Tema 69
LA CRÍTICA, L’ASSAIG
I ELS LLIBRES DE MEMÒRIES
CONTEMPORANIS
Í N D E X 1. La crítica 2. L’assaig
2.1. L’assaig modernista 2.2. L’assaig noucentista 2.3. L’assaig dels anys 30 2.4. L’assaig de postguerra
2.5. Els assagistes literaris i filosòfics 2.6. Els assagistes polítics
2.7. L’assaig religiós
2.8. L’assaig al País Valencià: l’eixamplament (1927-1939) 2.8.1. Joan Fuster
3. Els llibres de memòries
3.1. Els escriptors mallorquins 3.2. Memòries de periodistes 3.3. Memòries de novel·listes 3.4. Ferran Canyameres 3.5. Altres memorialistes
BIBLIOGRAFIA
FERRER, E., Literatura i societat, València, Tres i Quatre, 1981.
FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1979. IBORRA, J., Fuster portàtil, València, Tres i Quatre. 1982.
SOLÀ I DACHS, L., Història dels diaris en català, Barcelona, Edhasa, 1978.
TORRENT, J., TASIS, R., Història de la premsa catalana, 2 vol., Barcelona, Bruguera, 1966.
1. La crítica
El moviment noucentista –ha escrit Albert Manent- es congrià fonamentalment
a través de l’actitud generacional d’uns intel·lectuals chefs de file: Ors, Carner, Bofill i Mates, López-Picó, Josep Pijoan, Alexandre Plana, i després Riba i Joaquim Folguera. Tots ells forjaren l’acceleració del canvi que prengué impuls gràcies a algunes de les plataformes de poder de la Mancomunitat. El moviment, que
desenrotllà un vast programa cultural, es caracteritzà pel rigor i per l’exigència davant l’obra ben feta que els intel·lectuals es disposaven a dur a terme. No era estrany, doncs, que l’exercici de la crítica literària fos un treball usual entre els capdavanters. En camí vers la plena realització de la literatura, mentre esperaven l’arribada del feliç moment de la incorporació dels clàssics de l’antiguitat, es posaven a investigar el recent passat de la poesia per tal de poder indicar les necessitats del futur. La crítica literària va ser practicada durant aquest període fonamentalment pels mateixos creadors, que així completaven el seu treball amb la recerca del nucli originari de l’obra literària. La poesia figurà com a destacada en les seues principals preocupacions, que giraven d’una manera particular entorn de la teoria i la pràctica simbolista; pocs, en canvi, foren els crítics que s’interessaven per la novel·la, tema que nogensmenys va ser causa d’algunes polèmiques, entre d’altres la de la seua crisi com a gènere i la de les relacions de la novel·la amb la moral. D’altra banda, Carles Soldevila posà amb preferència el seu interés en la situació del teatre. Probablement els dos fets més importants de la crítica d’aquesta època són els que es refereixen a la introducció dels mètodes propis de la crítica postsimbolista francesa (Riva, Manent) i del formalisme vosslerià a través sobretot de Riva.
Cal fer notar que hom no troba en aquesta època revistes especialitzades: els crítics van donant els seus escrits a través de les revistes generals de cultura o bé els publiquen en setmanaris i diaris, que obren pas a una crítica de tipus impressionista i subjectiu, l’exponent més significatiu de la qual és la secció del Breviari crític, de M. de Montoliu.
A principis de 1914, Alexandre Plana, de primer crític literari, i, anys a venir, autor de diversos estudis sobre d’altres camps de l’art, afirmava que el moment
actual de la nostra poesia és el d’una germinació que es fa cada jorn més ràpida,
però recordava que si bé hom havia avançat molt en el camp del lèxic poètic després de l’aparició de L’Atlàntida, amb la depuració operada per Maragall i amb la
rectificació que dicten les lleis de l’idioma duta a terme per Josep Carner i Jaume
Bofill i Mates, sota el mestratge de Pompeu Fabra no som arribats encara a una
definitiva formulació de les lleis de la mètrica ni a una primera i completa estabilització de l’idioma. Les perspectives eren tanmateix esperançadores.
L’etapa de crític literari d’Alexandre Plana transcorre bàsicament entre 1910 i 1918, bé que a partir de llavors no abandonà pas del tot aquesta activitat: la major part dels seus assaigs aparegueren en diverses publicacions periòdiques i versaren sobre autors i obres d’actualitat pertanyents a literatures altres que la catalana.
Sens dubte l’obra més important de Plana és l’Antologia, que presenta un total de trenta-set poetes. Hi faltaven a l’Antologia, entre els poetes més significatius del moment, Picó i Campamar, Pagés de Puig i Apel·les Mestres, mentre que hi figuraven un bon nombre de poetes molt joves; altrament, Plana prescindí dels grans poetes del segle passat, com Verdaguer, Milà i Aguiló. Maragall presidia el volum.
Entorn d’Eugeni d’Ors es formaren alguns crítics ben significatius. Joan Estelrich el 1926 publicava Entre la vida i els llibres, on comentava autors estrangers, com Leopardi, Kierkegaard i Conrad, o catalans, com Maragall.
Remarcable pel seu interés a presentar l’humanisme com a ideal a assolir en vistes a la plena realització de la cultura catalana és Fènix o l’esperit de la
Renaixença (1934).
Agustí Escalans és autor d’un sistema poètic i crític perfectament clos, produí una infinitat de ritmes i col·laborà assíduament a La Revista. Els seus treballs de crítica i teoria literària més importants són els publicats en les tres sèries d’Articles
inèdits (1925), Nous articles inèdits (1926), i Novíssims articles inèdits (1927). El
1937 obtenia un premi de la Generalitat amb l’assaig La ciutat de Barcelona en
l’obra de Jacint Verdaguer, i entre 1953 i 1956 publicà un curs en quatre volums
sobre La filosofia de Ramon Llull.
Probablement el deixeble més important d’Eugeni d’Ors fou Josep. M. Capdevila, director d’El Matí i de La Paraula Cristiana. Capdevila, que posseí una bona formació filosòfica i humanística, desenrotllà la part més important de la seua activitat entre 1923 i 1939.
