes com ara Simònides, Píndar i Teognis, que estaven al servei dels aristò-crates. Però la sofística no defensa els valors de la tradició aristocràtica, sinó el poder de la raó, de la paraula i de la cultura –les armes que serveixen per a triomfar en una democràcia–, i el poder persuasiu del logos.
Però, per a un moralista com Plató o per a qualsevol filòsof conservador in-teressat a indagar la veritat, aquest elogi del poder de la persuasió, que és la retòrica, conté greus perills. Els sofistes s'ofereixen a ensenyar a defensar qual-sevol argument; per mitjà de l'habilitat retòrica poden "fer fort l'argument més dèbil". Utilitzen la tradició –els mites i els poemes clàssics, per exemple– per a fer comentaris nous, seductors i manipulats d'acord amb la circumstància. Són educadors al servei d'un nou ideal; són pragmàtics i liberals, i són també els renovadors de la prosa i els pioners de la retòrica i la gramàtica.
El poder de la paraula
L'elogi més representatiu d'aquest poder de la parau-la i parau-la raó el trobem a l'Elogi
Els sofistes segons Hegel
Per concloure aquesta perspectiva general sobre els sofistes, recordem unes paraules de G.W. Hegel:
"Els sofistes van ser els homes cultes i els propagadors de la cultura grega. Justament la mobilitat i l'activitat que, com hem vist, hi havia entre els grecs, tant en la vida pràcti-ca com en el conreu de l'art, es va fer palesa en un moviment d'anada i tornada i en l'aplicació a les representacions; i, com que aquestes són sensibles, l'activitat humana les modifica i les transforma, i així també remou d'ací d'allà el contingut de l'esperit, allò conegut, allò familiar, i el torna interessant per si mateix. El moviment del pensament i l'abandonament interior a aquest pensament és un joc desinteressat que es converteix en l'objecte mateix de l'interès. La ciència del pensament es revela primer com un pensa-ment formal, com l'art de moure les representacions d'una banda a l'altra. Els sofistes, que no són ni savis ni homes científics, sinó que són mestres cultes en l'ús del pensament, proven tot el que afirmen i això omple els grecs d'admiració, perquè podríem dir que saben provar-ho tot. Els sofistes tenen una resposta per a cada pregunta i uns punts de vista generals que cobreixen tots els interessos polítics i religiosos; la seva darrera etapa va consistir a provar-ho tot, a descobrir en totes les coses un costat que es pogués justificar."
Lliçons sobre la filosofia de la història universal, G.W. Hegel.
1.2. Els sofistes més importants Protàgores�d'Abdera�(490-420�aC)
És el més famós dels sofistes i el primer que admet aquesta designació. Viatja per tot Grècia donant lliçons i, segons diu Plató, adquireix una fortuna impor-tant amb els seus ensenyaments. Se li atribueixen diversos escrits, dels quals destaquen els següents: Antilogies o Discursos enfrontats, Sobre la veritat o
Dis-cursos demolidors, Sobre els déus i Sobre la constitució primordial.
Anem a veure ara algunes de les seves tesis més famoses:
• A les Antilogies diu que "sobre qualsevol tema es poden fer dos discursos oposats", i en dóna alguns exemples. L'orador eficaç, per mitjà de la paraula persuasiva, sap donar més força a un argument que a un altre i d'aquesta manera el fa triomfar sobre el contrari; per això és important una bona educació retòrica.
Però aquesta posició era criticada pels qui deien que, en prometre fer més fort l'argument més dèbil, el sofista es prestava a donar suport a una tesi injusta davant d'una tesi justa; i això donava un sentit moral –o immoral– a la pro-posta de Protàgores. Des del punt de vista de Sòcrates i de Plató, el sofista es desinteressa de trobar la veritat i només busca el triomf d'una opinió.
Però segurament Protàgores no pretén ni defensar la injustícia ni negar la veritat; ell només destaca l'eficàcia que tenen la paraula i la tècnica de l'oratòria per aconseguir de persuadir els jutges en un plet o en un debat. Per mitjà de l'art de la paraula, el logos, que és "l'artesà de la persuasió",
peithoús demiourgós, és capaç d'imposar la dóxa, l'opinió decisiva.
Semblances amb les
Antilogies
En una petita obra anònima titulada Dissoì lógoi o
Discur-sos dobles tenim un escrit
sem-blant a l'obra, ara perduda, de Protàgores.
• A l'escrit Sobre�la�veritat hi ha la seva famosa sentència: "L'home és la me-sura de totes les coses" (Pánton chremáton métron ánthropos). Es pot discutir l'abast d'aquesta tesi si les coses són valors i objectes del món social (com assenyala el terme grec chrémata) o bé si l'afirmació té un sentit ontològic; si l'ésser humà (ánthropos) de què parla és l'home individual o el genèric; però, amb tot, és bastant clara la relativitat d'aquest principi universal que proclama que l'home –i potser l'individu concret– és qui determina el va-lor de tot.
• L'escrit Sobre�els�déus també s'ha perdut. Però coneixem la frase inicial del text:
"No puc saber amb certesa si hi ha déus o no n'hi ha, ni quin aspecte tenen, ja que hi ha obstacles importants que m'ho impedeixen: la foscor que envolta aquest tema i la brevetat de la vida humana."
Sobre els déus, Protàgores.
Després d'aquesta declaració agnòstica, és possible que el sofista admeti la religió com una institució social valuosa, fonamentada en un impuls natural i desenvolupada per mitjà d'una determinada convenció cultu-ral (és a dir, basada en una ànsia natucultu-ral, physei, però regulada per lleis socials, nomoi).
Relativisme i consens
Per a Protàgores el bé i el mal són conceptes relatius, cada ésser humà té la seva veritat, i la norma s'ha d'establir per mitjà del consens, ja que no hi ha cap instància superior a l'home per mesurar les coses.
Aquesta és una consideració que possiblement va escandalitzar els conserva-dors; per això sembla que el Perì theon, molt abans que Plató critiqués l'actitud de Protàgores, ja va ser cremat com a llibre impiu a l'àgora d'Atenes.
• A l'obra Sobre�la�constitució�primordial, Protàgores parla dels orígens de la cultura i defensa que el progrés i la combinació de la tècnica i la saviesa política són fonamentals per a aconseguir la felicitat dels éssers humans. Segurament era en aquesta obra on exposava, comentava i interpretava el mite de Prometeu, que, de manera clara i resumida, es recull en el Protàgores de Plató.
El mite de Prometeu
Prometeu era un tità que va robar el foc del cel per donar-lo als homes. Per aquest fet, Zeus el castigà encadenant-lo a una roca, on un voltor li menjava el fetge, que contínuament se li reproduïa, allargant el turment. Finalment, Hèracles l'alliberà.
