filo 4.5

5. En la filosofia contemporània

de la sospita i el nou ordre burgès

Després de la filosofia hegeliana, la filosofia posterior abandonà tot intent de tornar a elaborar un gran sistema filosòfic. Els corrents filosòfics que es van desenvolupar al llarg del segleXIXsuposaren una revisió o una

reac-ció crítica davant del caràcter especulatiu del sistema hegelià. El positivisme

Auguste Comte igual que el pensament il·lustrat, partí de la confiança en la ciència i en la seva capacitat per millorar el futur de l’ésser humà. Com a reacció a la metafísica hegeliana va postular la concepció de la filosofia com una ciència positiva, no especulativa, que s’atingués als fets i no ac-ceptés cap més saber que el científic.

Entenia la filosofia com un moment en l’evolució de l’esperit humà. Així doncs, no era el producte d’un enteniment individual, sinó de la societat en el seu conjunt. Per descriure aquesta evolució de la humanitat en el progrés del saber, Comte va elaborar la teoria dels tres estadis que, successivament, són: l’estadi religiós (en el qual les coses s’expliquen com a efecte d’una causa última, Déu), el metafísic (en què s’expliquen com a efecte d’una naturalesa intrínseca) i el positiu (en el qual es consideren com a mers fets o fenòmens observables d’un sol fet general).

Per tant, Comte concebia la metafísica com una forma de coneixement que es corresponia amb una època de la humanitat destinada a ser supe-rada per l’època positiva. El saber racional positiu tenia la seva pròpia ciència que era la sociologia (Comte n’és considerat un dels fundadors). A més feia possible l’ordre i el progrés en la vida social i era una prolon-gació metòdica de la saviesa universal.

La filosofia de la sospita: la crisi de la raó il·lustrada

Els anomenats pel filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005) filòsofs de

la sospita no formaven part d’un moviment filosòfic unitari, però tenien

en comú el fet de posar en qüestió, sota sospita, la raó mateixa. Segons aquests, darrere les teories i elaboracions de la raó s’oculten pulsions més profundes que la mateixa raó emmascara i pretén justificar. Cadascú, des de la seva particular forma de considerar-ho, busca interpretar el sentit de les creacions culturals com la filosofia, la religió, l’art, etc. amb la finalitat d’analitzar la relació entre el que la raó expressa en aquests productes i el que hi roman latent i simulat.

UNITAT 4

Vivim en el millor món possible? És

un ordre natural? Es pot canviar o és l’únic possible? Hem de canviar-lo? Les idees poden canviar les coses o s’han de canviar les coses perquè canviïn les idees? La filosofia reflexio-na sobre la realitat. ¿Ha de convertir-se en una eina per intentar transfor-mar-la?

P e n s a - h i !

Karl Marx veia darrere la ideologia dominant els interessos de classe dels grups de poder que buscaven perpetuar-s’hi. Segons ell, la ideologia intenta ocultar que l’ordre social és injust quan el presenta com un ordre natural, inevitable i immutable.

Friedrich Nietzsche (1844-1900) va analitzar la filosofia, la moral i la religió occidentals i les va sotmetre a la crítica més radical. Digué que havien suposat un món al revés, una inversió dels valors autèntics. Que havien negat tota realitat al món que ens mostren els sentits i l’havien substituït per un món transcendent. Que havien considerat com a bones les misèries d’aquells que no tenien la capacitat per viure en plenitud. Per tant, rere seu s’oculten els prejudicis dels filòsofs contra la vida, la seva incapacitat per acceptar la vida tal com és, també en els seus aspectes ter-ribles com ara la mort, la decadència física o la vellesa.

Sigmund Freud va descobrir la cara oculta de la ment humana, l’in-conscient. Segons ell, rere la racionalitat i la intel·ligència s’oculta una ment en conflicte continu que pretén conciliar els desitjos biològics i irra-cionals amb els imperatius interioritzats de la conducta moral i social. La filosofia davant el nou ordre burgès

Davant la nova societat, conseqüència del desenvolupament del capitalis-me industrial amb els seus greus desequilibris, desigualtats i injustícies, les reaccions van anar des de l’intent de legitimar el nou ordre burgès, enca-ra bé que d’una maneenca-ra crítica i postulant algunes reformes, a la posició de subvertir-lo i destruir-lo a través d’un procés revolucionari.

John Stuart Mill, que combinà l’utilitarisme amb les idees del

libera-lisme, es troba en la línia crítica, però reformista. A diferencia del li-beralisme clàssic de David Ricardo (1772-1823) creia que l’estat havia

de mitigar la desigualtat que provocava la nova situació, promoure una distribució més justa de la riquesa, la igualtat d’oportunitats i una legisla-ció laboral i social més humanitzadores.