Per a ell, una bona obra literària està plena de vida, està immergida dins
aquella concepció del món que té l’autor. Per això, el crític ha de comprendre netament aquella concepció, dar-ne les línies, veure la intensitat amb què l’obra la dóna, fins a arribar als detalls més perifèrics, fins a endevinar les fines relacions d’aquella concepció amb el moviment i l’aire de l’estil. Així, el 1925 publicà Poetes i crítics, que conté estudis extensos sobre Verdaguer, Maragall, Costa, Alcover, Ruyra,
Carner i Sagarra, i d’altres de més breus sobre Llorenç Riber, Bofill i Mates, Folguera i Clementina Arderiu.
Per últim, entre els més joves autors de filiació orsiana, cal encara fer esment de Guillem Díaz-Plaja, autor d’una obra vastíssima de crític i historiador de la literatura espanyola. La seua obra catalana, però, és breu i, de fet, marginal.
L’any 1915 apareixia La Revista. S’ha dit que és un document únic per polsar
l’afinament intel·lectual de Catalunya durant aquells vint anys de la publicació. A
través d’ella, i d’altres òrgans periodístics, s’anaren formant els nous corrents crítics de principis de segle i, de manera especial, el d’inspiració simbolista, que, amb moltes variants desenvoluparen Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent i Tomàs Garcés. Deixeble del primer a la Fundació Bernat Metge, Jaume Bofill i Ferro exercí de poeta i traduí Proust, Rilke i Strindberg, i col·laborà amb treballs de crítica en publicacions com Revista de Poesia, La Nova Revista, Revista de Catalunya i La
Publicitat, bé que la part més important de la seua labor no aparegué fins a la
postguerra.
Altrament, els grups d’Avantguarda, a partir de 1916, desenvoluparan una gran activitat teòrica i crítica a través d’articles d’informació o de provació i, sobretot, d’una sèrie de manifestos. Sens dubte, de tots ells el crític literari més remarcable és Lluís Montanyà. Aquest milità, en una primera etapa, dins el món de les Avantguardes i es plantejà amb totes les conseqüències el problema de la posició de
l’escriptor, de la necessitat de servir i de la seua dificultat per a sotmetre’s a una rígida disciplina de partit.
La premsa diària col·laborà no poc a la sistematització de les lletres catalanes: certament es pot dir que gairebé tots els escriptors del primer terç de segle foren uns constants, ja que no assidus, col·laboradors de les seues columnes, però és de remarcar sobretot la importància que tingueren els espais destinats a la crítica literària, sovint signats per O. Saltor, R. Tasis, D. Guansé, C. Soldevila i A. Obiols,
autors d'un to més aviat periodístic, i per R. Esquerra i J. Miquel i Vergés, aquests amb un caràcter acadèmic.
Octavi Saltor col·laborà abundosament a la premsa diària i féu diversos estudis sobre Verdaguer, Maragall, López-Picó, Sagarra i Ors. Les seues principals publicacions han estat els dos llibres d’assaig històric: Les idees literàries en la
Renaixença catalana (1934) i Antologia dels Jocs Florals (1954).
Enamorat de la novel·la, segons confessava ell mateix, Rafael Tasis publicava, als vint-i-nou anys, el seu primer volum d’assaig: Una visió de conjunt de
la novel·la catalana (1935). Tasis exercí de crític literari, entre 1929 i 1939, a La Publicitat, Mirador i Revista de Catalunya. El 1937 donava a la llum pública un esbós
breu de crítica i historiografia literària: La literatura catalana.
Deixeble, com Tasis, d’A. Rovira i Virgili, Domènec Guansé ben aviat es posà a escriure a la premsa: a La Publicitat hi feia la crítica teatral i, a la Revista de
Catalunya, la de llibres. La seua autèntica vocació, però, era la de novel·lista, gènere
en el qual també es distingí.
Just Cabot va ser redactor de La Publicitat i director de Mirador, periòdic que hom ha qualificat d’autèntica antítesi de La Revista, el qual reflecteix amb molta fidelitat el clima literari de l’època.
Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, col·laborà de ben jove al
Diari de Sabadell, i més endavant tingué una secció a La Veu de Catalunya; publicà
també nombrosos articles a La Publicitat i a La Nau.
Ramon Esquerra col·laborà a La Veu de Catalunya i a Mirador amb una colla d’articles sobre l’evolució de les literatures estrangeres, especialment la francesa i l’anglesa. Fou també autor d’importants estudis de literatura comparada. Així mateix, traduí Flaubert, Mauriac i Giraudoux al català, i Hurley i Th. Moore al castellà, i redactà alguns manuals: Iniciación a la literatura (1937) i Vocabulario literario (1938).
També col·laborà a La Publicitat i a Mirador Josep Maria Miquel i Vergés, que hi publicà articles sobre història de la Renaixença i estudià sobretot les figures d’Antoni Puigblanc i Joaquim Maria Bartrina. Exiliat a Mèxic publicà, el 1944, Els
primers romàntics dels països de llengua catalana.
2. L’assaig
2.1. L’assaig modernista
L’assaig conegué durant el Modernisme un gran desenvolupament, tant el de temàtica literària o artística com el polític. L’intel·lectual modernista, ple d’ideals de reforma social, trobà en l’assaig un mitjà adient per a exercir la crítica i exposar programes adreçats a la millora i transformació de la societat. L’assaig poques vegades apareixia en forma de llibre. Més normal era l’aplec en volum del conjunt d’articles publicats anteriorment en diaris i revistes. Amb tot, però, la forma més habitual és el periodisme. D’altra banda, les col·laboracions en la premsa esdevingueren, sobretot a partir del tombant de segle, una manera de guanyar-se la vida per a aquells autors que es dedicaven professionalment a la literatura i que completaven així els migrats ingressos que el conreu d’altres gèneres els proporcionaven.
L’article periodístic comportava aleshores, però, un greu problema –que continuarà durant els anys posteriors i que arribarà ben viu fins avui- que no tenien ni la poesia ni el teatre ni la novel·la: s’havia d’escriure en castellà, ja que aquesta era la llengua en què apareixien la major part de publicacions periòdiques del país. En
aquest cas es troben bona part des autors modernistes, de Maragall a Alomar, de Casellas a Miquel dels Sants Oliver. Aquests escriptors tindran una considerable obra en castellà, en alguns casos quantitativament superior a la catalana.
