Lliçó sobre Stuart Mill.
-PUNTS BÀSICS. Part 1: Introducció.
- Apunts sobre la postmodernitat - Apunts històrics
- Apunts biogràfics Part 2: Utilitarisme.
- Moralitat sense una idea transcendent de “bé”
- Crítiques a l’intel·lectualisme i a l’emotivisme morals. - Les 3 condicions de tot sistema moral.
- El principi utilitarista tradicional (Bentham i Mill pare) - Bentham: plaer com a satisfacció de desigs o com a consum. - Stuart Mill: felicitat com a perfeccionament espiritual. - Felicitat individual i col·lectiva.
Part 3: Sobre la llibertat. - Felicitat i llibertat política. - Llibertat positiva i negativa. - La llibertat d’opinió
- Veritat com a autofonamentació argumentativa de la opinió. - Llibertat d’acció.
- Diversitat i individualitat. - Gregarisme
- Individu i tradició. - Progrés històric.
-1a
Part: Introducció. -Apunts biogràfics.
John Stuart Mill (1806-1873) és fill d’un filòsof utilitarista John Mill. Va ser educat estrictament pel seu pare, el qual el va sotmetre a una rígida disciplina
intel·lectual. Els progressos del jove Mill van ser impressionants, però van tenir un car cost: als 20 anys va entrar en una profunda depressió. Mill es trobava a disgust amb ell mateix perquè creia que era incapaç de sentir. Va ser a través de la lectura d’autors romàntics, més concretament al emocionar-se llegint-los, que va descobrir els propis sentiments. Això és rellevant perquè -com es veurà- Mill atribuirà una importància crucial a l’art i el cultiu de l’esperit.
Es de destacar de la figura de Mill la enteresa amb que va dirigir la seva vida. Va ser membre del parlament pel partit liberal, i va lluitar pels drets de la dona i per una ampliació més proporcional i representativa del sufragi.
Estava profundament enamorat de Harriet Taylor, amb qui va mantenir una relació casta fins la mort del marit d’ella.
-Apunts històrics
Hem de pensar el context històric de Mill. Com el moment on la industrialització està emergent i el capitalisme ja s’ha assentat com a sistema dominant. Paral·lelament les fallides del sistema econòmic, i les crisis empenyien l’aparició dels socialistes utòpics i de moviments obrers. Estem en un temps de masses, consum (i producció industrial) alhora que de reformes i lluites socials, empeses pels espais de precarietat que el capitalisme originava.
-Apunts sobre la postmodernitat.
La filosofia pateix un especial tomb en l’època contemporània. Que en aquest curs es veu representada per Nietzsche i Stuart Mill. Malgrat que Mill presenta problemes presentar-lo com a contemporani.
La filosofia contemporània és caracteritza per ser denominada postmoderna. Això significa que es suposa que hi ha una ruptura amb el projecte modern.
La modernitat com s’ha vist (o es veurà) consisteix en:
- la voluntat de trobar la veritat, mitjançant un anàlisi de les formes de conèixer. És a dir, s’analitza com funciona el subjecte de coneixement. Com fa per exemple Descartes o Kant. Si es sap com es coneix, es sabrà quan s’està coneixent quelcom vertader. Apareix doncs un concepte fort de veritat que és el propi de la ciència. El vertader és universal i necessari.
- Un altre punt modern és la supeditació del pràctic (la moral o la política) a la teoria. És a dir, que només si sabem la veritat podrem saber què és correcte, o bo. Aquesta idea no és específicament moderna. Hem de pensar, per exemple, en Plató i en com articula el seu “sistema” polític. De la seva teoria de les idees i del tipus de esperit en determina com ha de ser organitzada la societat. (Aquesta pretensió és també present, per exemple en Marx).
Doncs bé, la crisi de la modernitat o la postmodernitat suposa una ruptura envers aquests dos punts bàsics. Es sol considerar que els filòsofs de la sospita (Nietzsche, Freud i Marx) són els autors exemplars d’aquests atacs.
