De la Nova Planta
a la crisi de l'Antic
Règim (1714-1787)
Joaquim Albareda Salvadó
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció... 5 Objectius... 7 1. La Nova Planta... 9 2. El creixement humà... 13 3. El creixement urbà... 16 4. El creixement econòmic... 195. La tinença de la terra i les transformacions agràries... 22
6. El desenvolupament de la indústria... 26
7. Una societat en transformació... 30
8. L'ascensió de la burgesia... 34
9. Els estaments privilegiats... 40
10. El temps de la Il·lustració... 43
11. De la resistència a la reivindicació política... 48
Glossari... 55
Introducció
Al principi del segle XVIII, Catalunya va veure estroncat el desenvolupament
del seu sistema polític secular, el qual va ser substituït, per la força de les armes, per un règim netament absolutista. Però malgrat la repressió aclaparadora que va imposar el règim borbònic i la inexistència d'institucions representatives, hi ha indicis persistents d'una determinada consciència d'identitat dels catalans i d'evocació de les llibertats perdudes el 1714, que s'expressa al llarg del segle, tant en forma de dissidència política, com de projectes de futur.
En els àmbits demogràfic i econòmic, Catalunya va experimentar profundes transformacions (que tenien les seves arrels en processos iniciats al final del segle anterior), que la van situar en bones condicions per a accedir al procés d'industrialització cap a mitjan segle XIX. No va ser, precisament, a causa d'una pretesa política beneficiosa del despotisme il·lustrat.
Les transformacions agràries, industrials i comercials van donar lloc, alhora, a una societat que, malgrat que continuava estructurada en estaments, conso-lidava una nova organització en classes, fonamentada en la riquesa i no en el privilegi. La mobilitat social, ascendent i descendent, n'era un tret carac-terístic, com també ho era la progressiva diferenciació social. El dinamisme d'aquesta societat s'observa no solament en l'expansió del fenomen urbà, sinó també en els esforços per a dotar-se d'infraestructures que donessin resposta a les exigències del desenvolupament econòmic. En aquest sentit, la Junta de Comerç, impulsada pels comerciants i industrials, és paradigmàtica.
En aquesta societat canviant, i malgrat que les directrius del despotisme il·lustrat espanyol apuntaven cap a altres camins, Catalunya va desenvolupar una Il·lustració aplicada, d'acord amb les seves pròpies estructures econòmi-ques i socials. Figures rellevants, com ara Jaume Caresmar i Antoni de Cap-many, van redescobrir el passat de Catalunya amb l'objectiu d'afrontar un fu-tur específic i diferenciat en el conjunt d'Espanya, marcat per la presència pre-eminent de la indústria i del comerç, projecte en el qual va col·laborar, asse-nyaladament, Francesc Romà i Rossell.
Aquests projectes, de caràcter reformista, sense posar ja en dubte la nova es-tructura política constitueixen una fita indispensable per al desplegament de la consciència diferencial catalana del segle XIX.
Cada cop més, però, es va agreujar l'ofegament que la dinàmica societat cata-lana, mancada de vies de representació política i oprimida pel pes de la milita-rització, patia en les encarcarades institucions de govern borbòniques. D'altra
Lectura recomanada
Les definicions del glossa-ri han estat extretes pglossa-rinci- princi-palment de J.�Mestre (dir., 1996). Diccionari d'història de
Catalunya. Barcelona:
Edici-ons 62. A més d'una explica-ció més aprofundida, hi po-deu trobar les referències bi-bliogràfiques bàsiques de ca-dascun dels articles.
banda, també s'accentuaven les contradiccions entre un model de societat que avançava cap a la industrialització i unes estructures de l'Antic Règim que ve-ien arribar la seva fi.
Objectius
Els objectius que han d'assolir els estudiants a partir del treball d'aquest mòdul didàctic són els següents:
1. Conèixer l'estructura política i el funcionament de la Nova Planta. 2. Conèixer l'abast i les bases del creixement demogràfic i de les
transforma-cions urbanes.
3. Conèixer la persistència de les institucions feudals i el règim de tinença
de la terra.
4. Conèixer el procés de les transformacions econòmiques (agràries,
comer-cials i industrials) produïdes al llarg del segle, tenint present la interacció entre les diverses activitats econòmiques i l'especialització regional que en va resultar, com també el procés de consolidació del mercat.
5. Entendre la progressiva estructuració de la societat en classes, per damunt
de la jerarquia estamental. Alhora, constatar la mobilitat social i la dife-renciació social en funció de la concentració de la riquesa.