Els escriptors modernistes col·laboraven amb els diaris de l’època La
Renaixença, la Veu de Catalunya, La Vanguardia, Diario de Barcelona, etc.
Els autors: Jaume Brossa, Pere Coromines, Pompeu Gener, Ramon D. Perés, Gabriel Alomar, Miquel dels Sants Oliver.
2.2. L’assaig noucentista
Des del 1906 (any que es considera l’inici del Noucentisme) fins al 1923 (Dictadura de Primo de Rivera) es produeix un període de producció intensa en els casos de la literatura i de l’art. El panorama periodístic reflecteix aquesta situació i ens ajuda a copsar les tendències del moment i de la vitalitat d’aquesta època, ja que a les pàgines de la premsa col·laboren algunes de les figures literàries i artístiques més importants. La raó d’aquesta col·laboració és doble; l’una relacionada amb l’ofici de periodística, i l’altra, amb la figura de l’intel·lectual.
Per una banda, existien poc periodistes de professió i els pocs que hi havia els calia alguna altra feina o bé es multiplicaven en les que feien. L’ofici de redactor o de gasetiller era mal considerat o mal pagat.
Per alta banda, escriure en diaris o revistes representava per als escriptors un intent de professionalització i, alhora, una tribuna des d’on difondre els seus ideals estètics o polítics. En efecte, la figura de l’home de lletres que viu de la seua ploma, iniciada a Catalunya amb el Modernisme, comença a tenir més entitat amb el Noucentisme.
Volien ser, a més, intel·lectuals en català. El públic comença a acostumar-se a llegir en català, la llengua és codificada gràcies als estudis de Pompeu Fabra, però encara és lluny de la normalització. Un altre punt positiu l’ofereix la creació de la mancomunitat, que permet a molts escriptors la possibilitat de col·laborar-hi en alguns casos en feines burocràtiques, i en altres, en tasques més dirigents. En general, però, l’intent de viure només de la pròpia producció acaba en fracàs.
Autors:
Amb el Modernisme es produeix el primer intent seriós dels homes de lletres per professionalitzar-se. Les solucions són diverses, generalment estan relacionades amb la premsa, que en condiciona l’estil del text.
Josep Carner és l’exemple de l’escriptor que vol professionalitzar-se i ha de multiplicar els esforços per poder viure només dels guanys que li proporciona la seua ploma. Així escrigué en diaris i revistes, dirigí col·leccions i publicacions periòdiques, traduí, participà en Jocs Florals i publicà alguns llibres. Concretament, la seua col·laboració a La veu de Catalunya constituïa la seua font d’ingressos més segura. Carner tractà tot tipus de temes.
Eugeni d’Ors, converteix la seua col·laboració quotidiana a La Veu –el seu suport econòmic principal- en una plataforma per difondre les idees noucentistes.
Jaume Bofill i Mates, Carles Soldevila, Josep M. López-Picó.
2.3. L’assaig dels anys 30
Del 1923 –data del cop d’estat de Primo de Rivera- fins al 1936 –alzamiento
nacional- se succeeixen uns anys rics i alhora agitats en esdeveniments polítics i
culturals. Aquests fets històrics influïren decisivament en la cultura i en la literatura. Malgrat tot l’impuls iniciat per la Mancomunitat de Prat de la Riba amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i l’aprovació de les Normes Ortogràfiques
provoca que la tasca normalitzadora de la llengua i de la cultura catalanes no solament continués, malgrat la situació política adversa, sinó que fins i tot s’intensifiqués en accentuar-se la repressió política.
L’existència de diverses revistes i publicacions periòdiques permet als autors de tenir unes plataformes des d’on expressar les seues opinions i mantenir un contacte amb el públic. De manera que l’assaig i la seua forma larvada que és l’article de diari ocupen un lloc molt important dins de la prosa catalana contemporània. Importància no prou reconeguda per la fungibilitat inherent als escrits publicats a la premsa. Escrits que en molts casos tracten de temes d’actualitat i, per tant, perden al cap d’uns dies l’interés.. Malgrat això, alguns escriptors editen un recull dels seus millors articles, com Carles Soldevila en Fulls de
dietari, Josep M. de Sagarra en Café, copa i puro, Carles Riba en Els marges i Per comprendre. Ara bé, el panorama del llibre d’assaig escrit, concebut com a tal i no
com un rebut d’articles ja apareguts, és gairebé estèril.
L’assaig només troba espai en unes quantes revistes d’alta cultura: Revista
de Catalunya, La Revista, Criterión, La Nova Revista..., el format de les quals
permetia la publicació de textos relativament extensos. Però amb totes les seues limitacions, la premsa diària oferia millors oportunitats als escriptors. Escriure en català –escriure bé en català- fins a prou avançat el segle XX, va ser cosa gairebé exclusiva dels literats professionals.
Autors:
Lluís Nicolau d’Olwer: erudit historiador de la literatura. Participà activament en política i en el món del periodisme, on fou director de La Publicitat. La seua obra com a periodista ens mostra els aspectes essencials de la seua activitat, el polític i el literari.
Joan Creixells: col·laborà a diverses revistes. Tractava sobretot de temes econòmics, filosòfics i, a vegades, sobre fets polítics i literaris.
Josep M. de Sagarra: exercí uns anys la crítica teatral a La Publicitat, on publicava un article dominical; alguns d’aquests articles foren recollits en el volum
Café, copa i puro. Col·laborà també en la revista humorística El Be Negre.
Domènec Guansé.
2.4. L’assaig de postguerra
El panorama d’assaig català posterior a 1939 revela una situació molt precària. La guerra estroncà, com tantes altres coses, unes possibilitats que, sobretot en l’àmbit de les publicacions periodístiques havien estat potenciades per el Noucentisme i des d’ell. I la immediata postguerra fou un període no gens estimulant per al debat o la reflexió ideològica des de tribunes públiques. Joaquim Molas ha resumit en una sèrie de factors les causes que expliquen la poca vitalitat de l’assaig de postguerra: la falta d’una tradició operativa, la vida fluctuant de la universitat, la
falta de professionals en el camp de les idees i de les lletres, la incomunicació amb els col·legues d’Europa i d’Amèrica, la falta d’uns mitjans de comunicació de masses, la falta d’una opinió pública i, també, d’unes possibilitats de crear-la amb un mínim de garanties, etc.