-La veritat ja no s’entén com quelcom fort i autònom (és a dir, universal i necessari). Es deixa de concebre segons un model de verticalitat. No podem parlar de
coses més vertaderes que altres, sinó igual de vertaderes o vàlides que els altres, és a dir, que totes ocuparien el mateix pla horitzontal. Les veritats depenen de factors externs als discursos, i per tant són valides depenent de les circumstàncies. Veiem doncs que estem en un relativisme, tots són perspectives igual de valides. Aquest canvi apareix quan es veu que els discursos vertaders o el coneixement depenen de factors externs i sovint arbitraris, amb els que la pretensió de necessitat i universalitat cau. El coneixement es forma, per exemple, amb el llenguatge, el que a la vegada depèn de les formes
d’aprenentatge. Tots aquests depenen del context social i cultural. A més, amb
Nietzsche, és possible considerar el saber com una mera voluntat de saber. Si ens fixem bé, amb el saber, el que volem es percebre la realitat segons lleis, de tal manera que es presenta previsible i manipulable. No escoltem a la realitat sinó que li diem com volem que sigui a fi de poder-la dominar.
-El trastocament del segon punt s’entén com una inversió. La teoria queda subordinada a la pràctica. Com no tenim mode d’analitzar la veritat per ella mateixa, com aquesta es veu sempre depenent d’altres factors, un mode d’avaluar el coneixement o un discurs amb pretensions de ser vertader serà per la seva funció o efectes. És el que s’anomena pragmatisme, l’abandonament de la recerca de essències i la incursió de la funció com a criteri.
Aquí entra de ple, l’utilitarisme. Podem considerar que és un altre mode d’anomenar el pragmatisme. L’utilitarisme, però no es pròpiament una teoria del coneixement sinó una teoria pràctica.
-2a Part: “L’utilitarisme”.
-Moralitat sense una idea transcendent de “bé”
Com ja hem dit, l’utilitarisme és un mode de pensar afers eminentment pràctics, evitant sustentar-se en la incòmode posició d’una veritat absoluta.
No podem dir què és el bé, doncs cada individu té una idea privada de bé”. Com diu Mill, cada aportació sobre el que és el bé, crea una escola ètica diferent”. Però pels utilitaristes, això no significa que tot valgui. Com diu Mill, pot actuar-se moralment prescindint-se de la idea de bé. De fet passa el mateix amb les ciències. Sovint són operatives, al marge dels seus axiomes, o principis.
“Las verdades que son aceptadas en último término como los primeros
principios de una ciencia son, en realidad, los resultados finales del análisis metafísico practicado con relación a las nociones elementales de las que trata la ciencia, y su relación con la ciencia no es la que se da entre los cimientos y el edificio, sino entre las raíces y el árbol que puede realizar su tarea igualmente bien aunque nunca se excave en ellas y se expongan a la luz ” (pag 42)
Mill diu que un sistema de saber funciona al marge d’una apel·lació conscient dels seus principis. Amb això el que s’està dient, traslladat en l’àmbit de la reflexió sobre l’utilitarisme, és que no és necessari conèixer la idea de bé, per a actuar correctament.
-Crítiques a l’intel·lectualisme i a l’emotivisme morals.
Com veiem s’oposa directament a l’intel·lectualisme moral de tall platònic. Pels utilitaristes el que importa és la aplicació, i no la veritat o el fonament de les teories.
Mill refusa també l’emotivisme moral, segons el qual els homes coneixem de forma innata el bé. Això és veu en el moment en que sentim rebuig davant el dolor, etc. Tendim naturalment a reconèixer allò bo i allò dolent. El sàdic, serviria aquí de
contraexemple.
Veiem ara, aleshores com ha de pensar-se una moral sense basar-se en un concepte concret de bé.
-Les 3 condicions de tot sistema moral.
La facultat moral, diu Mill, és una variació de la raó, i no de la facultat sensitiva, atès que la moralitat d’una acció individual no es qüestió de percepció directa sinó de aplicació de la llei a un cas particular
Per tant, en tant que facultat racional, la moral necessita un principi d’aplicació, és a dir, una legislació de la conducta, que prescindeixi de la noció particular que es tingui de bé. En altres paraules, ha de ser possible l’acció moral sense una idea concreta de bé, però necessitem una llei. Aquest és un fet comú a tot sistema moral
(conductivista o intuicionista) que funcionen a base de aplicacions de lleis generals a casos particulars. Mill continua senyalant que no hi ha cap sistema moral que no vagi destinat (d’una o altra manera) a l’obtenció de la felicitat. La felicitat és una condició necessària per a tot sistema moral.