A la imatge, Kylix grec on s'escenifica el càstig imposat per Zeus (530-450 aC).
És molt interessant observar com el mite li serveix per a destacar la importància de les téchnai per al progrés material, però també la seva insuficiència per a la vida en societat, que només s'acompleix correctament quan s'aplica el sentit de la moralitat i la justícia; aquest fet es reflecteix en el mite en el moment en
Nota
La crema del llibre se cita a
Lleis X, 889e, sense esmentar,
què Zeus completa els dons de Prometeu amb la distribució igualitària d'aidós i díke, decència i justícia, a tots els humans. I en aquest fet es fonamenta la igualtat de la votació democràtica i la téchne politiké, l'art de conviure a la polis. • Protàgores també va escriure un Manual�de�discussions o Téchne eristikón que mostrava algunes trampes i manipulacions que són útils per a l'orador i el polític, i que un exemple de les manipulacions sofístiques que Aristòtil analitza i critica després en alguns tractats de lògica.
Protàgores va ser un mestre d'oradors i de polítics, un teòric de la retòrica i un estudiós del llenguatge, un crític dels fonaments de la cultura, un pensador il·lustrat, un relativista i un demòcrata; va ser un home amb molta personalitat que va deixar una empremta important en el seu temps i que va patir la crítica de Sòcrates i de Plató i la seva escola.
Gòrgies�de�Leontini�(485-376�aC)
Va ser, en primer lloc, el gran mestre de retòrica de l'època. Va viure molts anys, sembla que fins a 109. Ell no volia un altre títol que el de ser capaç "de fer que els homes siguin més hàbils en el discurs". Però la importància decisiva de la paraula en la vida pública i en totes les activitats humanes revela l'enorme influència que va assolir la seva activitat.
De les seves obres només es conserven dos textos menors, que ell definia com a jocs, paígnia: l'Elogi d'Helena i la Defensa de Palamedes; s'han perdut, però, els seus grans discursos: el Discurs funerari, el Discurs olímpic i el Discurs
pí-tic; i també el seu Manual de retòrica. També coneixem, per alguns resums,
l'existència d'una altra obra seva, Sobre el no-ésser, que és un al·legat escèptic contra l'ontologia de Parmènides.
Gòrgies, l'escèptic
Sobre el no-ésser manté, de manera brillant, unes tesis sorprenents, que ja hem esmentat
però que ara recordem: "Res no existeix, i si existís alguna cosa seria incognoscible, i si hi hagués alguna cosa i es pogués conèixer, seria indemostrable."
A l'Elogi�d'Helena, Gòrgies defensa, en una apologia molt hàbil, la innocència de la famosa i bella dona que va causar la guerra de Troia. L'ús del mite per a una exegesi filosòfica és un procediment sofístic d'un abast prou clar.
L'estela de Protàgores
Els escrits de Protàgores es van perdre aviat, però la seva in-fluència, que ja és important en alguns textos d'Eurípides i de Tucídides, va arribar fins a Epicur i els escèptics.
Resum de l'argumentació de l'Elogi d'Helena
Gòrgies comença elogiant la noblesa i la bellesa d'Helena i analitza els possibles motius de la seva fugida amb Paris. Helena va actuar:
"[...] Per disposició de la Fortuna (Tyche) o per ordre dels déus, o per designi de la neces-sitat, o forçada per la violència, o persuadida per raonaments, o captivada per la passió amorosa."
Sigui quin sigui el motiu, Helena és innocent, perquè, o bé va cedir davant de poders superiors, forçada i sense voluntat pròpia, o bé ho va fer motivada per la passió, que és disculpable, o bé per l'encís del logos, que té un poder màgic de seducció.
L'elogi dels poders del logos, artífex de la persuasió, és el paràgraf més notable d'aquest curiós exemple de retòrica filosòfica. Gòrgies veu la paraula en la seva dimensió psicològica i política; segons ell, la retòrica és una conductora de l'ànima, una psychagogía de gran abast.
Gòrgies, amb la seva teoria del paper de l'engany i la il·lusió en l'art de la paraula, és, d'alguna manera, el precursor il·lustre dels estudis sobre poètica i sobre la influència emotiva de la poesia.
Pel que fa a la política, Gòrgies és un teòric de l'ideal de la concòrdia panhel·lènica; el seu deixeble Isòcrates també continua la mateixa línia, pre-dicant la pau entre els grecs i la unitat d'acció contra els bàrbars.
Gòrgies no va deixar una empremta important en la teoria filosòfica: va ser un dialèctic destre, però no va tenir cap interès en la discussió filosòfica; el seu magisteri va ser en el camp de la retòrica.
Així ho considera Filòstrat (segle II dC), que en fa un càlid elogi a la seva obra Vides dels
sofistes:
"Va ser per a la sofística el model inicial de la vehemència, de l'ús insòlit del llenguatge, de la inspiració noble, de la interpretació grandiosa dels grans temes, de les construccions amb frases vives i curtes, dels girs inesperats en què el discurs es torna delectable i vivaç; i a més, ell l'adornava amb paraules poètiques per aconseguir que fos atractiu i solemne. Com ja hem dit abans, ja era gran i encara improvisava fàcilment quan pronunciava discursos a Atenes; no és sorprenent que la gent del poble quedés meravellada. Però també atreia els homes més eminents, com per exemple Críties i Alcibíades en la seva joventut, o Tucídides i Pèricles en la seva maduresa. També els versos iàmbics d'Agató, el poeta tràgic, estan influenciats per Gòrgies."
Vides dels sofistes, Filòstrat.
Altres�sofistes
Relleu grec (segles I-II aC) on es representa el rapte d'Helena per Paris.
No hi va haver cap altre sofista amb la fama i la influència de Protàgores i Gòrgies, però entre els més destacats de la primera generació podem recordar Pròdic, i també Hípies, una mica més jove.
• Pròdic�de�Queos es va interessar pel llenguatge i la correcció dels noms, l'orthótes onomáton, especialment per la distinció entre els termes aparent-ment sinònims; aquest afany per l'exactitud en l'ús dels termes potser també va influir Sòcrates, que reconeixia haver escoltat alguna de les seves lliçons més barates, i Tucídides. Va escriure un llibre titulat Estacions
(Ho-rai), en què comenta un episodi mític com a exemple i al·legoria ètica.
Exemple
A l'obra Estacions Hèracles es troba en una cruïlla davant la virtut i el vici, personificades en dues dones boniques, Areté i Kakía, i ha de triar un camí. L'heroi tria el camí aspre i difícil que ofereix Areté, el camí de l'esforç i la fatiga, el pónos, que porta al cim més alt de la fama heroica.