L’assaig català no es comença a recuperar fins a final de la dècada dels cinquanta i, sobretot, al llarg dels seixanta, afavorit per un rellançament econòmic i per una relativa atenuació d’una censura rigorosa. Alhora, una conjuntura internacional més propícia proporcionà nous temes a debatre.
Van sorgir una sèrie de temes que, a poc a poc, acapararen l’interés de l’opinió pública: el diàleg entre cristians i marxistes, els problemes de la joventut,
l’estratègia obrera dins el món capitalista, democràcia i socialisme, el futur europeu, cristianisme i revolució i, com a ressò dels processos descolonitzadors, els problemes de l’anomenat tercer món.
Dues revistes aparegudes a redós de l’Abadia de Montserrat, Qüestions de
vida cristiana (1958) i, sobretot, Serra d’Or (1959), una de sorgida a iniciativa del
caputxí Basisi de Rubi Criterión (1959-1969), i una altra de vinculada al PSUC, Nous
Horitzons, reflectien amb assiduïtat aquest aplec d’interessos i, alhora,
esdevingueren plataformes de debat ideològic on intervingueren una sèrie de noms nous (J. Lorés, J. Damau, J. Llimona, J. M. Piñol, O. Bohigas, Ernest Lluch, J. Solé Tura...). Per la seua banda, les editorials s’esforcen a oferir al públic un ampli ventall d'interpretació d’aquests temes candents. Entre les que més significativament es consagraren a l’assaig, algunes, com Edicions 62, alternaren el llibre religiós amb el politicoeconòmic i l’històric i, a través d’una política de traduccions orientada a omplir buits, difongueren per primera vegada en l’àmbit català, a voltes en l’espanyol, algunes de les fites més decisives del pensament contemporani; altres, com Estela, Ariel, Nova Terra, es dedicaren prioritàriament a la temàtica religiosa, obrerista o pedagògica; altres, com l’editor Rafael Dalmau o les Edicions d’Aportació Catalana, publicaren, al llarg dels 60, un seguit d’opuscles de contingut força heterogeni en els quals predominaven les visions sobre la problemàtica catalana i d’altres adjacents (llengües minoritàries, moviments nacionals europeus) i sobre el futur d’Europa i la democràcia.
2.5. Els assagistes literaris i filosòfics
Pel que fa referència a l’assaig pròpiament dit, especulació intel·lectual oberta a tota mena d’especulacions, cal recordar, en primer terme, la figura malaguanyada de Joan Creixells (1896-1926), humanista –traduí Plató per a la Bernat Metge- home d’universal curiositat, d’àmplia formació filosòfica i econòmica.
La seua obra més representativa no ha estat editada en llibre –Primers
assaigs (1933) és una mostra molt insuficient- però, bé que breu i jovenívola, delata
una poderosa força ideadora.
Estelrich el definí amb encert: “atret pels problemes del pensament”, “inclinat
més tost cap a l’estètica i cap a les qüestions bàsiques de les ciències socials, exactes i físiques”, “cientifista, per tant, i antimetafísic”, fred davant els problemes religiosos i psicològics”, “no erudit, no historicista”.
Per la seua banda, Ferran Soldevila (1894-1971) historiador, dramaturg i poeta, es féu famós per la Història de Catalunya (1934-1935). A més de diverses biografies medievals, com a assaig històric publicà Els catalans i l’esperit bel·licós (1966).
Josep M. Corredor (1912-1981), assagista i biògraf, humanista, afanyós dels corrents moderns, amb tendència a la polèmica.
2.6. Els assagistes polítics
Com és natural, la política constitueix un tema inexhaurible per als escriptors catalans d’aquesta època en què pel simple fet de ser escriptors catalans es veien embolicats automàticament en les greus controvèrsies públiques que airejaven qüestions de vital importància per al futur de la seua societat.
Entre el 1906 amb la solidaritat i el 1936 amb el principi de la guerra, s’engraonen una sèrie d’esdeveniments decisius i es produeixen canvis d’opinió i de voluntat col·lectives molt enèrgics en la vida civil de Catalunya.
Enfront d’ells i des d’ells, sorgeix una abundant literatura doctrinal i polèmica que responia als més diversos punts de vista: articles, llibres, discursos, fulletons, reflecteixen la situació contradictòria i bel·ligerant. Alguns dels títols entren de ple en l’àrea política: Tres estels i un ròssec, de Josep Carner, és una crítica de la Dictadura; La revolució catalanista, de Foix i Carbonell, conté el germen d’una proposta feixistitzant per al nacionalisme català, sortosament desoïda. En el
Glossari, de Gènius, trobem nombroses notes de caràcter polític que són indicatives
de la ideologia de la intel·lectualitat burgesa del Noucentisme.
No tots els noucentistes quedaren vinculats al conservadorisme de la Lliga, i Jaume Bofill i Mates, tot i no apartar-se dels pressupostos burgesos, encarna una actitud més liberal i democràtica: L’altra concòrdia (1930) –després de textos d’interés suprapartidista, nacional, com La llengua catalana a l’Ajuntament de
Barcelona (1916) i Les joventuts catalanes (1919)- és una rèplica a Per la concòrdia
del líder de la dreta, Cambó, en el moment de crisi del règim del general Primo de Rivera. El 1933 publicà, encara, Per una política catalanista.