Felicitat com “principio fundamental de la moralidad y la fuente de la
obligación moral”. (pag 45) (Veiem que Mill assumeix que estem obligats a ser feliços, doncs és el motor fonamental de la vida)
En conclusió, tot sistema moral és:
1- Un conjunt de regles generals que seran aplicades a casos particulars, 2- mitjançant la reflexió racional,
3- amb la finalitat de cercar la felicitat.
-El principi utilitarista tradicional (Bentham i Mill pare)
Arribat a aquest punt, és quan Mill justifica l’utilitarisme. Aquest és basa en la maximització de la felicitat i la minimització del dolor. Per l’utilitarisme el correcte o bo, és allò que genera plaer o felicitat i evita dolor. Essent així, afirma Mill que el principi utilitarista satisfà a tota ètica.
L’utilitarisme seria l’esquelet de totes les ètiques, les varien per definir el plaer i la felicitat.
Mill vol demostrar la validesa de la teoria utilitarista. Però recorda que aquesta prova no pot ser trobada en l’atenció del principi mateix, sinó pels resultats d’aquesta.
“Lo bueno no lo es en tanto que fin, sino en tanto que medio”
És a dir que no hem de jutjar la teoria utilitarista per la seva veritat, sinó pels resultats que es deriven de la seva aplicació.
L’utilitarisme és una ètica hedonista similar a la d’Epicur, segons la qual l’objectiu últim de tota conducta humana és la del plaer. Mill respon a les crítiques que rep l’utilitarisme. Aquestes diuen que és un ètica que al buscar el plaer i a la satisfacció dels instints, limita l’home a la condició animal. La resposta de Mill és que són els retractors de l’utilitarisme els que pensen que els plaers segons una satisfacció d’instints fisiològics bàsics. Per Mill els utilitaristes conceben que la condició humana implica un ventall major i més complex de plaers. De totes maneres, Mill creu que el concepte de plaer de Bentham pateix de certs dèficits.
-Bentham: plaer com a satisfacció de desigs o com a consum.
Bentham reconeix que hi ha una gran varietat de plaers i que no tots són iguals ni posseeixen el mateix valor. La diferència pot ser analitzada segons els següents criteris:
1-Intensitat. 2-Duració.
3-Major o menor possibilitat. 4-Proximitat o no proximitat. 5-Fecunditat.
6-Puresa.
7-Extensió (nombre de persones afectades).
Veiem en aquesta llista, que els criteris d’avaluació són de caire quantitatiu. Això succeeix perquè l’utilitarisme de Bentham és limitat, degut a la seva estreta noció de felicitat. Per Bentham, la felicitat o plaer és entesa com a satisfacció de impulsos. Aquests, ja hem dit, no són només de caire primari, per exemple comprar coses és un mode de satisfer-los, de proporcionar-se plaer. De fet, el model de plaer i satisfacció de Bentham és anàleg o deutor del de consumidor. Per això, no és casual, que consideri els diners com la felicitat i el seu indicador.
-Stuart Mill: felicitat com a perfeccionament espiritual.
Per altra banda, l’utilitarisme de Mill déu la seva forma a la crítica d’aquesta limitació del benthamià. Mill creu que s’ha d’introduir un criteri qualitatiu dels plaers. Aquests no s’han d’entendre com una mera satisfacció sinó com a felicitat, en un sentit ple (com una vida portada amb responsabilitat, dedicació i ganes com es veurà més endavant).
Però com pensem aquest anàlisi qualitatiu dels plaers? Mill vol defensar que no és millor un plaer per durar més sinó perquè intrínsecament, de per sí és superior. Aquest és un moment difícil per Mill doncs correr el risc de caure en metafísica o en imposar el seu ideal privat de plaer, però és també, el més característic de la seva filosofia.