6. Saber explicar el grau creixent d'accés a la cultura escrita entre les
clas-ses mitjanes i populars, d'acord amb les necessitats del desenvolupament econòmic, com també conèixer l'ús de la llengua catalana en la cultura popular i en l'alta cultura.
7. Saber explicar l'impacte de les idees il·lustrades a Catalunya i el seu
caràc-ter diferencial respecte del programa del despotisme il·lustrat espanyol. Conèixer-ne les personalitats més importants, les seves aportacions i les principals institucions que van impulsar aquestes idees.
8. Conèixer el grau d'acomodació dels catalans en el règim borbònic i els
elements de consciència d'identitat que van perviure al llarg del segle, que s'expressen en forma de dissidència o de projectes de futur.
9. Conèixer les contradiccions del sistema de l'Antic Règim que anunciaven
1. La Nova Planta
Anorreades les institucions catalanes, Felip V tenia les mans lliures per a mo-delar el marc institucional a la seva mida, per a construir-ne un de netament absolutista sense entrebancs constitucionals que li dificultessin l'acció. Era la fi de la monarquia composta dels Àustries i del pactisme. La dinastia nova, però, lluny d'imposar un estat modern i un sistema burocràtic avançat va consolidar un règim dinàstico-patrimonial, el qual va emprendre bàsicament reformes orientades a consolidar els seus interessos i, ben poc, els dels súbdits (Ruiz Tor-res, 2008, pàg. 68-69). A Catalunya, a diferència del que havia succeït al País Valencià i a l'Aragó, on les noves institucions borbòniques van ser imposades precipitadament, l'elaboració del decret�de�Nova�Planta, entre el 1714 i el 1716, va ser lenta i minuciosa. En la redacció van participar el jurista Francesc Ametller i l'intendent José Patiño.
El superintendent Patiño va descriure així els catalans en la seva memòria al Consell de Castella en una mostra inequívoca de la desconfiança envers els catalans que perviu al llarg de tot el segle:
"Que el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promtos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se deve recelar de ellos, aguarden coiuntura para sacudir el iugo de la justicia; son muy interesados, y que en todas las hedades pasadas ha sido su conato en las cortes conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos, de suerte que ninguna cosa sienten tanto como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola Real autoridad. Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón, y solamente ablan en su lengua natiba."
S. Sanpere i Miquel (L'Avenç, 1905, pàg. 671).
La nova estructura de poder es fonamentava en una piràmide institucio-nal, que garantia el control polític i militar de Catalunya sense obstacles, tal com va exposar Joan Mercader (1985). La Nova Planta, més enllà de la castellanització institucional, va comportar dos fets nous: una con-tribució fiscal nova i una militarització profunda (Giménez, 1999).
Portada del decret de Nova Planta.
Al capdamunt de l'estructura, el capità general representava el rei i esdevenia la màxima autoritat del país. Acumulava les funcions de l'antic virrei, de coman-dant suprem de l'exèrcit i de governador de Catalunya. La Reial Audiència, en substitució de l'antic tribunal suprem de justícia que portava el mateix nom, assumia aleshores funcions governatives i estava presidit pel capità general. Capità general i Reial Audiència constituïen, plegats, el Real�Acuerdo, en un intent d'equilibrar el poder civil amb el militar, i encarnaven la representació de la sobirania reial a Catalunya.
Poder militar davant poder civil
Durant aquest període el po-der militar va predominar a bastament sobre el poder civil.
Per sota de la cúpula, les antigues vegueries i sotsvegueries van ser substituïdes per dotze corregiments, que assumien la governació territorial i que eren pre-sidits per la figura del corregidor, d'origen castellà, i pels tinents de corregidors o alcaldes majors. El càrrec de corregidor va ser ocupat, majoritàriament, per militars al llarg de tot el segle.
En els municipis, el sistema de representació i d'elecció per insaculació va que-dar substituït pel model castellà de l'ajuntament de regidors. Eren de caràcter vitalici i de nomenament reial a les ciutats que eren caps de corregiment i de renovació anual en la resta de poblacions, on el nomenament corresponia al capità general a proposta de la Reial Audiència. La venda de càrrecs a partir de 1739, seguint el model castellà, va acabar d'agreujar el problema. La desa-parició de l'organització municipal autòctona va accentuar l'aristocratització de l'administració local, ja que en quedaven apartats els grups locals fins ales-hores representats, vinculats als gremis, fet que finalment va provocar un di-vorci evident entre les autoritats i la carcassa oficial i una societat cada cop més dinàmica.
Els corregiments (1716-1833)
Font: "Edad moderna". A: Història de Catalunya (pàg. 349). Barcelona: Avui.