Des del camp del pensament polític i, més en concret, el pensament liberal conservador, sobresurten Francesc Cambó, Joan Estelrich, i Ferran Valls i Taberner. Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), polític, assagista i periodista, ministre de la Corona, figura senyera de la Lliga Catalana i de la política del segle XX, com a assagista tractà temes conflictius i d’actualitat: Entorn el feixisme italià (1924). Altrament Joan Estelrich (Feanitx, 1896 – París, 1958), periodista, polític i assagista, representa el sector conservador del catalanisme entre el 1920 i el 1930. Deixeble de l’Ors i enemic de l’Ors. Mallorquí instal·lat a Barcelona, identificat amb Cambó, mantingué sempre els objectius de la dreta catalanista. La seua primera aportació literària: Entre la vida i els llibres (1925). A part dels de tipus literari, publica assaigs de caire historicopolítics, com Catalunya endins (1930) o La qüestió de les minories
nacionals (1929), on exposa una interpretació del moviment nacionalista català i de
les seues perspectives, des de l’angle ja formalitzat per Prat de la Riba i per Cambó. La trajectòria política seua va ser a la fi bastant lamentable i, a partir de 1936, oblidà l’antiga fidelitat. Ell, que havia retret a d’Ors d’haver-se’n anat amb la nòvia rica, és a dir amb el castellà, no es va quedar enrera en aquest camí.
Per últim, Ferran Valls i Taberner (1888-1942), advocat i professor vinculat als Estudis Universitaris Catalans, desterrat per Primo de Rivera, diputat per la Lliga al Parlament català, exercí com a periodista polític i publicà algun volum d’assaig on s’insinua la seua crisi d’identitat política: Paraules del moment (1930).
Procedent del federalisme pimargallià, Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) estava destinat a ser un dels teòrics més combatius del catalanisme liberal. Mai no deixà de sentir una gran admiració per Pi i Margall i féu tot allò possible per demostrar que hi havia en les seues idees una comprensió clara del problema català. Va ser republicà i federalista, i milità en els partits democràtics que s’interessaven en la renovació del catalanisme. La seua obra és abundant, des de la
Història dels moviments nacionalistes (1912-1914) fins als Quinze articles del 1938,
desplegà una activitat extraordinària d’apostolat i de combat dialèctic en diaris i llibres.
Des d’una altra perspectiva, cal destacar, ultra Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, un dels fundadors d’Acció Catalana, i Andreu Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1868 – Mèxic, 1961), prestigiós investigador de la literatura catalana medieval que ocupà alts càrrecs en la política de la Segona República. En alguns llibres i en molts articles esparsos, exposa els seus punts de vista sobre qüestions candents; entre els primers, idees i fets entorn a Paneuropa (1928), La lliçó de la
Dictadura (1931), on recollí articles i breus assaigs, alguns dels quals prohibits per la
censura, i Després del 19 de juliol (1938).
Andreu Nin (1892-1937), un dels primers marxistes autèntics de Catalunya, a més de traduir directament del rus alguns llibres de Dostoievski, publicà Les
dictadures dels nostres dies (1930) com a rèplica a Les dictadures de Francesc
Cambó, i Els moviments d’emancipació nacional (1935), on estudia la qüestió a través dels principis i de les solucions soviètiques.
En el camp del pensament literari destaca Joan Peiró, sobretot el recull Perill
a la reraguarda (1936), escrit en un bell estil periodístic.
Podríem afegir-hi més noms, més títols de llibres. La repressió catalana de la Dictadura, la caiguda de la monarquia, les esperances que estrenava la Segona República espanyola i els incidents posteriors provocaren una copiosa bibliografia de debat i d’acusació en la qual sobresurten els escriptors de filiació democràtica. Cal subratllar el fet que la majoria dels escriptors al·ludits no abandonaren el seu lloc ni la seua lluita quan es produí la commoció del 36. En aquella complexa i difícil situació, revolucionària en darrer terme, ells seguiren treballant i, fins i tot, resulta una mica xocant que la seua veu, indeclinablement liberal, continués viva enmig d’una excitació gens propícia a escoltar-la. L’exili va ser el seu destí final.
2.7. L’assaig religiós
El pensament religiós ha tingut una sèrie de grans figures que deixaren un solc profund dins del nostre segle. Primer Frederic Clascar, considerat el precursor; després la figura central i polifacètica de Carles Cardó i, des d’angles diferents, Miguel d’Esplugues i Joan B. Manyà, més lligats al pensament filosòfic. També Lluís Carreras i, a més distància, Joan Tusquets, i, finalment, un gran periodista polèmic, Ramon Rucabado, i, dins el camp de la història, Ignasi Casanovas.
Frederic Clascar (1873-1919), clergue, donà un gran impuls a la catalanització i culturalització de l’Església. Publicà diversos opuscles i llibres sobre litúrgia i pastoral. Destaquem-ne les gloses Evangeliari (1913). Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911).
Carles Cardó: dins el camp del periodisme i l’assaig, sobresurt el canonge Carles Cardó (1884-1959), en qui hem de reconéixer un dels primers i principals propulsors de la democràcia cristiana al Principat. És, cronològicament, de la fornada de Josep Carner i Eugeni d’Ors. No va ser noucentista: li ho impedia la sotana. Enemic jurat de l’integrisme i del nacionalcatolicisme. Fou proper a la Lliga, però també a certs plantejaments nacionals d’Acció Catalana. El 1925 fundà La
Paraula Cristiana, revista mensual de pensament cristià i de debat filosòfic, social i
històric. Fruit de les col·laboracions periodístiques foren els llibres El diàleg interior (1924), de tema religiós, com de tema religiós són les obres posteriors L’Evangeli
d’avui (1954) i Emmanuel (1955), ambiciós i personal assaig de cristologia. La
intenció política resulta més explícita en els articles i assaigs reunits en La nt
transparent (1935), “breviari del seu pensament en el camp religiós, patriòtic, filosòfic
i sociològic”, i en La moral de la derrota (1959), recull d’assaigs de La Paraula
Cristiana, i reflexió sobre l’actitud de les dretes. A més, Cardó anostrà en els tretze
volums de la Fundació Bernat Metge l’obra filosòfica de Sèneca, i traduí també dotze llibres de la Bíblia per a la Fundació Bíblica Catalana. Quan esclatà la guerra, Cardó fugí a l’estranger, i des del 1938 al 1954 residí a Suïssa com a exiliat.