En aquest mateix tractat, Pròdic exposa la seva teoria sobre l'origen de la reli-gió, que considera que comença amb l'agraïment humà pels dons de la natura.
La genealogia de la religió
Així doncs, Demèter i Dionís són figures divines, creades per una humanitat agraïda, que s'inspiren en els introductors del conreu dels cereals i la vinya.
A la imatge, Dionís navegant; decoració d'un kylix d'Exècies (c. 550-540 aC).
Hèracles. Detall d'un cràter de calze dels Niòbides (c. 460-450 aC).
Pròdic també opina que el bé i el mal no es troben en les coses, sinó en l'ús que els éssers humans en fan. La seva visió de la vida és pessimista, ja que considera que la mort és l'alliberament del dolor.
• Hípies�d'Èlide va escriure moltes obres i va destacar pels seus amplis co-neixements. Tot i que s'ignoren les dates del seu naixement i de la seva mort, sembla que era més jove que Pròdic, i que devia viure, aproximada-ment, entre l'any 450 aC i el començament del segle IV.
Va escriure i va dissertar sobre història, gramàtica, retòrica, matemàtiques, estètica, ritme i harmonia, crítica literària i mnemotècnia, però no ens ha ar-ribat cap dels seus escrits.
Plató satiritza el seu afany enciclopèdic en dos diàlegs que porten el seu nom,
Hípies major i Hípies menor, i en fa una caricatura. Hípies estava orgullós de la
seva erudició universal, de la seva polymathía, i per això és un tipus de savi diferent dels altres sofistes.
A l'obra Hípies menor, Plató recorda que una vegada Hípies es va presentar als jocs d'Olímpia mostrant a tothom que ell mateix havia fabricat tot el que portava, des de l'anell fins a les sabates i el mantell. No era, doncs, debades que afirmava que l'autosuficiència, autárkeia, era la virtut més gran.
Hípies va fer estudis de cronologia –sobre els anys de les olimpíades–, de noms de pobles –abans dels estudis peripatètics–, i en els seus escrits de geometria va descobrir la quadratriu. En un text seu, el Diàleg troià, presenta el vell Nèstor conversant amb el jove Neoptòlem, fill d'Aquil·les, sobre educació. Al diàleg
Protàgores recorda la distinció entre physis i nómos i es mostra partidari de la
concòrdia entre els savis, basada en la discussió amistosa. Aquesta actitud està molt d'acord amb la funció d'ambaixador que li va atorgar la seva ciutat, quan el va enviar a Esparta i a Atenes en missions de representació.
• Altres sofistes de la mateixa generació d'Hípies són Trasímac, que xem, sobretot, pel llibre I de la República de Plató, i Antifont, de qui conei-xem fragments molt interessants que s'han recuperat gràcies a un papir: – Trasímac es manifesta pessimista sobre la justícia i adverteix que allò
que s'admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos. Aquesta actitud el situa a prop del jove Càl·licles, deixeble de Gòrgies en el diàleg d'aquest mateix nom.
– Antifont defensa les normes de la natura enfront de les convencions socials, és a dir, la physis contra el nómos. I combat críticament algunes institucions gregues, com ara l'esclavitud, afirmant que tots els éssers humans són iguals per naturalesa.
• Tot i que no va ser un sofista d'ofici, sinó un pensador independent, Crí-ties (450-403 aC) és un personatge singular que escriu dins aquest mateix ambient d'idees. És aristòcrata de naixement i de tarannà, parent de Plató
L'obra de Trasímac
Es creu que Trasímac potser va escriure una Retòrica i uns
Dis-cursos demolidors, com
Protà-gores.
L'obra d'Antifont
Antifont va escriure una obra titulada Sobre la veritat i una altra titulada Concòrdia
–que el fa sortir en alguns dels diàlegs amb Sòcrates– i un dels Trenta Tirans d'Atenes; va morir l'any 403 lluitant contra els demòcrates.
Va escriure força: Constitucions, Aforismes, Homilies, Sobre l'amor i les virtuts, i també alguns drames. Se'n conserven fragments breus, el més important i sig-nificatiu dels quals pertany a una de les seves tragèdies, Sísif (que alguns estu-diosos, però, prefereixen atribuir a Eurípides). En aquest text, Críties explica l'origen de la religió com la invenció d'un savi antic; aquest savi concep déu com una figura celestial que ha d'inspirar temor a un càstig sobrenatural quan es cometen delictes que queden sense descobrir.
Críties era un enemic de la democràcia, un dels oligarques sense escrúpols que van actuar en els greus conflictes civils que es van produir durant la Guerra del Peloponès; el seu final va ser tràgic.
Críties no va ser un sofista professional, sinó un individu amb molt de talent, un aristòcrata il·lustrat i un crític feroç de la democràcia que, per les seves idees i les seves obres, apareix com un producte brillant de les influències crítiques i subversives de la sofística més extremada.
Críties va ser un personatge audaç i maquiavèl·lic, potser un model per a possibles Càl·licles, potser amic de Sòcrates i d'Alcíbiades. Per a Plató va ser un advertiment dels riscos que representava una actuació política que no es basava en una estricta moral fi-losòfica, sinó en les passions i l'audàcia de l'orgull aristocràtic.
2. Sòcrates
Sòcrates va ser processat i condemnat a mort, i va beure la cicuta a la presó, com manava el veredicte dels jutges. Aquesta mort s'inscriu en la història de la filosofia com un esdeveniment escandalós i tràgic. "El més just dels homes del seu temps", com el defineix el seu deixeble Plató, va morir condemnat per un tribunal popular, l'any 399 aC, a l'edat de setanta anys, a la seva democràtica ciutat, Atenes, acusat "d'introduir déus nous i de corrompre la joventut".
La�personalitat�de�Sòcrates Sòcrates conversant amb la Musa Erato.
Fragment del sarcògaf de les Muses.
De Sòcrates coneixem bé alguns trets de la seva personalitat. Sabem que va néixer a Atenes, al barri d'Alopece, i era fill de Sofròniscos, un escultor, i de Fenàrete, que tenia l'ofici de llevadora. Viu sempre a la seva ciutat nadiua, de la qual només surt en dues ocasions per tal d'anar a combatre coratjosament. Es casa amb Xantipa, amb qui té dos fills. Encara que potser treballa durant algun temps en el taller del seu pare, aviat es fa famós a la ciutat per la seva afició a les converses al carrer i per les contínues preguntes a tothom sobre els temes que el preocupen, a la recerca d'una veritat difícil de trobar.