En el terreny de la fiscalitat i de l'administració del patrimoni reial es van introduir transformacions no menys radicals:
1) La Superintendència va absorbir les funcions i els recursos de la Tresoreria
Reial, de la Batllia General de Catalunya i del Tribunal del Mestre Racional i es va apropiar els béns, les rendes i altres fonts d'ingressos de la Generalitat i del Consell de Cent.
2) El desembre del 1715 es va aprovar el Reial Cadastre, que pretenia gravar la
riquesa enfront del sistema tradicional de contribució indirecta. La tributació es feia per tres conceptes:
a) El cadastre�reial, que gravava els béns immobles i els ingressos procedents
de rendes no vinculades a l'activitat professional, com ara els censos i els cen-sals.
b) El cadastre�personal, que gravava els ingressos relacionats amb l'activitat
professional, i distingia els professionals que treballaven per compte propi dels que ho feien per a d'altri. Els eclesiàstics i els que gaudien de privilegi militar n'eren exempts.
c) L'anomenat cadastre�ganancial o industrial, que gravava l'activitat
comer-cial dels mercaders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga.
Si bé al començament el Reial Cadastre va constituir una càrrega molt feixuga per a la societat catalana i va ser imposat amb tota mena de coaccions, des d'allotjaments intimidatoris a casa dels morosos fins a detencions, el seu im-pacte en la població va tendir a minvar al llarg del segle, a mesura que la po-blació creixia i que l'expansió econòmica esdevenia una realitat.
Amb tot, convé no oblidar que el cadastre només constituïa una branca de la contribució fiscal global, que el 1724 suposava a l'entorn del 45% de la recap-tació, mentre que el gruix més important el formaven les rendes del tabac, de la sal, de les duanes, dels drets de portes, del dret de bolla, del paper timbrat, els allotjaments de tropes i els drets patrimonials. No ens ha d'estranyar, per tant, que l'autor anònim del Proyecto para establecer el antiguo magistrado de
Cataluña reclamés la creació d'una contribució única, una cosa que es donava
per feta amb la implantació del cadastre.
La minva en la recaptació motivada per la supressió de la bolla, l'impost so-bre els teixits, el 1769, es va compensar amb un impost indirecte soso-bre el con-sum de productes ultramarins i del país i amb l'aranzel del comerç lliure del 1778. Per tant, cal discutir el seu pretès caràcter modernitzador en el sentit de contribució única i socialment progressiva i, encara més, dinamitzador de l'economia catalana del segle XVIII.
El programa repressiu del nou règim no abraçava solament les institucions. En el seu dràstic projecte unificador, l'assimilació lingüística i cultural hi tenia també el seu paper. El decret de Nova Planta va imposar que les causes de la Reial Audiència es resolguessin en castellà, mentre que documents d'ordre
intern insistien en la necessitat d'implantar el castellà progressivament i de manera discreta. Ara bé, convé recordar que a partir del segle XVI hi va haver un fenomen perceptible de diglòssia entre la noblesa, la burgesia comercial, els advocats i juristes. Un fenomen, com ha demostrat Joan-Lluís Marfany, pel qual el castellà esdevenia el vincle d'expressió en determinats usos socials, especialment en l'àmbit escrit, per raons de prestigi social i cultural, mentre que el català era reservat als usos domèstics (Marfany, 2001 i 2008).
2. El creixement humà
Malgrat l'exili, numèricament significatiu, dels austriacistes la població cata-lana gairebé va doblar els seus efectius en el segle XVIII: si es calcula que el 1717 hi havia entre 600.000 i 700.000 habitants, el 1787 la xifra se situa entre 1.000.000 i 1.200.000. L'augment més notable va tenir lloc a les comarques de ponent i del sud (el Segrià, les Garrigues, el Baix Camp, l'Alt Camp, l'Urgell i el Baix Penedès). Les zones amb menys creixement van ser la pirinenca i la prepirinenca, com la Garrotxa, juntament amb el Vallès Oriental.
El creixement demogràfic del segle XVIII es va caracteritzar per la
dava-llada de la mortalitat extraordinària i pel descens de la mortalitat or-dinària adulta, però no de la infantil.
A la primera meitat del segle encara es constata la incidència de la mortalitat epidèmica: malgrat que la pesta va desaparèixer, el paludisme, el tifus i la ve-rola van provocar diverses crisis demogràfiques. Però a finals de segle la me-dicina va iniciar els primers passos decisius en el combat contra la mort. El doctor Antoni Salvà i Campillo va defensar l'ús de la vacuna de la verola, que va ser introduïda el 1800 pel doctor Francesc Piguillem.