El materialisme dialèctic de Karl Marx secundà la via revolucionària. El mode de producció capitalista, que és a la base de la nova societat bur-gesa, suposà un ordre injust atès que mantenia la propietat privada, cau-sa de la divisió social en classes i de l’explotació d’uns éssers humans per uns altres. Aquest ordre social s’havia de destruir mitjançant la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció. Aquests s’havien de socialitzar per posar-los al servei de la realització de l’ésser humà i d’una societat més justa, sense classes.

5.2. En el segle XX: la pregunta per l’existència,

el llenguatge i el progrés cientificotècnic

En el segle XXapareixen uns corrents filosòfics nous i complexos. Un dels

trets que comparteixen i que caracteritzen la filosofia contemporània és la importància que donen a la reflexió sobre el llenguatge. Els més importants

Sigmund Freud (1856-1939)

John Stuart Mill (1806-1873) Karl Marx (1818-1883)

són l’existencialisme, la filosofia analítica, l’Escola de Frankfurt, la

fenomenologia, l’hermenèutica, l’estructuralisme i la postmodernitat.

Descrivim a continuació algunes de les preguntes plantejades per al-guns d’aquests corrents filosòfics.

L’existencialisme

Sorgeix a partir dels horrors de les guerres mundials i el clima d’insegure-tat i angoixa dels anys següents marcats per la guerra freda. La crisi del món modern porta aquests filòsofs al plantejament radical del problema del sentit últim de l’existència. Està representat per Martin Heidegger, Karl Jaspers (1883-1969) i en l’existencialisme francès per Jean-Paul

Sartre (1905-1980), Simone de Beauvoir (1908-1986) i Albert Camus

(1913-1960).

Els sistemes tancats i definitius, com el hegelià o el de Comte, i les especulacions abstractes ja no serveixen. Es tracta d’intentar apropar-se a la realitat dramàtica, absurda, de l’existència un cop aquesta ja no se centra en la «Raó» ni en «Déu» sinó en el «No-res», sense que hi hagi cap norma de tipus transcendent que la defineixi. La història no té objectiu o finalitat. La idea de progrés perd valor, ja que no és possible mesurar-lo atès que el coneixement científic i objectiu ha perdut el valor de certesa absoluta.

En l’ésser humà, i només en ell, l’existència gaudeix de preeminència sobre l’essència. Això vol dir que l’ésser humà no té una naturalesa origi-nal i fixa que en determini les possibles accions com succeeix amb qual-sevol planta o animal, sinó que comença amb el lliure exercici d’existir i en aquest s’anirà definint el que serà, és a dir, la seva essència. Encara que l’herència i l’ambient puguin condicionar-lo, la seva llibertat és tan fona-mental que només depèn d’ell mateix el sentit que doni a aquestes influències i, per tant, que sigui allò que ha de ser.

Hem de començar per admetre que som éssers contigents (existim, però no hi ha cap necessitat en la nostra existència), amb el nostre cos, les seves possibilitats i deficiències. A partir de l’explicació racional que uti-litzo per donar sentit al món, pretenc justificar el que és injustificable, el fet fortuït de la meva presència en el món i de la presència del món davant meu.

La reflexió sobre el llenguatge: la filosofia analítica

Té el seu origen en la filosofia del «sentit comú» de George E. Moore (1873-1958) i sorgeix com a reacció davant els excessos de l’idealisme i la metafísica hegeliana.

La filosofia analítica refusa la idea de la filosofia com a sistema, com alguna cosa acabada, i proposa la idea de la filosofia com una activitat

d’aclariment i anàlisi del llenguatge. Mitjançant aquesta activitat es

poden aclarir o resoldre els problemes filosòfics.

En la seva evolució es distingeixen tres moments:

L’atomisme lògic. Defensat per Bertrand Russell (1872-1970) i Lud-wig Wittgenstein en la seva primera etapa, l’obra més important de la qual és el Tractatus logico-philosophicus (1921). El seu objectiu principal

era la recerca d’un llenguatge ideal de caràcter logicomatemàtic que reflec-tís l’estructura dels fets, el que s’anomena llenguatge figura, és a dir, que reflecteix l’estructura del que és real. Segons la teoria figurativa del

llen-guatge, hi ha una relació d’isomorfisme entre llenguatge i realitat, atès

que ambdós expressen una mateixa figura o forma lògica.

El neopositivisme. Desenvolupat pels filòsofs del Cercle de Viena, els representants del qual foren Moritz Schlick (1882-1936), Otto Neurath (1882-1945) i Rudolf Carnap (1891-1970). Seguidors dels filòsofs ante-riors, se centren en l’anàlisi de la ciència i en la crítica de la metafísica. La seva teoria referencial del significat estableix com a significat d’un ter-me l’objecte o realitat a la qual fa referència, i aquesta ha de ser observa-ble. Els termes mancats d’aquesta referència empírica no tenen significat. Per tant, la metafísica sorgeix com a resultat d’un mal ús del

llenguat-ge, ja que utilitza termes que no tenen significat.