La mort de Sòcrates
Coneixem molt bé les circumstàncies i el procés que van portar Sòcrates a aquest final sorprenent, ja que Plató –en la seva Apologia de Sòcrates i en els diàlegs Critó i Fedó–, i Xenofont –en la seva Apologia de Sòcrates– han explicat com es va defensar davant el jurat popular i els darrers moments de la seva vida a la presó.
Sòcrates comparteix moltes inquietuds amb els sofistes tradicionals, com ara l'interès per la dialèctica i l'educació, però se'n diferencia en el fet que no pretén ensenyar una doctrina retòrica ni buscar un èxit davant l'opinió, sinó que vol investigar, juntament amb els seus inter-locutors, els temes centrals de la vida ètica i la política.
Sòcrates fa preguntes sobre la virtut, el bé, la bellesa, el valor, la pietat, l'amistat, la justícia, etc., i no s'acontenta amb les respostes habituals. Amb les seves crítiques agudes posa en un compromís els seus interlocutors i, quan acaben de xerrar, els fa veure que no saben res d'aquests temes tan importants. Sòcrates deia que ell només sabia que no sabia res, i que només per això ja era, d'alguna manera, més savi que tots aquells savis aparents que ni tan sols eren conscients de la seva ignorància.
La mort de Sòcrates, obra de Ch. A. Dufresnoy (segle XVII).
Aquest és el Sòcrates que ens mostren els Diàlegs de Plató, especialment els de la primera etapa, els diàlegs socràtics, que són els més fidels a la seva imatge històrica real. Els textos de Xenofont, en especial els Memorables, també coin-cideixen en aquest retrat del filòsof.
Tant si es tracta d'amics com de sofistes il·lustres o de professionals de prestigi –com ara el rapsode Ió i el sacerdot Eutifró, per exemple–, Sòcrates els mostra durant el col·loqui que no saben la resposta a la seva pregunta; però ell tampoc no els en dóna cap, sinó que els deixa en el dubte i en un embull, l'aporia, tot convidant-los a continuar reflexionant i buscant la veritat.
Però el primer testimoni sobre la figura paradoxal de Sòcrates el trobem en una comèdia d'Aristòfanes, Els núvols.
Aquesta obra ens ofereix una imatge molt extravagant de Sòcrates, com un sofista que es reclou a la seva "pensadora" per ensenyar als seus estranys dei-xebles a meditar sobre els astres i sobre els trucs per guanyar els plets. Aquesta farsa ofereix una imatge distorsionada del filòsof atenès, molt diferent de la que van conservar els seus deixebles.
Sòcrates no va escriure res i, per tant, la seva influència filosòfica rau en l'empremta personal, en les ensenyances directes, en la seva actitud davant la vida. Plató és, sens dubte, el més genial dels seus deixebles i el seu seguidor més fidel: Plató va enriquir molt el significat filosòfic del seu mestre en adjudicar-li també les seves pròpies idees i presentar-lo com a protagonista intel·lectual de gairebé totes les seves obres.
Sòcrates caricaturitzat
Aristòfanes va escriure Els
nú-vols més de vint anys abans
dels primers escrits de Plató i de Xenofont.
A la foto, bust d'Aristòfanes.
També és molt interessant l'ampli testimoni que en dóna Xenofont, que va tractar Sòcrates i que recull les declaracions d'altres filòsofs socràtics.
Cal recordar, a més, les informacions, breus però precises, que Aristòtil ens dó-na sobre Sòcrates. Aristòtil no el va conèixer i escriu sobre Sòcrates quan aquest ja ha mort. Però per aquesta raó i per la seva agudesa excepcional, Aristòtil distingeix clarament el que és específicament socràtic del que és una imatge ampliada per Plató.
A l'obra Metafísica, Aristòtil diu:
"Sòcrates no s'interessava per la natura i només parlava de qüestions de moral; en aquests temes buscava el que és universal, i el seu pensament es dirigia, especialment, a intentar definir-ho."
Aristòtil, Metafísica (I, 6, 987).
Altres mirades sobre el mestre
Alguns d'aquests filòsofs, dels quals no ens ha arribat cap obra, com per exemple Antís-tenes, el fundador del cinisme, tenien una visió del mestre molt diferent de la de Plató.
Més endavant, afegeix:
"S'ocupava de les virtuts morals –ethikàs aretás– i va ser el primer que va intentar definir-les d'una manera general. Les intentava definir d'una manera raonada. Intentava construir raonaments i el principi dels raonaments és la definició (archè dè ton syllogismon tò tí
estín).[...] Dues són les coses que hom pot atribuir justament a Sòcrates: els raonaments
inductius i les definicions del que és universal; i totes dues tenen alguna cosa a veure amb el principi de la ciència."
Aristòtil, Metafísica (XIII 4, 1078b).
Després declara, referint-se clarament a les idees de Plató: "Però Sòcrates no va establir com a separades ni les essències genèriques ni les definicions...".
El�pensament�de�Sòcrates
En els Diàlegs de Plató se'ns mostra un Sòcrates que intenta trobar una definició de conceptes morals universals com ara el valor, el bé, l'amistat, la pietat, etc., i intenta fer de l'ètica un saber exacte, una mena de ciència o episteme. En aquesta recerca no arriba a cap conclusió, sinó que acaba el col·loqui en el dubte, en l'aporia, que subratlla la urgència de continuar buscant.
Però aquesta aporia és un primer pas cap al coneixement, que es tro-ba al final, després d'haver dubtat a fons (diaporesai kalos); aquest és el mètode�de�Sòcrates : el dubte metòdic i la discussió minuciosa. No s'acontenta amb l'opinió, dóxa, sinó que l'analitza i la rebutja per buscar la veritat, l'alétheia, en l'acord mutu i racional.
Els sofistes eren racionalistes, però és Sòcrates qui aprofundeix en la manera de basar la veritat en el raonament lliure: "Què ens importen les opinions dels altres? El que és decisiu és allò que trobem tu i jo de comú en el nostre raonament", ve a dir en algun text. Tot es troba sotmès a la raó, el dubte i la crítica. Cal poder donar raó de tot, lógon didónai per a admetre-ho com a verdader. El savi no ha d'acceptar l'opinió general, n'ha de viure al marge,
parà dóxan, en aquesta paradoxa socràtica que fonamenta els valors en el lliure
examen de l'individu.
Per a Sòcrates, el més important és conèixer-se� a� si� mateix, d'acord amb la màxima dèlfica, "Coneix-te a tu mateix", que ara té un sentit més profund, ja que implica que les persones han de reflexionar sobre si mateixes d'una manera autèntica.