El creixement demogràfic del final del segle XVII es va veure frenat per la Guerra de Successió, amb un moment especialment crític els anys 1706 i 1707. Però a partir de la dècada 1730-1740, les crisis es van reduir ostensiblement (1725, 1754, 1763-1764) fins a la darreria del segle, en què es van intensificar (1784, 1794-1795, 1800-1802...).
D'altra banda, la mortalitat adulta minvava i es registrava un augment de l'esperança de vida que, al final del segle, rondava els trenta anys. La mortali-tat infantil, que significava la meimortali-tat del total de les defuncions, si bé sembla que va disminuir en el primer any de vida, no es va veure afectada per aquesta tendència entre el primer i el quart. La reducció de la mortalitat infantil es va fer esperar fins a entrat el segle XIX i, de manera definitiva, fins al principi
del XX.
Però allò que va caracteritzar la demografia catalana del segle XVIII va ser el
dinamisme de la nupcialitat. Com ha recordat Jaume Dantí (J. Albareda, dir., 1995), van ser el nombre de persones casades, la durada del matrimoni i del període fèrtil i la fecunditat els factors que van determinar l'evolució demo-gràfica, d'acord amb les transformacions econòmiques que es van produir a Catalunya. La minva notable del nombre de solters i, sobretot, la tendència a avançar l'edat del matrimoni van tenir un impacte molt favorable en el
crei-Mortalitat
La disminució de la mortali-tat infantil en el primer any de vida és un fet segurament re-lacionat amb la reducció de la mortalitat maternal en el part o el postpart gràcies a una atenció millor.
xement general, encara que amb diferències importants entre les comarques, segons el grau de desenvolupament i la conjuntura. El nombre de fills per família se situava al voltant de cinc.
Tot plegat va incidir en un notable increment de la natalitat, especialment en el període entre el 1720 i el 1740, entre el 1750 i el 1760 i durant el darrer quart del segle, cosa que va comportar un gruix important de població jove a la piràmide per edats del 1787.
Cal veure, finalment, com es va distribuir en el territori aquesta població crei-xent al final del segle. Josep Fontana (1988) ha distingit, de manera molt grà-fica, tres franges entorn de Barcelona:
La població al final del segle XVII
Font: "Edad Moderna". A: Història de Catalunya (pàg. 351). Barcelona: Avui
1) La primera franja és costanera, del Baix Camp al Maresme, amb densitats
de més de 50 habitants per km2.
2) La segona franja és interior, del Priorat a la Garrotxa –amb l'excepció de
l'Urgell–, i inclou la costa del nord del Maresme, amb densitats entre 25 i 50 habitants per km2.
3) La resta, amb menys de 25 habitants per km2, són les zones següents: les terres de l'Ebre, l'Anoia, el Bages, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya... Però si les terres de l'Ebre i de l'entorn de Lleida van ser objecte d'una repobla-ció al llarg del segle, encara que estaven lluny de les densitats litorals, les co-marques pirinenques van experimentar una autèntica desertització en benefi-ci del litoral. Pel que fa a l'evolubenefi-ció de la demografia, estretament relabenefi-cionada amb els factors econòmics, tenim:
1) La Catalunya interior del nord-oest, que no disposava de més terres per a
alimentar el creixement, es va estancar o va perdre població.
2) Entre Lleida i les terres de l'Ebre es va produir un creixement demogràfic
gràcies a les terres buides.
3) A la costa, les transformacions en l'agricultura i la indústria van fer possible
un creixement més gran, que va tenir els millors exponents a les ciutats de Barcelona i Reus, les quals atreien xifres importants de nous pobladors.
3. El creixement urbà
L'anàlisi de la redistribució de la població s'ha de completar amb una referèn-cia al procés d'urbanització, característic d'aquest segle. Les quatre ciutats de més de 5.000 habitants del principi del segle s'havien convertit en catorze el 1787. Barcelona havia triplicat la seva població i va assolir més de 100.000 bitants. Deu poblacions en tenien uns 10.000; tretze, entre 3.500 i 8.000 ha-bitants, i quaranta, de 2.000 a 3.500 habitants. Es va articular, doncs, conclou J. Fontana, un teixit complex que ordenava les relacions entre camp i ciutat, i establia una jerarquització de funcions. Segons Albert García Espuche (1998), el centre de gravetat, pel que fa a les decisions econòmiques, ja s'apropava a Barcelona al principi del segle XVIII.