Mill vol defensar que hi ha modes de viure que són superiors a altres, que hi ha modes més profunds de ser feliços. Evidentment, l’home culte i sensible que era Mill vol defensar un model de felicitat que incorpori “plaers” d’ordre espiritual.
Com defineix aquest tipus de plaers superiors? Quin és el criteri que hem d’utilitzar per a detectar-los? La resposta primera de Mill és força insatisfactòria: “De entre todos los placeres, si no hay uno al que todos, o casi todos los que han experimentado ambos, conceden con una decidida preferencia, independientemente de todo sentimiento de obligación moral para preferirlo, ése es el placer más deseable”.
Definir la qualitat quantitativament és un argument circular gens plausible. La següent proposta és una mica millor. Diu que els plaers més alts són de l’ordre espiritual, i mostra d’això és que ningú que els hagi gaudit voldrà prescindir-ne sense més, a no ser que es vegi empès per algun motiu aliè que l’empenyi a un
empobriment espiritual. Mill està pensant en algú que quedi exhaust després de llargues i dures jornades laborals. Les persones que no desitgen aquesta felicitat és perquè no la coneixen (per vagància o per circumstancies socials). La felicitat de l’home complet i culte és un mode d’experiència irreversible per Mill.
Per Mill qui cultiva els plaers de l’esperit al igual que els del cos s’acosta més a un model de felicitat ample. Malgrat que és conscient de que aquesta proposta implica unes conseqüències dramàtiques. Doncs per a ser feliç, exigeix molt més esforç als esperits cultes.
“Un ser con facultades superiores necesita más para sentirse feliz,
probablemente está sujeto a sufrimientos más agudos, y ciertamente los experimenta en mayor número de ocasiones que un tipo inferior”. (p54)
Els sers elevats tenen un grau més elevat d’exigència per a ser feliços, necessiten més coses i d’ordre més dificultós d’accedir-hi, a més se li suma la consciència d’aquest acte. Els homes cultes no deixaran de buscar la felicitat, malgrat que sabran a la vagada, que per a ells serà molt més dificultós, y malgrat tot no voldran renunciar a ella,
acceptant els plaers de les persones inferiors” Per això, Mill enuncia la famosa frase: “Es mejor ser un ser humano insatisfecho que un cerdo satisfecho; mejor ser un Sócrates insatisfecho que un necio satisfecho”. (p55)
El matis que aquí s’introdueix emprant el nom Sòcrates té la finalitat de fer referència a un altre aspecte dramàtic que aquesta situació comporta i del qual en parlarem més endavant.
Veiem que la felicitat no és un estat d’ànim, sinó un camí tranquil i agradable. Un mode de vida que es basa en una harmoniosa alternança entre la tranquil·litat i la emoció, del qual en som responsables, doncs té relació amb la nostra actitud. Serà feliç aquell individu capaç d’adquirir experiència i coneixement en aquest transitar entre la tranquil·litat i l’emoció. Només així podem esdevenir esperits superiors.
-Felicitat individual i col·lectiva.
Si això és cert, no escapa a Mill, que la diferencia d’un esperit elevat o noble a un de baix és la educació, i per això defensa la universalització d’aquesta. La proposta és valuosa doncs venia d’un context on l’educació pertanyia només a les classes elevades.
“Después del egoísmo, la principal causa de una vida insatisfactoria es la carencia de la cultura intelectual”. (p61)
És a través de les carències que un pot ser feliç, perquè aleshores té motius per actuar i buscar el perfeccionament. Aquell que esta materialment satisfet no es mourà i no es perfeccionarà. La mirada al col·lectiu, sempre imperfecte, és un bon mode de perfeccionament moral. La responsabilitat moral, y el criteri utilitarista no és quelcom individual sinó col·lectiu. Un individu pot ser feliç si els demés ho són. La de Mill no és una ètica egoista, al contrari, en la recerca de la pròpia e individual felicitat hi ha sempre present els altres.