Miquel Esplugues: el caputxí Miquel Esplugues (1870-1934), que es deia Pere Campreciós i Bosch, com Carles Cardó esdevingué una primera figura del pensament cristià dins la cultura. Oposat també a l’integrisme, practicà la tolerància i
la convivència seguint l’esperit de sant Francesc. Fundà i dirigí “Estudios
Franciscanos” (1907) –després Estudis Franciscans- i Criterión (1925), primera
revista de filosofia en català. Restaurador del tomisme des d’una perspectiva oberta franciscana treballà, per indicació de Cambó, a qui aconsellava, en la Fundació
Bíblica Catalana. La seua preparació humanística, filosòfica i teològica li permeté
d’escriure extensos llibres d’assaig, com Nostra Senyora de la Mercé (1916).
Joan Baptista Manyà: el canonge de Tortosa Joan Baptista Manyà (1884-1976), teòleg i assagista, fou el principal defensor en terres de l’Ebre de la llengua i cultura catalanes, malgrat l’oposició de tres bisbes successius. Exercí una gran influència religiosa, cultural i social, i deixà un estol de deixebles. Conegut internacionalment pels cinc densos i extensos volums de Theologumena. Col·laborà a La Paraula Cristiana i a la Fundació Bíblica Catalana. Publicà diversos llibres d’assaig, entre els que destaca L’agonia de Jesús (1949).
Lluís Carreras (1884-1955) fou un dels eclesiàstics més influents de Catalunya en el camp religiós, polític i cultural. L’obra de Carreras també vindicà els nostres drets nacionals i lingüístics.
Per la seua banda, Joan Tusquets (1901), assagista i pedagog, col·laborà a
Criterión i publicà diversos llibres catequètics i pedagògics, i altres en castellà contra
la maçoneria.
Assaigs de crítica filosòfica (1928): el periodista Ramon Rucabado (1884-1966), fundador de Catalunya Social, escriví a La Revista, La Veu de Catalunya, La
Paraula Cristiana, etc. Defensà els principis de la cristiandat, fou estrictament
ortodox en l’aspecte moral i combaté els ferments revolucionaris: Socialisme
espiritual (1919), etc.
Per últim, el jesuïta Ignasi Casanovas (1872-1936) fou sobretot un historiador de la cultura i un assagista. Autor d’assaigs apologètics i estètics: La religió natural (1907), etc.; fomentà les ciències eclesiàstiques.
2.8. L’assaig al País Valencià: l’eixamplament (1927-1939)
Al nostre País, aquest tipus de prosa –sovint periodística- va assolir un notable conreu. El moment hi era propici. Podem esmentar les següents línies assagístiques: una reflexió sobre la pròpia realitat nacional, a vegades directament erudita. En aquesta reflexió hi ha temes lingüístics (La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, publicada el 1933; La personalitat valenciana en el museu
històric de la ciutat, de Miquel Duran, de l’any 1935; El País Valencià, de F. Mateu i
Llopis, aparegut el 1933; aquests dos últims, històrics, geogràfics i culturals). I la interessant reflexió marxista sobre la qüestió nacional del País Valencià, a càrrec d’Emili Gómez Nadal, que molt posteriorment publicaria un important assaig titulat El
País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia (1972).
L’assaig polític comptà amb aportacions interessants, com les de Joaquim Reig, autor de Concepte doctrinal del valencianisme (1932); Miquel Duran,
Catalunya té raó (1934); Artur Perucho, Catalunya davant la Dictadura, etc. La
premsa, però, va ésser el vehicle principal per a la difusió de les idees polítiques. Carles Salvador és el més destacat dels assagistes literaris. A més de treballs d’erudició i crítica literària, va publicar assaig a la manera d’Ors (Elogi del Xiprer, 1929), on la contemplació del món el porta a reflexionar sobre diverses qüestions que afecten els homes, sempre amb estil reposat, amb predomini de frases curtes i una llengua polida i exacta.
El grup universitari valencià (Sanchis Guarner, Genovés Amorós, Gómez Nadal, Mateu i Llopis, Igual Úbeda, Carreres i de Calatayud, etc.) i el nucli
castellonenc (Sánchez Gozalbo, Lluís Revest Guinot, etc.) prou que testimonien l’amplitud i la qualitat de l’assaig i de la investigació erudita. El tall de 1939, però, marceix, si més no, per al nostre país, l’esperança d’uns fruits madurs a curt termini, legítima aspiració a què invitava el llarg esforç esmerçat en la normalització cultural del país.
2.8.1. Joan Fuster
Joan Fuster i Ortells nasqué a Sueca el 1922, en una família d’ascendència pagesa. La seua tasca depassa el terreny estrictament literari per projectar-se damunt el politicocultural, al qual, a més, ha contribuït amb activitats com conferències, direcció de revistes i col·leccions de llibres, foment d’entitats cíviques, promoció de nous escriptors...
Una obra multiforme
L’obra de Fuster s’ha centrat en l’assaig, el gènere de debat ideològic per excel·lència, que ha estat, per la imprecisió dels seus límits, un instrument dúctil que li ha permés d’adoptar formes diverses i de tractar una multiplicitat de temes.
La base i l’objectiu final de Fuster ha estat, és, l’home “mesura de totes les
coses”, per dir-ho amb el títol d’un dels seus llibres.
Tot i que la pluralitat d’aspectes de la producció fusteriana s’interrelacionen íntimament, és possible de distingir-hi tres grans vessants: els estudis d’història cultural i literària, els estudis polítics, i l’assaig de caire humanístic.
Estudis d’història cultural
Iniciats en els anys cinquanta, els estudis d’història cultural i literària de Fuster se centraren primer en els clàssics valencians: sant Vicent Ferrer (1954), Isabel de Villena (1957, 1958), Jaume Roig (1958), Ausiàs March (1959, 1962) i Roís de Corella (1967).