La filosofia analítica. Representada per Ludwig Wittgenstein en la seva segona etapa, l’obra més important de la qual és Investigacions filosò-fiques (1953). També pels seus seguidors de la filosofia del llenguatge

ordinari (Escola d’Oxford, amb Gilbert Ryle (1900-1976); John L. Aus-tin (1911-1960); Peter Strawson (1919-2006) i l’anàlisi terapèutica

(Escola de Cambridge, representada per John A. Wisdow (1904-1974). Aquests filòsofs descarten la recerca d’un llenguatge ideal per centrar-se en l’anàlisi de la múltiple varietat del llenguatge en la vida real. És el que s’a-nomena llenguatge ús o jocs del llenguatge. La filosofia té una funció d’elucidació que busca resoldre o dissoldre els problemes filosòfics que ara són entesos com un mer embolic del llenguatge. Aquests poden ser aclarits indagant com funcionen realment els termes amb què es plante-gen aquests problemes en els diversos jocs del llenguatge. És a dir, molts problemes filosòfics tenen el seu origen en un mal ús o en una confusió del llenguatge.

La teoria crítica: l’Escola de Frankfurt

Max Horkheimer (1895-1973), Theodor W. Adorno (1903-1969), Her-bert Marcuse (1898-1979) i Jürgen Habermas formen part d’un grup de filòsofs que en la dècada de 1920 es reuniren entorn de l’Institut

d’In-vestigació Social, organisme dependent de la Universitat de Frankfurt.

La seva filosofia combina la crítica marxista a les ideologies amb la psico-anàlisi i l’psico-anàlisi empírica dels problemes socials.

S’oposen a aquell tipus de filosofia l’objectiu principal de la qual, teòricament, és el coneixement desinteressat de la realitat (el que ells ano-menen la teoria tradicional), una manera d’entendre la filosofia que

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Què va ser abans, l’ou o la gallina?

Aquesta pregunta tòpica apareix de manera recurrent en algunes conver-ses. En realitat sembla ser irresoluble, però està basada en un equívoc del llenguatge. No són l’ou i la gallina el mateix animal? Com podries aclarir o resoldre aquest equívoc per mitjà d’una anàlisi del llenguatge?

coneixement (teoria crítica). Inspirant-se en Marx, conceben que la interpretació de la realitat només té un sentit en la mesura que serveix per posar-la al servei d’una societat més lliure, més justa i racional.

Enfront de l’optimisme il·lustrat que considerava que el progrés tèc-nic i científic anava acompanyat d’un progrés moral, social i polític (una societat més justa i més lliure), la teoria crítica denuncia que, al contrari, aquest progrés tècnic, més que haver servit d’instrument alliberador, s’ha convertit en un mecanisme ideològic d’alienació. És el que podem ano-menar paradoxa del progrés tècnic i científic. En la societat actual, es dóna la paradoxa que la tecnologia ha possibilitat els mitjans tècnics sufi-cients per tal que les persones puguin viure sense ser esclaves de les màqui-nes i, no obstant això, a causa de la dinàmica de producció de l’economia capitalista, l’ésser humà està més alienat i esclavitzat que mai.

Al tipus de raó en què es basa la societat capitalista, que és culpable de la irracionalitat i de l’opressió que exerceix sobre els seus membres, l’ano-menaren raó instrumental. Segons Horkheimer és una raó que va dels mitjans als fins. Per tant, preval per damunt de tot determinar quins són els mitjans adequats per arribar als fins proposats, sense haver discutit racionalment aquests fins ni haver avaluat les conseqüències d’utilitzar aquests mitjans. Tot es redueix sempre a un simple problema tècnic o eco-nòmic.

La seva proposta alternativa és la d’una raó crítica, que primer debat racionalment els fins que han de ser perseguits per millorar la vida de l’és-ser humà, la justícia i la llibertat, i després determina i avalua quins són els mitjans més adequats per arribar-hi. Així, la raó està al servei de la humanitat en lloc de ser esclava del mer instrumentalisme de la ciència i la tècnica, o de l’economia.

Positivisme, teoria dels tres estadis, filòsofs de la sospita, ideologia, inconscient, utilitarisme, existencialisme, filosofia analítica, filosofia del sentit comú, atomisme lògic, teoria figurativa del llenguatge, isomorfisme, neopositivisme, Cercle de Viena, teoria referencial del significat, filosofia del llenguatge ordinari, jocs del llenguatge, Escola de Frankfurt, teoria crítica, teoria tradicional, raó instrumental, fenomenologia, hermenèutica, estructuralisme,

postmodernitat.