És de remarcar que en aquest sentit, Mill és un home completament coherent, i la seva vida resulta un exemple perfecte de l’aplicació pràctica de la seva teoria moral. Hem vist com intenta combinar el perspectivisme o relativisme amb l’elitisme. Com tota ontologia (o filosofia practica) té una dimensió moral i una altra política. Doncs si ens posem a pensar sobre el mode de ser de la conducta dels individus ens veurem també empesos a la reflexió sobre quins són els procediments que el poder polític pot executar per propiciar els nostres principis morals, i a la vegada, quines decisions se li hauran de prohibir. Aquest ordre de reflexió és la que domina en el seu següent llibre: “Sobre la libertad”.
- 3a Part “Sobre la llibertat”. - Felicitat i llibertat política.
Hem vist com el principi utilitarista prescriu o anima a cada individu a buscar la pròpia felicitat. Mill però creu que aquesta recerca individual pot harmonitzar amb la recerca d’una felicitat d’ordre col·lectiu. Hem d’entendre aquesta com un estadi social on convisquin tots els modes de felicitat possibles, i no com un model de societat feliç, exterior als desigs dels individus. Pot dir-se que en “Sobre la llibertat” es pensa
l’utilitarsime de Mill a nivell polític, en el qual es busquen quines condicions socials i individuals s’han de donar per a que hi convisqui perfectament el principi utilitarsita.
No costa gaire veure que per seguir el principi utilitarista una condició
necessària és la llibertat. Si la vida és el camí d’accés a la felicitat, o més concretament un constant tenir-la present proporcionant-se els plaers que l’esperit demana, veure l’acció retallada per les lleis és una situació que pot conduir a la infelicitat.
L’organització d’una societat ha de vetllar per la possibilitat de perfeccionament de l’espècie humana. Per altra banda ens podem trobar que en la convivència amb els demés la nostra acció no pot ser il·limitada. Mill veu que a la qüestió de la felicitat en societat va inevitablement lligada a la qüestió de la llibertat. Aclareix però que la llibertat de la que parla és en un sentit polític, no metafísic. No vol trobar resposta a la pregunta de si nosaltres som sers naturals i la naturalesa està regida per un entre-teixit de lleis i/o relacions causals, aleshores com és possible pensar que nosaltres som els únics “motors” d’una acció?
- Llibertat positiva i negativa.
Per això la pregunta que obra el text “Sobre la llibertat” és sobre quins “són els límits del poder que pot ser exercit legítimament per la societat sobre l’individu”
La pregunta hauria de xocar una mica. Doncs està parlant de posar frens al poder polític, quan això no gaire temps enrera era impensable. Pensem en autors moderns com Hobbes que creu que el poder polític (ja sigui l’estat o el rei) ha de ser absolut, és a dir, que no ha d’estar subordinat a res.
Mill com a lliberal que és, creu que la sobirania prové del poble i és a ell a qui ha de rendir comptes el poder polític. Així veiem que aquest pot posar normes que regulin la interacció dels individus, però haurem de vigilar que aquestes normes siguin mínimes.
El que aquí s’està discutint és el tema clàssic de les dos llibertats: la positiva i la negativa.
La negativa (o política) seria la situació on l’individu té el dret de no ser coercit pels demés. Pot disposar del seu projecte vital sense que els demés interfereixin. Es sol caracteritzar aquesta com “llibertat de”.. En canvi la positiva és el dret que té un individu en participar de la vida comuna, d’aportar quelcom a la vida pública. S’anomena “ser lliure per” fer alguna cosa.
Pot dividir-se la llibertat negativa com l’àmbit dels drets (o del privat) i la positiva dels deures (o del públic).
La llibertat positiva acaba on comença la negativa. Un pot participar activament en l’espai públic sempre i quan no interfereixi negativament en la vida dels altres.
La reflexió que iniciarà Mill és sobre la llibertat positiva, és a dir, fins a quins límits és legítim que la societat intervingui en la conducta dels ciutadans, sense violar la llibertat negativa. Fixeu-vos que el que vol posar es barreres al poder polític davant de l’individual.
Atès que Mill pensa que en l’àmbit privat, l’individu és sobirà, però no succeeix el mateix en el àmbit públic, on en la relació amb els demés ha d’acatar regles de interacció.