L’interés de Fuster s’ha desplaçat després cap a èpoques més properes. D’una banda, als segles de la “decadència”: Poetes, moriscos i capellans (1962), El
bandolerisme català, La llegenda (1963), Heretges, revoltes i sermons (1968), La decadència al País Valencià (1976), etc. En aquests treballs, Fuster va més enllà de
l’estricta valoració literària: posa en relleu la personalitat dels autors, els emmarca en el context historicocultural, destaca aspectes d’història social de la llengua, remarca les relacions autor/públic, etc. Dotats d’una gran amenitat, i no exempts d’un cert didactisme –trets que solen ésser sempre presents en l’obra fusteriana- constitueixen, en definitiva, assaig que ha posat en circulació un gran nombre
d’autors, d’obres i de problemes que havien estat oblidats o que, si més no, eren malconeguts d’un públic mitjà.
D’una altra banda, Fuster s’ha aproximat també a la literatura del segle XX a través de la crítica a la premsa, de pròlegs i de dos llibres: Literatura catalana
contemporània (1972), i Contra el Noucentisme (1978).
Escrits sociopolítics
Una part molt considerable de l’obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seues peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d’escrits amb la seua terra i amb el seu temps. I així, oscil·lant entre la teoria, la crítica i la divulgació, s’ha proposat globalment de fer prendre consciència als seus coterranis de la identitat i dels problemes propis i,
alhora, d’establir unes conclusions que abasten tots els Països Catalans, un concepte, aquest darrer, que ell ha contribuït decisivament a divulgar i a imposar.
Aquesta vessant de la seua producció, molt condicionada per les circumstàncies, s’ha desenvolupat a través de formes diverses, que van des de l’assaig d’interpretació històrica, com Nosaltres els valencians (1962), als escrits declaradament polítics, com són ara Un país sense política (1976), El blau de la
senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Ara o mai (1981), o Pamflets polítics (1985), passant per guies entre descriptives i interpretatives, com El País Valenciano, la biografia Raimon (1964), els pròlegs, etc.
El llibre cabdal d’aquesta temàtica és Nosaltres els valencians. Inspirat en
Notícia de Catalunya, de Vicens Vives, segueix una estructura paral·lela a la
d’aquest, i així, tracta dels fets, les indecisions i els problemes que han configurat i configuren el País Valencià.
Tot plegat menava Fuster a concloure que, per als valencians, l’únic camí per preservar la seua personalitat era l’autoafirmació dins la unitat amb els altres pobles catalans.
El pensament de l’escriptor de Sueca, en el qual llengua, poble i nació formen un tot indestriable, ha repercutit, també, més enllà dels límits del País Valencià, i ha esdevingut punt de referència obligat de la ideologia nacionalista arreu dels Països Catalans.
L’assaig humanístic
L’assaig de Joan Fuster es mou dins els límits més o menys canònics que, d’ençà el Renaixement, el gènere ha anat fixant. De fet, però, fins els estudis h’història cultural –més supeditats a convencions formals- els textos polítics i bona part dels articles periodístics admeten la consideració d’assaigs. Unes reflexions que escriví entorn d’un vers d’Ausiàs March –car tot assaig se causa d’esperar-, aprofitat per titular un dels seus llibres, Causar-se d’esperar, resumeixen la concepció i la pràctica de l’escriptura fusteriana: “l’essència de l’assaig és l’assaig, ser temptativa,
intent, provatura. L’assaig no acaba mai en si, es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o de desfer-ne”.
La tasca de l’escriptor serà, doncs, una operació perpètua, reiterativa,
insaciable que caldrà iniciar cada instant, amb una excusa o amb una altra amb
l’objectiu d’obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes,
envers les coses, envers els fets, envers el temps. “Homes”, “coses”, “fets” i “temps”
donen la pauta dels vastos interessos de Fuster, de la universalitat de les seues preocupacions i l’insereixen de ple en la línia del pensament europeu que arrenca del segle XVI. D’acord amb aquesta tradició, practica com a mètode el racionalisme crític, i ha lloat l’escepticisme com a actitud, Amb tot, l’escepticisme fusterià, de vegades pròxim al pessimisme, resulta incompatible amb la indiferència.
En un significatiu assaig que escriví sobre Erasme, Fuster reflexiona extrapolant-los a l’humanista de Rotterdam, sobre els problemes de l’intel·lectual que enmig de dos mons enfrontats de manera inconciliable, malda per servar la seua independència, però que, al final, ha de prendre partit. El compromís de Fuster ha estat, és, en determinats aspectes, ben explícit. I això no obstant, ha mantingut una permanent reticència ideològica que fa impossible de catalogar-lo en cap tipus d’escola estètica, filosòfica o política.
Els interessos humanístics de Fuster es polaritzen a l’entorn de dos temes: les manifestacions de l’activitat creadora –en altres mots, la cultura- i la crisi de l’home en el món canviant d’avui. En conjunt, oscil·len entre la meditació sobre l’actualitat i
l’especulació moral amb valor permanent, i adopten sense sortir de les pautes més acreditades del gènere assagístic, les tècniques i formes més variades, l’assaig llarg, el diccionari filosòfic, l’aforisme, l’article periodístic i, especialment, el dietari.
El descrèdit de la realitat (1955), examen de les motivacions i característiques
de l’art modern, és el títol que inicià una dilatada dedicació, integrada per Les
originalitats (1956), Judicis finals (1960) –que s’integrà el 1968 dins Consells, proverbis i insolències-, Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home mesura de totes les coses (1967), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972), Exploració de l’ombra (1974), entre d’altres. Diari 1952-1960
(1969), situat a les antípodes dels dietaris íntims d’expansions sentimentals, constitueix un veritable paradigma dels interessos i dels procediments literaris de Fuster, i cal valorar-lo entre els seus llibres més rellevants.
3. Els llibres de memòries 3.1. Els escriptors mallorquins
Els escriptors mallorquins oferiren documents memorialístics importants. Maria Antònia Salva, per exemple, deixà Entre el record i l’enyorança (1955), que subtitulà “Proses i memòries”, uns deliciosos inicis de memòries, molt disperses.
Bé que amb vinculacions modernistes, Llorenç Riber, poeta, humanista i traductor dels clàssics, publicà unes proses poemàtiques i acolorides per la fantasia que evoquen la infantesa: La minyonia d’un infant orat (1935). També publicà una biografia de divulgació de Ramon Llull, edità Els camins del paradís perdut (1920), adaptació de les llegendes de navegació de sant Brandan i les pelegrinacions dels monjos Teòfil, Sergi i Higini, i Els sants a Catalunya (1919 i 1922).