La filosofia esdevé així "cura de l'ànima", therapeía tes psychés; i aquesta cura de l'ànima és, davant la cura tradicional del cos en el món grec, el principal missatge socràtic. El que caracteritza al savi no és el triomf en la política ni l'èxit en els aspectes externs de la vida, sinó la felicitat interior del seu ànim. I Sòcrates en dóna un exemple amb la seva vida i amb l'acceptació de la seva estranya mort.
Sotmetre la doxa a crítica
D'aquesta manera Sòcrates s'oposa a l'actitud vanitosa dels sofistes, venedors d'una saviesa superficial basada en el que és versemblant i ja està acceptat.
La tradició�filosòfica, a partir de la mort de Sòcrates, ha sabut adonar-se del valor exemplar de les ensenyances del filòsof atenès, que no va escriure les seves doctrines però les va deixar a la memòria dels seus amics i conciutadans. Tot i no haver deixat res escrit, Sòcrates va canviar el rumb i l'horitzó de la filosofia i va impulsar la reflexió filosòfica en una nova direcció. La recerca de la veritat assumeix per a ell un sentit nou i profund.
Els cínics exageren alguns dels trets d'aquesta ascètica independència del savi, que tot ho critica i no necessita res. Plató i Xenofont subratllen la relació de Sòcrates amb la ciutat i el seu distanciament de la democràcia de l'època.
A diferència dels sofistes, Sòcrates va ser un atenès molt arrelat a la seva polis. El seu tarannà crític no desvirtua aquesta fidelitat a la ciutat. Per això la mort del filòsof, con-demnat per impietat en un tribunal democràtic, representa una tragèdia per a Atenes.
Sòcrates vist per Hegel
Com a comentari final, i per subratllar aquest enfrontament entre l'individualisme raci-onal del filòsof i l'autoritat tradiciraci-onal de la polis, citarem unes paraules de Hegel: "A Sòcrates veiem representada la tragèdia de l'esperit grec. Ell és el més noble dels ho-mes, és moralment irreprotxable. Però va portar a la consciència el principi d'un món suprasensible, el principi de la llibertat de l'esperit pur del pensament que es justifica per si mateix, que és senzillament en si i per si; i aquest principi de la interioritat, amb la llibertat d'elecció que comporta, significava la destrucció de l'Estat atenès. El destí de Sòcrates és, doncs, el de la tragèdia suprema. La seva mort pot semblar una injustícia suprema, ja que havia complert perfectament els seus deures amb la pàtria i havia iniciat el seu poble vers un món interior. Però, d'altra banda, el poble atenès també tenia tota la raó en creure que aquesta interioritat debilitava l'autoritat de la llei de la polis i minava l'Estat atenès. Encara que Sòcrates tingués raó, tanta com ell en tenia el poble atenès. En aquest important sentit, el poble atenès va condemnar a morir el seu enemic, i la mort de Sòcrates va ser summament justa. Per alta que fos la justícia de Sòcrates, la del poble també ho va ser, perquè condemnava el destructor de la seva eticitat. Totes dues parts tenien raó. Sòcrates no va morir innocent. Si hagués mort innocent, hauria estat commovedor, però no tràgic; i el seu destí va ser tràgic en el sentit més autèntic."
3. Plató
3.1. Vida i obra
Plató va néixer a Atenes cap a l'any 428 aC i va morir a la mateixa ciutat l'any 347 aC. La seva vida va ser llarga i la va dedicar fonamentalment a elaborar una extensa obra filosòfica, que va posar en escrit en els Diàlegs i que va donar a conèixer personalment per mitjà dels seus ensenyaments a l'Acadèmia. No va participar de manera activa en la vida política de l'època, tret dels seus tres viatges a Siracusa, on va intentar actuar debades com a conseller dels tirans Dionís I (l'any 387 aC) i Dionís II (anys 367 aC i 361 aC). Quan va morir, als vuitanta anys, estava acabant les Lleis, el seu diàleg més extens.
Els fets més transcendentals de la seva vida van ser conèixer Sòcrates, a qui va tractar durant gairebé deu anys, i la profunda ferida que li va produir la tràgica mort del mestre. En un afany per recuperar i venjar la seva memòria, Plató converteix Sòcrates en el protagonista de gairebé tots els seus diàlegs i s'inventa els col·loquis magnífics i vius de l'irònic i tenaç conversador amb els seus amics i contemporanis més destacats tractant de les qüestions filosòfiques més agudes.
Plató és un gran escriptor, un narrador dramàtic excel·lent i un prosista versà-til i esplèndid. Al llarg dels seus Diàlegs veiem desfilar tota una colla de per-sonatges inoblidables i trobem discussions vives i profundes sobre els grans temes filosòfics.
L'obra de Plató marca, no tan sols per l'extensió sinó també per la profunditat crítica, un moment important en la història de la filosofia grega. Plató reprèn, des d'un punt de vista crític, tota l'antiga tradició, la que prové d'Heràclit i Parmènides, dels sofistes i de Sòcrates, i construeix de manera coherent i vi-gorosa el seu propi sistema.
En aquesta construcció�filosòfica de Plató l'ètica i la política, la teoria del coneixement i la metafísica es troben íntimament unides; és una construcció que intenta oferir una nova visió de l'ésser humà, de la seva ànima immortal, del seu afany de conèixer i d'arribar, mitjançant el co-neixement filosòfic, al lloc que li correspon veritablement en el cosmos.
Una escola de filosofia
L'Acadèmia fou la prime-ra gprime-ran escola de filosofia d'Atenes, fundada per Plató cap a l'any 385 aC.
A la imatge, mosaic romà on es veu Plató ensenyant geome-tria als seus deixebles.
Sòcrates i els Diàlegs
Plató atribueix a Sòcrates no tan sols les preguntes i els dubtes que li devia escoltar de jove, sinó també les seves prò-pies idees i reflexions metafísi-ques.
Plató era de família noble i va néixer al començament de la Guerra�del�Pelo-ponès, quan Pèricles ja havia mort. Va viure durant la infància i la joventut en una Atenes sacsejada pels esdeveniments de la guerra. Va ser testimoni dels vaivens d'un govern democràtic i de vegades demagògic, i de dues temptatives oligàrquiques fracassades.
Quan els espartans, després de la victòria del 404, van imposar el govern ano-menat dels Trenta�Tirans, que va tenir una actuació molt cruel en un espai de temps breu, va poder veure el trist final de dos parents seus, Críties i Càrmides, que van participar en aquest intent d'establir la tirania. Es va alegrar quan es va restaurar la democràcia i va tornar als vells ideals de concòrdia ciutadana, però aleshores va venir l'escandalós judici popular que va condemnar Sòcrates a mort; i Sòcrates era el seu mestre, a qui considerava "el més just de tots els homes del seu temps".