La capital, en relació amb el segle XVI, esdevenia una ciutat cada cop
menys productiva. La producció havia tendit a descentralitzar-se pel conjunt del territori aprofitant, sobretot, els avantatges d'una mà d'obra més barata. Aquesta va ser la base del sistema de ciutats articulat per Barcelona, com a centre director, marcat per l'especialització de funci-ons i nascut de la iniciativa dels agents econòmics.
Però la tendència de l'acostament del centre de gravetat a Barcelona es va veure limitada pel caràcter descentralitzat del creixement econòmic (sobretot l'agrícola, comercialment menys dependent de Barcelona).
El viatger Joseph Townsend, descrivia així Mataró:
"Mataró és un florent port de mar, amb 9.679 ànimes [...] la ciutat dóna feina a dinou telers corrents i a setze de punt; s'hi fan moltes puntes al coixí i estampats de fil per exportar a Amèrica [...] En aquesta ciutat amb prou feines es veu un home desocupat [...] arreu de Catalunya admiren a cada pas la diligència dels habitants, els quals, treballant de sol a sol, donen fertilitat a una terra que, excepte per a la vinya, és naturalment de les més improductives; però en arribar a Mataró resteu completament encisats: les masies són més aviat jardins..."
G.W. Ribbans (1955, pàg. 28).
El creixement demogràfic va repercutir, evidentment, en les estructures urba-nes, en una transformació que va quedar soldada, en paraules de A. García Espuche i M. Guàrdia, als creixements dels dos segles precedents, llevat de les transformacions que es van deure a l'actuació de les noves autoritats militars, com va succeir a Barcelona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Figueres o Roses, on es van produir intervencions de gran envergadura.
Contingut complementari
Les deu poblacions que el 1787 tenien uns 10.000 habi-tants eren Tortosa, Reus, Llei-da, Mataró, Olot, Vic, Tarrago-na, Valls, Manresa i Girona.
Sovint, però, la necessitat de creixement urbà es va contraposar als condicio-naments militars, com va succeir a Lleida i Tarragona, on els municipis van maldar per obtenir eixamples interiors o exteriors en aquestes ciutats tancades. A Barcelona, la construcció de la Ciutadella el 1715, amb l'objectiu de controlar la ciutat, va comportar l'aterrament d'un miler de cases al barri de la Ribera, el més dinàmic en termes econòmics, i va mutilar la plaça del Born. Les principals intervencions dels capitans generals van ser les de la Barceloneta –iniciada el 1753– i la urbanització de la Rambla –projectada el 1772. El 1775 es van enderrocar les muralles interiors i el 1788 s'havia enllestit el carrer Nou de la Rambla, que deixava pas a la urbanització del Raval.
A Figueres, les autoritats militars van elaborar un autèntic pla general geomè-tric i, a Roses, l'enginyer militar Juan Martín Cermeño –l'autor del projecte de la Barceloneta– va dissenyar una nova població el 1772.
Tanmateix, el creixement urbà, general en el segle XVIII català, tenia relació
amb la dinàmica econòmica iniciada al final del segle XVII, especialment de
la indústria i del comerç, tal com va succeir a Mataró, Vilanova, Sitges, Reus, Igualada, Olot i Barcelona, ciutats on el negoci immobiliari i de la construcció van assolir un pes i una autonomia creixents, perquè el sòl per a edificar i els habitatges esdevenien cada cop més escassos.
Gravat de la ciutat de Manresa, segons B. Espinalt (1786-1789).
Per això, conclouen A. García Espuche i M. Guàrdia, va ser l'atomitzada inicia-tiva privada la que va portar el pes decisiu de les transformacions urbanes a les ciutats catalanes. El paper dels municipis va ser el de controlar a posteriori el creixement tot vetllant pel compliment de les normatives, amb una presència dèbil, mentre que el de les autoritats militars es reduïa a les ciutats estratègi-ques: les intervencions del reformisme absolutista van ser aïllades i escasses. A les ciutats on la pressió demogràfica era superior –especialment en les tan-cades, ja que tenien dificultats per a créixer en extensió–, l'escassetat d'espais edificables va fer multiplicar la casa de veïns en perjudici de la casa�d'escaleta, habitada fins aleshores per una sola família, fet que va comportar un empitjo-rament notable de les condicions d'habitabilitat. Amb tot, la casa unifamiliar, baixa, amb pati posterior, amb menys de cinc habitants, va predominar fins a l'any 1800 a les ciutats obertes com ara Sabadell, Palafrugell, Mataró, Sant Feliu, Badalona, Terrassa, Granollers, Vilafranca o Vilanova.