Aquesta llibertat positiva, és a dir la relativa a les nostres relacions amb la resta de la societat, pot ser analitzada en 2 àmbits de l’home: el de la opinió o el de l’acció. Mill els analitza per separat.
-La llibertat d’opinió.
Referent a aquest àmbit, Mill defensa la llibertat d’expressió absoluta. Cap discurs pot ser silenciat. Per justificar aquesta llibertat Mill recorre a un argument epistemològic: no es pot tenir mai la certesa absoluta. De fet en qüestió de sabers (i opinions) vivim sempre en la incertesa. D’això no n’extreu una posició nihilista ni escèptica. Ja aclareix que malgrat que vivim en una “època desprovista de fe, però aterroritzada per l’escepticisme”, on els homes tenen tan clar la contingència de les pròpies opinions com de la seva necessitat. D’aquesta contingència, Mill n’extreu l’arma per superar l’inconvenient. És justament perquè és fal·lible i perquè en podem ser conscients, que el pensament pot perfeccionar-se, atenent als errors.
Les opinions i les seves expressions no han de silenciar-se perquè poden ajudar a trobar la veritat i al perfeccionament de l’ànima. Això és així per 4 motius:
1-La opinió censurada podria ser vertadera. S’ha de reconèixer la fal·libilitat de les pròpies opinions.
2- La opinió censurada, malgrat considerar-se errònia, pot contenir alguna part de veritat. (alguna premissa, o alguna conclusió). Si persisteix la seva veritat pot aflorar al col·lissionar amb altres discursos.
3- Malgrat que la opinió que tinguem sigui vertadera, necessita defensar-se de les opinions contraries (parcials o totalment errònies) a fi d’autojustificar-se. Una opinió només és totalment vertadera quan pot argumentar-se, en cas contrari és un prejudici cert.
4-Si una opinió (o doctrina) malgrat ser certa, no s’autoargumenta, esdevenen dogma i deixa de tenir un caràcter saludable en la conducta dels individus. Un individu dogmàtic no és obert davant dels altres i les seves opinions i esdevé totalitari.
Aquest llistat, és útil perquè mostra com la opinió pot acostar-nos a la veritat – posició força anti-platònica, com pot veure’s- però a més és interessant perquè mostra el peculiar concepte de veritat amb el que opera Mill.
-Veritat com a autofonamentació argumentativa de la opinió.
Mill creu que la veritat s’assoleix mitjançant l’articulació de dos elements “l’experiència”, és a dir el dipòsit de saber i vivències que formen la nostre visió del món, i “la discussió”, o confrontació de la nostra experiència amb la dels altres, mitjançant la construcció d’arguments per a la defensa del propi punt de vista i per a l’atac dels aliens.
La veritat no és una proposició i la seva correspondència amb un estat de coses, sinó la capacitat d’aportar raons per a la creença d’aquesta oració. Aquesta noció, força obviada pels lectors de Mill és interessant, perquè s’anticipa (de forma senzilla) a la construcció del model de racionalitat habermasià. És a dir, aportar raons. La
interpretació i l’atenció a les normes de construcció de sentit que és la racionalitat són els pilars de la nostra construcció del món.
-Llibertat d’acció.
Fins aquí, Mill ha explicat que la llibertat d’opinió i d’expressió són necessaris per al desenvolupament de la intel·ligència humana. Però en aquest capítol es proposa pensar fins a quin punt la llibertat d’opinió es tradueix sense més, en llibertat d’acció. Com diu Mill: “Nadie pretende que las acciones sean tan libres como las opiniones”. La llibertat d’acció, en la mesura en que pot més fàcilment perjudicar als demés, no pot gaudir del mateix radi de llibertat que la opinió.
La llibertat de l’individu, ha de ser limitada. Com ja anticipava en la introducció, el límit de la llibertat apareix allà on l’acció pot esdevenir perjudicial per als altres. Veiem que aquest principi pot ser vist com l’aplicació del principi utilitarista. Tota acció ha de tenir com a objectiu evitar el dolor. I aquest, en tant que oposat a la felicitat, serà el criteri censurador de l’acció.