Totes aquestes experiències el van marcar molt. Per això, tot i que de jove li havia fet il·lusió participar en política, feina molt adequada per a qualsevol atenès distingit, després hi va renunciar: sentia vertigen davant la realitat polí-tica d'Atenes.
Però hi va renunciar només a la pràctica, perquè teòricament va continuar parlant de política, criticant radicalment la democràcia del seu temps i tractant de trobar en la utopia un règim de govern més just, més savi i més feliç.
Plató escriu sobre aquest anhel d'una ciutat millor a totes les seves obres, des de Gòrgies a la República i a les Lleis. Pensa que perquè els éssers humans puguin millorar cal reformar la politeia, el règim polític, a fi d'aconseguir una convivència dirigida al bé comú. Però per a reformar la
politeia cal educar personalment els ciutadans; i aquesta reforma només
es pot aconseguir per mitjà de la filosofia.
Representació de Plató en una escultura romana
Com escriu a Gòrgies –tot i que això devia semblar molt paradoxal als primers lectors–, només Sòcrates havia estat, en un sentit autèntic, un veritable polític d'Atenes, perquè s'havia preocupat de millorar la vida dels seus conciutadans, no donant-los més armes, més monuments o més riqueses, sinó intentant de preparar les seves ànimes per a la recerca del bé autèntic: la virtut i el conei-xement de si mateixos.
L'educació, paideía, és l'instrument bàsic per a aquesta nova politeia que Plató vol construir, més enllà de l'Atenes històrica i democràtica. Per això es-criu les seves obres i difon els seus ensenyaments als deixebles entrenats en l'aprenentatge filosòfic de l'Acadèmia.
Restes del castell d'Euríal, prop de Siracusa.
El fracàs de Siracusa
Com a testimoni de l'afany de Plató de promoure una políti-ca més ajustada als seus ideals filosòfics, viatja tres vegades a Siracusa, però les tres vegades fracassa.
La gran obra política de Plató són dos llargs textos sobre la ciutat ideal, la República i les Lleis, especialment el primer. Però la República no s'inscriu en el marc històric de la política del seu temps, sinó en la utopia de les seves idees.
Plató, però, malgrat que es manté apartat de la vida política d'Atenes i malgrat les seves frustrades intervencions a Sicília, no deixa de pensar en la reforma�de�la�polis com si es tractés d'un deure filosòfic: no renuncia a la tesi que l'home virtuós no és autosuficient i que, per tant, necessita viure en una comunitat justa i feliç diferent de tots els règims coneguts.
Plató, a diferència d'altres deixebles de Sòcrates, com ara Aristip i Antístenes, que van proclamar que per al savi el camí de la felicitat era l'autarquia, no pot concebre una existència humana autèntica al marge de la ciutat. Per a ell la polis és l'àmbit de la vida racional, civilitzada i digna.
En alguns paràgrafs de la Carta VII, Plató ens ofereix un testimoni autobiogràfic impressionant de la seva renúncia a l'activitat política.
Després de comentar la desil·lusió i l'amargor sentides davant els abusos dels Trenta Tirans i, posteriorment, davant la injustíssima i barroera condemna de Sòcrates, escriu: "Jo al començament tenia moltes ganes de dedicar-me a la política, em feia il·lusió, però quan vaig començar a observar que els esdeveniments es movien d'una banda a una altra sense cap sentit, només que per atzar, vaig sentir vertigen, i, tot i que mai no vaig deixar de pensar de quina manera podria millorar la situació, i fins i tot el sistema de govern, sí que vaig desistir d'esperar que es produís el moment oportú per actuar, i vaig acabar per considerar que totes les ciutats que conec estan mal governades. Perquè crec que, pel que fa a les seves lleis, són irremissiblement dolentes, i s'hauria d'aprofitar algun moment propici per fer-ne una reforma extraordinària. He de reconèixer, en favor de la bona filosofia, que d'ella depèn que es pugui aconseguir una visió de les coses que són justes, tant en els assumptes públics com en els privats. La dissort del gènere humà no acabarà fins que els veritables filòsofs no arribin als càrrecs públics, o fins que els que manen a les ciutats, gràcies a un especial favor diví, no aprenguin a filosofar de veritat."
Carta VII, Plató.
Com assenyala W. Jaeger, "el pensament de Plató s'orienta des del primer mo-ment vers el problema de l'Estat". És a dir, quan Plató s'adona que no pot fer res de profit en una democràcia que considera desordenada i sotmesa a l'atzar i a la injustícia de poders irracionals, es dedica a la teoria política, tot entenent la política com un element del seu projecte educatiu.
Plató creu, com els sofistes, que l'areté es pot ensenyar, però discrepa totalment en la concepció de la virtut. Pensa que l'autèntic filòsof ha de viure en una ciutat justa, que és l'única on pot ser feliç, però no troba un camí per a aconse-guir-la en la realitat del seu temps i ha d'inventar-se una ciutat ideal i utòpica que es troba molt lluny de l'Atenes de la democràcia.
Plató escriu molt –uns trenta diàlegs–, i durant molt de temps –uns cinquanta anys–. La seva obra reflecteix l'evolució del seu pensament, i per això s'ha d'estudiar tenint molt en compte la cronologia dels textos. Tot i que no els va datar, podem ordenar i agrupar aquests escrits en tres o quatre apartats, d'acord amb la divisió que fan, per exemple, E. Lledó i altres:
1)�Diàlegs�de�joventut : Apologia de Sòcrates, Ió, Critó, Laques, Lisis, Càrmides,
Eutifró, Protàgores i Trasímac (llibre I de la República). Escrits entre els anys 398
i 390 aC.
Tot i que la situació de cada diàleg dins del seu grup i en l'ordre de la sèrie és discutible, podem considerar que, en general, la seqüència de les obres està ben establerta i revela l'evolució del pensament de l'autor; hem de tenir en compte que l'estil dels diàlegs esdevé més auster i més dramàtic amb els anys.
2)�Diàlegs�de�transició : Gòrgies, Menó, Eutidem, Hípies menor, Hípies major,
Cràtil i Menexen (390-385 aC).
3)�Diàlegs�de�maduresa : Banquet, Fedó, República, Fedre (385-370 aC). 4)�Diàlegs�de�vellesa : Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Timeu, Fileb, Críties,
Lleis, Epínomis (369-347 aC).
Algunes cartes també poden ser d'aquesta darrera època, però la seva autenti-citat és dubtosa. Una de les cartes més importants és la Carta VII, de caràcter autobiogràfic.