A la darreria del segle, les autoritats municipals van emprendre mesures regu-ladores de l'urbanisme, de la circulació i de la higiene, especialment dels nuclis urbans, on residia la burgesia, sense que es produïssin grans intervencions ur-banístiques i amb un pes moderat de l'arquitectura monumental. El mateix es pot dir de les vies de comunicació, que van experimentar millores modestes, malgrat el considerable trànsit que hi circulava. D'altra banda, cal destacar la
Intervencions escasses
A Barcelona, després de la in-tervenció de la Ciutadella i de la correcció posterior de la Bar-celoneta, els militars van dei-xar pas a la iniciativa dels par-ticulars.
construcció d'una multitud d'esglésies, entre les quals destaquen la catedral nova de Lleida, la de Vic i la parroquial de Sant Esteve d'Olot, acompanyada de la florida de les manifestacions d'art barroc en el seu interior.
4. El creixement econòmic
Com ha recordat Josep Fontana (1993), si bé la desfeta del 1714 va posar fi a les llibertats catalanes i va frustrar els objectius polítics de les classes dirigents que havien encapçalat el projecte del 1705, a la fi del segle XVIII s'havien salvat els aspectes econòmics del projecte modernitzador, cosa que ajuda a enten-dre l'arrencada del procés industrialitzador en el segle XIX, malgrat tota mena d'obstacles als quals no va restar aliena l'acció política del govern, més despò-tica que il·lustrada. Certament, ni Felip V va ser el millor rei que ha tingut Ca-talunya ni les transformacions que va experimentar el país van ser deutores de les reformes de la dinastia nova com sostenen Carlos Martínez Shaw i Marina Alfonso (2001). Les coses són força més complexes.
En efecte, el quadre de conjunt d'aquesta societat tan dinàmica, que va tenir com a base del progrés econòmic l'especialització de l'agricultura i l'expansió de la indústria i dels intercanvis comercials, pot sintetitzar-se en el següent esquema de la producció i dels intercanvis de l'economia catalana:
"[...] una zona, a l'oest, que produeix blat i en ven a la de l'est; la Catalunya dels teixits de llana, que vesteix el país i envia part de la producció a l'interior de la Península; la que produeix aiguardent, que exporta a l'estranger i a les colònies americanes i, amb les seves compres de blat i de teixits, anima l'activitat de les dues anteriors; i la muntanya, finalment, que proporciona sobretot homes i ramats."
J. Fontana (1988, pàg. 71).
Aquest procés de transformacions, que va assolir el zenit entre el 1760 i el 1790, va ser definit sintèticament per Pierre Vilar (1973, pàg. 21) amb l'expressió "Catalunya s'havia acostumat a produir no per consumir sinó per vendre". El seu abast va impressionar els viatgers de la segona meitat del segle, que van coin-cidir de manera gairebé unànime en la definició del català com a homo
oeco-nomicus: des de Francisco Nifo, que veia Catalunya com una petita Anglaterra,
fins a Arthur Young (1970, pàg. 43), que afirmava que els catalans eren "la gent més activa d'Espanya", Alexandre Laborde (1974, I, pàg. 266), que en va exaltar l'"activitat infatigable [i] paciència a tota prova", o Henry Swinburne (G.W. Ribbans, 1955, pàg. 31), que va definir Barcelona com "una ciutat fei-nera i esplendorosa" i els catalans com "una raça treballadora de mena".
El port de Barcelona en el segle XVIII, segons un gravat alemany de l'època.
Aquest retrat dels catalans va ser elaborat, sovint, en contrast amb altres pobles peninsu-lars. Per exemple, Joseph Townsend diu:
"[...] així que doneu l'esquena a Catalunya, a cada pas recordeu que us trobeu en un altre regne... Quan ens acostem a Barcelona, tot s'anima, i la carretera s'atapeeix de cavalls, mules, carros i gent que van, en tropell, al mercat amb llurs gèneres. No es veu una tal activitat ni una tal vida mercantil en cap de les altres províncies."
G.W. Ribbans (1955, pàg. 24).
Aquesta és l'opinió de Christopher Hervey:
"Catalunya és la millor part d'Espanya, tant pel que fa al camp com per les virtuts i el capteniment del poble... Els costums de la gent se semblen més als de França i Itàlia que als d'Espanya."
G.W. Ribbans (1955, pàg. 46). Joseph Marshall va arribar a dir:
"Si Catalunya fos una nació protestant, posseiria totes les qualitats de la mateixa Holanda. És cert que aquesta és la millor part d'Espanya, però el que m'interessa subratllar és el caràcter de la gent."
G.W. Ribbans (1955, pàg. 44).