Guillem Colom, poeta de l’anomenada Escola Mallorquina, ens llegà les memòries Entre el caliu i la cendra (1972), on refà la seua discreta trajectòria vital i hi parla dels seus mestres, La nostra Terra, poetes i dramaturgs, etc.
Finalment, el lingüista i filòleg Francesc de B. Moll a Els meus primers trenta
anys (1970) i a Els altres quaranta anys (1975) refà l’aventura personal, intel·lectual i
de promotor cultural partint de la seua formació al costat d’Antoni M. Alcover, de qui fou hereu i marmessor. Amb estil sucós i de vegades anecdòtic i admonitori, Moll narra, quan vol amb un vel de pintoresquisme, una època canviant, difícil i plena de sorpreses.
3.2. Memòries de periodistes
En el camp dels periodistes, que alhora conreaven d’altres gèneres, sobresurten Eugeni Xammar, Joaquim M. de Nadal, Josep Maria Poblet i Rossend Llates.
Xammar, a part d’alguns opuscles, deixà un llibre únic i encara dictat:
Seixanta anys d’anar pel món (1974). Aquest explica a les memòries els seus
viatges relacions per Europa i Amèrica, la seua tasca a la Societat de Nacions i a l’ONU. Personalment critica, tendeix a la caricatura i a la duresa, de vegades atrabiliària, però ens forneix moltes precisions i dades disperses.
Joaquim M. de Nadal, periodista, monàrquic i després de la Lliga, a les seues
Memòries (1965) evoca l’època de la burgesia benestant a la primeria de segle.
Nadal explica també les vicissituds polítiques i personals amb estil agradable i més aviat anecdòtic, com ho fa també a Aquella Barcelona (1933), Cromos de la
el testimoni Seis años con don Francisco Cambó. Memorias de un secretario político (1957), Per les terres de Crist (1926) aprofita un dietari del viatge a Terra Santa i, amb escriptura delicada i expressiva, explica l’emoció del creient i l’interés, l’insòlit i l’exòtic.
Josep Maria Poblet, narrador, dramaturg, assagista, biògraf i periodista, a
Memòries d’un rodamón (1976) s’esplaia amb ploma fàcil, abrandada o sentimental,
en relatar els seus orígens catalanistes, l’ambient de la comarca, l’afecció a les lletres i, especialment, el llarg capítol durant la guerra civil en la lluita contra els “paseos” i presons clandestines: I després el llarg exili. A més, publicà quatre llibres de viatge: Records vells i històries noves (1941), De Barcelona a l’Havana... passant
per Darnius (1942), Terres d’Amèrica (1945), Tres mesos i un dia a Nova York
(1947).
Rossend Llates, poeta i periodista, col·laborador de La Publicitat, Mirador,
Destino i El Be Negre, edità dos volums de memòries, 30 anys de vida catalana
(1969) i Ésser català no és fàcil (1971), que només abasten fins a l’esclat de la guerra civil.
3.3. Memòries de novel·listes
Per contra, escassegen en general, les memòries de novel·listes. Aurora Bertran, filla de Prudenci Bertrana, publicà dos extensos volums: Memòries fins al
1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al meu retorn a Catalunya (1975). A més,
Aurora Bertrana, que, des de jove, fou una rodamón, ens deixà les seues impressions de viatge, càlides, sensuals, amb força narrativa, a Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936).
Per la seua banda, Tomà Roig i Llop ha publicat les seues memòries: Del meu
viatge per la vida (1975 i 1978), en tres volums. Són escrites amb una certa tècnica
novel·lística i reflecteixen la seua llarga estada a Girona, les facècies de l’estudiant i de l’ateneista, les vicissituds de la guerra.
Josep Miracle, novel·lista, biògraf, autor teatral i gramàtic, a Quatre coses del
meu temps (1976) conta com un lletraferit del barri, autodidacta i catalanista, s’obre
amb esforç un camí en el món de les lletres fins arribar a director literari. També ha publicat llargues biografies sobre figures de gran influència en la societat catalana.
Xavier Benguerel, a Memòries 1905-1940 (1971) i a Memòria d’un exili. Xile
1940-1952 (1982), d’un excel·lent valor literari, conta la seua formació cultural des
d’un suburbi, la gènesi dels seus llibres, la relació amb Ruyra i Valery, la guerra, l’exili...
3.4. Ferran Canyameres
Ferran Canyameres, poeta i narrador, a Quan els sentits s’afinen (1959) ens donà el tast d’unes memòries que ens brinden una visió transfigurada del carrer, del
barri i dels personatges amb els quals convisqué al seu poble nadiu fins als dotze
anys. A París el fel i la mel (1965) ofereix un altre exemple de prosa literària, tot descrivint la seua estada a França durant la primera Guerra Mundial.
Canyameres publicà també algunes biografies remarcables, predominantment literàries: Josep Oller i la seua època (1959), Clavé, un solitari (1963), El gran
3.5. Altres memorialistes
Molt rarament, polítics, professors, jurisconsults, erudits, llibreters, mecenes, etc., han deixat llur testimoni memorialista. Menció a part mereixen algunes memòries de polítics que han escrit peces de veritable valor literari.
Amadeu Hurtado, degà del Col·legi d’Advocats, dirigent de Solidaritat
Catalana, i diputat a les Corts de Madrid, fou un dels propietaris de La Publicitat, i
fundador i amo del setmanari Mirador. Publicà Quaranta anys d’advocat.
El periodista Claudi Ametlla publicà tres volums de les seues memòries polítiques. Aquestes memòries aporten un testimoni important i pretenen ésser una lliçó d’una filosofia política.
El gran arqueòleg Pere Bosch-Gimpera, a les Memòries (1980), inventaria la seua tasca científica, els records de jovenesa, i la seua darrera etapa com a polític i a l’exili.
Al llarg de la meua vida (1970), de Ferran Soldevila, té un estil molt elaborat,
al costat d’un de directe i casolà. Inclou articles periodístics, notes de viatge a França i Hongria, i també Les hores angleses (1938), dietari d’una estada a Liverpool.