• Els diàlegs del primer grup s'anomenen "socràtics" perquè sembla que re-traten el Sòcrates històric amb més fidelitat. La talla de Sòcrates va pre-nent forma al llarg dels diàlegs: explica idees pròpies de gran volada, fa discursos, exposa la teoria de les idees i les seves creences sobre l'ànima immortal, etc. Sòcrates ha deixat de ser l'escèptic que diu "només sé que no sé res" i que només fa preguntes i incorpora en els seus discursos moltes tesis de Plató.
L'aporia socràtica
Els diàlegs de joventut són més breus que els altres, tracten d'una virtut o altra, i no arri-ben a cap conclusió precisa, sinó que acaben en una apo-ria.
• En els diàlegs de maduresa, que són els seus textos més famosos, Plató desplega un enorme talent literari: els arguments que utilitza són brillants i explica els col·loquis amb una gran bellesa plàstica.
• En els diàlegs de vellesa, Plató insisteix en la dialèctica de les idees, però, en part, també fa una reconsideració crítica de les seves teories; l'estil d'aquests diàlegs és més auster i són més filosòfics en el sentit més estricte de la pa-raula. És simptomàtic, per exemple, observar com en els textos de
Parmè-nides i Timeu, Sòcrates perd el seu paper protagonista i passa a ser només
un oïdor; a les Lleis fins i tot ja no surt.
Memòria i escriptura
En el diàleg Fedre ha plasmat en un mite egipci admirable –el de Theuth i Tamus– els ris-cos que comporta la invenció de l'escriptura.
Absència de Sòcrates
En l'obra Lleis els tres personat-ges centrals són tres ancians que dialoguen; el personatge principal, que és l'Atenès, re-presenta més aviat Plató que Sòcrates.
Mentre que l'ensenyament de Sòcrates només és oral, Plató es mostra com un escriptor formidable. Però també és molt conscient de les implicacions que té el fet de fixar la doctrina per mitjà de l'escriptura i evoca amb nostàlgia les virtuts del veritable col·loqui entre el mestre i el deixeble.
Potser és per reduir una mica la fredor del text fixat per sempre en els signes gràfics i per mantenir encara que només sigui un ressò de la desimboltura crítica del diàleg socràtic, que Plató adopta la forma del diàleg en els seus escrits.
Després d'ell hi ha altres filòsofs que escriuen diàlegs, com el jove Aristòtil (tot i que s'han perdut), alguns cínics, que utilitzen un to mordaç, paròdic i còmic, i després Ciceró, en llatí, i fins i tot molt més tard Galileu i Berkeley, per exemple. Però cap d'ells no pot competir amb la vivacitat expositiva i amb el talent dramàtic de Plató, que en els seus diàlegs presenta actors impressi-onants i molt ben caracteritzats –per exemple, els sofistes de Protàgores o els contertulians del Banquet.
El Plató literari
El diàleg, però, no és una forma inventada per Plató, ja que també la van utilitzar altres socràtics anteriors com Antístenes i alguns sofistes com Críties, però és amb Plató que assoleix una flexibilitat i una expressivitat insuperables.
El diàleg�platònic té un ritme dialèctic propi, però, per mitjà de la ironia socràtica, enllaça amb la comèdia i amb el drama àtics.
La conclusió no és tan important –especialment en els textos de la pri-mera etapa, en què el final és aporètic– com el mètode i la discussió in-tensa, en què cada un dels interlocutors gaudeix d'una enorme llibertat.
Plató fuig de la lliçó escolar i de l'esquema didàctic prefixat i invita a filo-sofar d'una manera oberta, oposada als manuals i als tractats escolàstics de lletra morta i de receptes encarcarades que els mestres imposen autoritària-ment. El diàleg és mimesis, és a dir, imitació i representació de la vida matei-xa. L'educació per mitjà dels col·loquis és una actitud metòdica que expressa l'afany de desvetllar en el lector la mateixa inquietud que el loquaç Sòcrates desvetllava en els seus interlocutors.
Per a la cultura grega, com ha subratllat E.A. Havelock en el seu Prefaci a Plató, l'obra de Plató és el pas decisiu de la tradició oral a la tradició escrita. Els sofistes, com ara Sòcrates, encara es troben immergits en un ambient cultu-ral on domina el llenguatge ocultu-ral; els textos de Plató, en canvi, representen el triomf definitiu de l'ensenyament escrit, malgrat totes les nostàlgies per l'ensenyament oral i les crítiques a la immobilitat del llenguatge escrit que ell mateix pugui fer (per exemple, a Fedre).
Un retrat social
Tot i que sempre és Sòcrates qui acaba triomfant, no es pot oblidar la impressió que pro-dueixen personatges com Hí-pies, Trasímac, Càl·licles, etc., malgrat que el retrat platònic els caricatura una mica.
D'altra banda, hi ha també tot el que es coneix com les doctrines�no�escrites de Plató, és a dir, els ensenyaments que impartia a l'Acadèmia i que no estan recollits en els Diàlegs. Darrerament s'ha parlat molt d'aquest tema, que ha generat una àmplia discussió, i s'ha afirmat que aquestes doctrines de Plató potser són diferents i més esotèriques que les que exposa en els textos. Però no ens entretindrem en aquesta discussió; l'autèntic Plató és el que trobem en les obres escrites, en els Diàlegs, que són els que contenen el seu pensament. 3.2. La teoria de les idees
Sòcrates, enfront del relativisme dels sofistes, intenta fundar una teoria�ètica que sigui com una téchne o una epistéme, una ciència de la moral basada en un coneixement segur i precís dels seus objectes.
Aquests objectes, que segons Sòcrates no són coses concretes, sinó les formes o les idees d'aquestes coses, ens permeten tenir un coneixement de validesa general, més enllà de les impressions ocasionals i de les opinions sobre aspectes determinats.
Per això, Sòcrates busca una definició i, per mitjà de raonaments inductius, intenta postular algunes idees o nocions fixes –com ara les de virtut, bellesa, valor i bé–, que se situïn més enllà del parer d'un individu o d'una circumstàn-cia o un moment determinats.
De la mateixa manera, els objectes de què tracta la ciència matemàtica també es troben més enllà de les seves representacions concretes: no es pot confondre la idea de triangle amb el triangle que es pot dibuixar en un moment determinat; de la mateixa manera, aquestes formes o idees també existeixen més enllà dels seus exemples concrets.
La definició, horismós, ens porta a la forma essencial, eidos o idéa, que es manté per damunt de les variants particulars en què es presenta l'objecte.
Els diàlegs socràtics ens proporcionen exemples molt diversos d'aquesta re-cerca�de�definicions per mitjà del pensament, que intenten fixar una noció abstracta dels objectes a què es refereix el llenguatge; són unes nocions que, en la visió intel·lectual de Sòcrates i de Plató, es troben més enllà de la mera convenció i de l'opinió individual.