Finalment, Francisco de Zamora va coincidir a remarcar l'activitat econòmica del país, i en especial de les ciutats costaneres i el seu entorn: Barcelona, Ma-taró, Calella, Arenys de Mar... Al seu torn, la resposta al qüestionari de F. de Zamora, tramesa des del corregiment de Barcelona, parava esment en un fet rellevant com era l'increment del consum i, en general, de l'enlairament de les condicions de vida, si més no en determinats segments de la societat.
Així, en parlar dels productes consumits, deia:
"[...] son muchos los géneros y artefactos extranjeros que se gastan en Barcelona, y se reciben casi todos por manos de los franceses, ingleses y otras naciones comerciantes de Europa [sobretot els vestits]."
F. de Zamora (1973, pàg. 454).
I, en fer referència als costums del país, completava el retrat de la societat:
"[...] el carácter y genio reinante en lo general del partido es trabajar, cumplir sus empeños, vestir bien, principalmente en los días de fiesta, lucir en las ocasiones, divertirse en sus días y querer sobresalir entre los de su clase. Las costumbres en los pueblos y casas de labradores son inocentes, sencillas y naturales. En Barcelona cada día se van adulterando más con el lujo, el mayor trato, las modas extranjeras, los adelantamientos del comercio, el amor de la comodidad y de la libertad, y el olvido del antiguo retiro y gravedad." F. de Zamora (1973, pàg. 463).
Allò que ens interessa remarcar, finalment, és el fet que va posar de relleu el Discurso de la Junta de Comerç: "En otras provincias está el dinero como estancado en pocas manos, sin que apenas el menudo pueblo le conozca por su figura, pero en Cataluña es un humor que circula y se extiende por todos los miembros de su provincia, respecto de que será muy raro el que haya que no deba a su aplicación e industria el modo de adquirirlo en más o menos cantidad, según su estado y proporción se lo permiten." (Lluch, 1997, pàg. 53).
Analitzem, doncs, les estructures d'aquesta societat i les transformacions econòmiques que la van canviar substancialment al llarg del segle.
5. La tinença de la terra i les transformacions agràries
La societat de l'Antic Règim a Europa es caracteritzava pel manteniment de les institucions feudals si bé el seu vigor i la capacitat de control variaven significativament segons la zona.
P. Vilar (J. Nadal Farreras, dir., 1983, pàg. 410) recorda que el 1789 alguns pobles de la muntanya encara deien: "Nosaltres som del senyor en Tal". Era una
societat�jeràrquica, encapçalada per la noblesa i definida pel privilegi, amb
una gran fragmentació política i una multitud de senyories que comportaven la percepció de diversos tipus de drets sobre els vassalls:
1) D'una banda, els drets�jurisdiccionals, procedents de l'administració de
justícia en el territori.
2) De l'altra, els múltiples drets�territorials, com ara els següents: a) Les quèsties, un tribut que percebia el senyor.
b) Els monopolis de què gaudia el senyor: de molins, ferreries, forns, etc. c) Els drets procedents de l'apropiació de rendes eclesiàstiques, com ara els delmes, de part del senyor.
d) En darrer lloc, els ingressos�procedents�de�les�propietats del senyor, que
tenia llogades o arrendades.
Si bé era freqüent que un mateix senyor percebés les rendes de la terra i les jurisdiccionals, no sempre era així, ja que hi havia pagesos propietaris que solament havien de satisfer els drets jurisdiccionals.
L'emfiteusi1 va regular l'accés a la terra. Mitjançant aquest contracte, el dret
sobre la terra, la propietat, era dividit:
1) D'una banda, el domini�eminent corresponia al senyor, el qual establia un
pagament d'entrada i un cens fix, en diners o en espècie, i també altres drets.
2) De l'altra, el domini�útil corresponia al pagès i comportava un
contrac-te indefinit que podia transmetre als successors, amb llibertat d'acció sobre l'explotació de la terra i sobre la venda dels seus drets.
(1)L'emfiteusi tenia formes diferents
És evident que els senyors, en graus diferents segons les zones, van quedar progressivament allunyats de l'explotació de la terra, fins al punt que el seu màxim ingrés el constituïa el delme.
Llorenç Ferrer (J. Albareda, dir., 1995) ha sintetitzat les diverses formes d'accés a la terra en el segle XVIII català. A la Catalunya Vella, la sentència de Guadalupe (1486) havia deixat pas als pagesos a l'accés massiu al domini útil de la terra, amb contractes d'emfiteusi que els eren clarament favorables, sobretot perquè eren indefinits i els censos eren baixos, fixos i sovint pagats en diners, cosa que feia que, amb el pas del temps, es devaluessin.