Davant d’una acció negativa hi ha varies maneres de castigar-la: per via de l’acció legal o judicial i per via de la censura de la opinió pública. El que mai es pot fer es prendre la justícia per la pròpia part.
La opinió, però en la mesura, en que pot esdevenir una acció, pot estar restringida també en ocasions. Per exemple una situació on la manifestació d’una opinió, pot generar danys a tercers (pensa en una exaltació de les masses, contra algú).
Malgrat tot, és necessària la diversitat d’accions i de formes de vida, en vistes al progressiu perfeccionament de la naturalesa humana.
-Diversitat i individualitat.
Per al perfeccionament de la naturalesa humana, és necessari doncs el màxim ventalls de model de vida possibles. No hi ha perfeccionament sense diversitat, ni diversitat sense individualitat. Doncs aquesta diversitat engloba tan les opinions, com les accions o formes de viure. A aquest mode d’orientar la vida segons gustos i opinions
pròpies és el que Mill anomena individualitat. Aquesta és la capacitat de imposar-se les pròpies regles a part de les socialment i cultural heretades. Només els esperits superiors poden ser individus.
El propi d’un individu és la energia, que consisteix en la capacitat d’autocontrol, de combinar desigs i voluntat de forma òptima. Un home amb energia no és un home sense desigs, sinó amb una voluntat i desig poderós que conviuen sense conflicte.
“Se dice que una persona tiene carácter cuando sus deseos e impulsos son suyos propios, es decir, son expresión de su propia naturaleza, desarrollada y modificada por su propia cultura. El que carece de deseos e impulsos propios no tiene más carácter que una máquina de vapor. Si, además de ser suyos, sus impulsos son fuertes y están dirigidos por una voluntad poderosa, esa persona tiene carácter enérgico”.
Mill critica la idea, per exemple pròpia del cristianisme, de separar intel·ligència dels desigs o impulsos. Per a Mill tots són constitutius de la persona i no n’hi ha cap que sigui millor que l’altre. Una intel·ligència sense desig no forma un home. El desig es motor de la intel·ligència.
-Gregarisme.
Ja hem vist anteriorment que la individualitat és la clau per a la felicitat humana. Però la nostra, observa Mill valent-se de les tesis de Toqueville, no és una societat feliç. Això és així perquè està governada per les masses, on el gregarisme és la norma corrent. I aquesta, seguint a Plató i Aristòtil és la pitjor de les tiranies. Gregarisme significa que es supedita a normes o voluntats alienes a la persona, que s’actua segons desigs aliens. Vivim en una societat d’ases, on la obediència i la no reflexió (acceptació sense reserves de l’opinió aliena) estan a l’ordre del dia. Per això, Mill és conscient que potser
demanar la individualitat és un desig a contracorrent, doncs lluita contra tots els moralistes i sistemes polítics que es basen en la imposició d’un criteri de felicitat a les masses.
-Individu i tradició.
Convé posar l’accent un moment en com pensa Mill la relació entre individu i tradició. Doncs aquí podria jugar-s’hi una diferencia important amb l’individualisme nietzschià.
Malgrat l’apel·lació a l’individualisme, Mill és conscient, que ningú pot
mantenir-se al marge del seu entorn social, cultural o vital. La experiència, recordem, és punt de partida de la discussió en l’assoliment de la veritat. És quelcom que s’adquireix tan a nivell individual, com col·lectiu. En una visió “macro” la historia seria la vida de una societat i la seva cultura la experiència. La experiència individual, en la mesura en que s’ha originat i desenvolupat en una cultura pròpia és inevitablement hereva
d’aquesta. Per dir-ho d’una manera, Mill és conscient de que estem “contaminats” de certa “inautenticitat”, que posseïm valors que tenen el seu origen fóra de nosaltres.
Sabem que només amb l’experiència podem perfeccionar-nos, però defensar que l’experiència és el camí vàlid per a l’elecció del propi model de vida, no significa adoptar acríticament els valors que la societat i la cultura proposa, si no reflexionar sobre ells. “La maduresa de les facultats consisteix en utilitzar e interpretar la experiència de la pròpia manera”.