Plató, però, fa un pas endavant respecte a la recerca socràtica quan afir-ma que aquestes�idees o�formes existeixen més enllà de les coses reals en què estan representades: les idees –que podem percebre per mitjà de la intuïció i el raonament, però no amb els sentits– tenen una realitat su-perior als objectes que només existeixen per participació de les formes, que són els models de totes les coses del món sensible i intel·lectual. Les idees, com a arquetips de les coses, configuren la realitat empírica, que reflecteix un món superior que el filòsof platònic ateny amb la raó.
L'aporia i el relativisme
És cert que la recerca pot aca-bar en una aporia, però això no qüestiona l'existència de definicions, sinó que només mostra la ineptitud dels que no s'han exercitat prou en la tasca dialèctica.
Dues menes de realitat
Les idees, com a models i causes formals de les coses, subsisteixen més enllà del temps i l'espai; els objectes de l'experiència habitual només són còpies i ombres deslluïdes d'aquests models ideals.
La relació�d'unes�idees�amb�les�altres és molt complexa, ja que tot i que hi ha idees de les virtuts i dels valors, també hi ha idees dels objectes, però totes estan subordinades a la idea essencial, que és la idea del bé, que les il·lumina de la mateixa manera que el Sol il·lumina i vivifica la Terra.
El mite de la caverna
En aquesta famosa al·legoria, els presoners immobilitzats veuen desfilar davant seu, com si fos en una pantalla de cinema, les ombres xineses d'uns objectes i unes estàtues que el foc projecta per damunt d'un mur situat darrere seu, i que només són les còpies dels éssers reals que hi ha més enllà de la cova.
L'objectiu�del�filòsof és arribar a contemplar aquest món ideal, que és la re-alitat eterna que l'ànima pot albirar quan, per mitjà de la raó s'eleva pel da-munt dels sentits. D'aquesta manera, l'individu adquireix un coneixement se-gur que l'ajuda a orientar-se en un món on les aparences només són imatges, còpies i imitacions sensibles i deteriorades.
Com mostra el símil�platònic�de�la�caverna, en el llibre VI de la República, cal sortir de la caverna per a conèixer la veritable realitat; només així es pot relacionar les ombres de la cova amb els éssers reals. Plató ens vol demostrar així que hi ha diferents graus de coneixement.
La dóxa, la pístis i l'eikasía –l'opinió, la creença i la imaginació– són tipus de coneixement deficient i, per tant, el filòsof ha d'exercitar el seu en-teniment per assolir, per mitjà de la diánoia i la nóesis –la intel·ligència discursiva i la visió intel·lectual–, el coneixement d'aquesta realitat su-perior que és el món�de�les�idees.
Aristòtil critica acerbament Plató per aquest afany de duplicar el món i do-nar existència pròpia a les idees, i per utilitzar un llenguatge poètic per parlar d'aquesta idealitat transcendent.
El mateix Plató, en alguns diàlegs de la seva darrera etapa, com Parmènides i
Sofista, es planteja els problemes greus de la relació de les idees entre si i amb la
realitat. No obstant això, alguns dels seus últims diàlegs, com Timeu, continu-en explicant la realitat per mitjà de la teoria de les idees, a la qual s'afegeixcontinu-en alguns elements nous, com ara el demiürg que ordena el món d'acord amb els arquetips i algunes formes geomètriques elementals.
La teoria� de� les� idees té una vessant ontològica, ja que defineix l'existència de la realitat per participació (méthexis) en el món ideal, però també té una perspectiva moral i política: només els que tenen un ve-ritable coneixement del món ideal poden guiar i governar la resta dels éssers humans (com el timoner guia el vaixell), perquè només aquests experts en el saber posseeixen la téchne en què s'ha de basar la política.
Des d'aquesta teoria, doncs, la política és una téchne, o fins i tot una ciència,
epistéme, que no es troba a l'abast de tots els ciutadans. El filòsof ha d'assumir
la tasca d'il·luminar els altres, com el presoner que s'escapa de la caverna ha de retornar, després de veure el món real i el sol, i informar els companys encadenats.
3.3. La teoria de l'ànima
Plató havia après de Sòcrates una lliçó: que la cura�de�l'ànima, therapeía tes
psyches, és la tasca fonamental de la vida filosòfica. Aquesta cura condueix a
l'autèntic coneixement, tant mitjançant el "coneix-te a tu mateix", com mit-jançant l'anàlisi dels temes ètics essencials.
Però, a Plató, l'ensenyament socràtic conflueix amb la influència dels òrfics i els pitagòrics, que també veuen en l'ànima el veritable jo de la persona. Plató pren d'aquests moviments algunes idees sobre el destí immortal i nocions com ara la metempsicosi o reencarnació de l'ànima en diferents cossos, no tan sols humans sinó també d'animals. Plató reuneix totes aquestes herències i els dóna una coherència i una funció pròpia, ètica i política, dins el seu sistema filosòfic. En els textos de Plató es pot notar l'evolució�de�la�teoria�de�l'ànima a partir de l'Apologia de Sòcrates, en què el vell filòsof s'acomiada dels jutges fent al·lusió a una possible supervivència de l'ànima més enllà de la mort del cos.
La filosofia i l'esforç
L'exhortació socràtica a tenir cura de l'ànima i no del cos és una invitació constant a exa-minar el que ens envolta per mitjà de la raó i a practicar un cert ascetisme.
El que en aquest primer text apareix com un dubte raonable –i potser aques-ta va ser l'opinió de Sòcrates– a Fedó es mostra com una creença sòlida i ben argumentada. Sòcrates dóna diversos arguments en favor de la immortalitat –la indestructibilitat de les coses senzilles, l'alternança dels contraris, la pree-xistència de l'ànima, la reminiscència– i, finalment, explica un mite deliciós sobre el destí de les ànimes en el més enllà, després de la mort.
La vida�del�veritable�filòsof, diu, només és una preparació per a la mort, mo-ment en què l'ànima s'allibera del cos i dels desitjos i, lliure i pura, es dirigeix al judici del cel, on es decideix el seu futur. En el mite del judici de les ànimes, Plató reconstrueix un mite d'origen òrfic i li atorga una funció clarament ètica: l'ànima rep un premi o un càstig després de la mort d'acord amb la vida que ha portat cada persona.
La valentia socràtica
En el Fedó s'hi explica l'últim col·loqui de Sòcrates a la presó, abans de morir bevent la cicuta, amb alguns deixe-bles, als quals alliçona coratjo-sament sobre el tema de la im-mortalitat de l'ànima.
La immortalitat de l'ànima
El mite del judici de les ànimes també el trobem, amb escas-ses variants, a Gòrgies i al llibre X de la República.