És a dir, que l’esperit superior acull els valors culturals, però no sense sotmetre’ls a profund examen i critica.
Aquesta és la diferència bàsica amb l’individualisme de Nietzsche. Per Nietzsche la construcció de la pròpia individualitat ha de partir d’una “tabula rassa”. Ha de ser radical, mai cap poder ha de ser limitat. Per Nietzsche la tradició és un
obstacle que al igual que el atendre als altres, només impedeix el desenvolupament de les pròpies potencialitats.
-Progrés històric.
. Mill defensa l’individualisme com la millor manera de contribuir en benefici de la societat, doncs és el camí més apte d’autocreació i perfeccionament humana. Només quan l’home té cura de si mateix col·labora amb el bon funcionament de la societat, i a la inversa, només quan la societat permet un lliure desenvolupament dels seus
ciutadans, els protegeix i ajuda. Existeix doncs una sòlida interdependència entre individu societat. I la democràcia essent un sistema polític que millor podria afavorir aquesta situació, corre el risc de impedir-la al convertir-se en el govern, o més ben dit, la tirania de la majoria.
Una societat lliure, permet aparèixer les individualitats. Les voluntats enèrgiques (també anomenades per Mill com a genis) són les que fan progressar el saber i la tècnica en el camí de la perfecció humana. Les seves pràctiques desvetllen la novetat i la inconveniència de formes antigues (de actituds i de creences). El geni té una funció social. Evitar l’enquistament que el triomf de la mediocritat provoca en les societats governades per l’opinió pública.
-Els límits de l’autoritat de la societat sobre els individus.
Retornant a la qüestió del principi, respecte quin model de llibertat negativa és necessari mantenir. És evident que per Mill el més important de tot (i també per a la societat) és que els individus persegueixin la seva pròpia excel·lència. Però aquesta recerca ha de tenir un límit. Que com ja hem dit resulta de l’aplicació del principi utilitarista. El camí seguit per un individu per a trobar la seva felicitat, no pot perjudicar els altres. Mentre això no succeeixi, cada individu ha de tenir via lliure.
Això és l’únic que pot exigir la societat als individus. Mill recorda un i altre cop. Que la societat mai pot obligar a actuar als individus, ni tampoc en nom d’una felicitat millor. Cada individu sap quin és el seu model propi de felicitat.
Amb això Mill, prohibeix qualsevol intent de paternalisme polític com per exemple el del Marxisme o el del model platònic de “polis” o el del nacionalsocialisme. La societat ha de tolerar totes les actituds, fins i tot les que considera autodestructives per a la persona. Mill posa l’exemple del alcohòlic. Aquest ha de ser tolerat, potser criticat per la opinió publica, però mai penat legalment. L’alcohòlic incorreria en falta en el moment en que l’entrega al vici el fes incórrer en l’abandonament de
responsabilitats. Per exemple, la família. Però aclareix aquí Mill, que el que és penalitza aquí és la negligència i la irresponsabilitat que ha causat dolor a tercers, no
l’alcoholisme.
Aquesta doctrina pot ser considerada excessivament egoista, perquè no obliga als éssers humans a que ajudin als demés. Però un acte així, implicaria supeditar als ciutadans a una idea general de bé. I aquests actes bons, ja no ho serien, perquè no serien desinteressats ni lliures. No pot obligar-se als ciutadans a ser bons o altruistes, aquestes virtuts han d’aparèixer soles. Com a molt un individu pot intentar actuar de forma exemplar, esperant que els demés per simpatia, actuïn del mateix mode que ell. Però mai obligar.
“El deure envers a un mateix no és el deure envers als altres”. Amb això tenim que poc podem fer davant d’un individu que mostri un caràcter nefast, com a molt una reprovació d’opinió. Però per molt mal que es faci a sí mateix, no incórrer en delicte si no afecta als demés.
Veiem que l’elogi de la llibertat ha de ser incondicional i sense reserves. Mill arribarà a defensar que és preferible un error causat per una acció lliure, a una bona acció realitzada per coerció.