El mas era l'explotació característica d'aquesta zona –amb extensions d'unes cent hectàrees de terra a l'interior i d'unes trenta a la costa–, al bell mig de la qual es trobava la masia, sovint envoltada per les masoveries, arrendades a al-tres pagesos. El mas va tenir un paper fonamental en el procés d'especialització de l'agricultura perquè els emfiteutes cedien terres ermes i boscos a l'explotació a canvi de censos en diners o en espècie, cosa que els estalviava la inversió. Aquesta cessió va donar lloc a diverses formes contractuals, com ara la rabassa morta a les àrees vitícoles i els subestabliments a les terres gironines.
En altres comarques, les formes emprades van ser la parceria, la rompuda i les boïgues. El fet més rellevant, però, és que totes finalment beneficiaven els possessors del domini útil del mas, ja que aquests pagaven censos baixos al senyor, mentre que percebien una part de les collites dels rabassaires, subem-fiteutes o masovers, sobre els quals requeien tots els costos de producció i el pes de fer rendible el treball amb la seva autoexplotació.
Lectures recomanades
Les formes d'accés a la ter-ra en el segle XVIII a Catalu-nya han estat ben estudiades per L. Ferrer (1987), M. Du-ran (1985), G. Feliu (1990), R. Congost (1990), E. Vice-do (1991), E. Tello (1994) i F. Valls (1996), entre altres estu-dis recents.
Com ha recordat Josep Fontana (1988), malgrat l'ambigüitat del concepte de propietat, a la pràctica quedava clar que qui tenia el domini útil era el
propi-etari, tal com reflecteixen els cadastres. I, de fet, aquesta va ser la propietat
que es va consolidar com a plena a la Catalunya del segle XIX. Malgrat això,
no sempre els pagesos de mas van esdevenir pagesos acomodats, ja que les conjuntures crítiques, els pagaments de dots i l'endeutament podien abocar-los a la ruïna, procés que conduïa a la concentració progressiva de la terra en poques mans.
A l'altra meitat de Catalunya, recorda Llorenç Ferrer, hi predomina un pobla-ment concentrat, amb més parcel·lació del sòl i més presència de la petita pro-pietat en règim d'emfiteusi. A la Segarra, propro-pietat i explotació coincidien en la mateixa persona i no hi havia parceries ni subestabliments. Aquest règim d'explotació generava, sovint, problemes de subsistència al pagès, que es veia obligat a endeutar-se constantment. Com que els interessos s'havien de pagar en diners, es veien forçats a comercialitzar en condicions desavantatjoses una part del producte obtingut.
Façana nord del mas Sanmartí (Bages), edificada durant el segle XVIII.
Els censals o préstecs sense data de retorn i les vendes�a�carta�de�gràcia es van convertir en una excel·lent font d'ingressos per als hisendats, la petita noblesa, els comerciants i l'Església. Aquest procés especulatiu va dificultar l'especialització.
Una dinàmica semblant va tenir lloc a les terres de ponent, caracteritzada, però, pel despoblament i pel fet que els senyors no havien cedit la terra en forma de masos. Per tant, van ser els senyors els que van portar a terme la colonització agrària mitjançant llicències de conreu i establiments emfitèutics a perpetuïtat. Si bé es va consolidar una petita propietat pagesa, també es van beneficiar dels establiments comerciants, ciutadans honrats i advocats. Les ter-res de Lleida es van especialitzar en la producció de cereals.
Contingut complementari
Les vendes a carta de gràcia eren vendes per un valor inferi-or al real amb dret a recuperar el que s'havia venut al mateix preu.
Contingut complementari
Una llicència de conreu era un permís per a conrear la terra fins que el senyor volgués.
A les comarques de Tarragona no es donava, tampoc, una estructura de mas, sinó una petita propietat fragmentada, uns pagesos acomodats i uns contractes de concessió per a plantar vinya de curta durada, de 8 a 13 anys, transcorreguts els quals el propietari recuperava la terra. El control de la destil·lació, en mans de pagesos acomodats o de comerciants, generava ingressos importants.
En conjunt, tant a la Catalunya Vella com a la Nova, l'organització de la producció es fonamentava en la petita explotació pagesa, la qual havia de fer front a les parts de fruits pagades a l'amo del mas, al delme pagat al senyor, a les talles del municipi, al cadastre de l'Estat i, finalment, a les pensions dels censals.
Enfront d'aquesta dinàmica que podia portar el pagès a la ruïna, conclou L. Ferrer, es van desenvolupar diverses estratègies:
1) L'endeutament constant, que implicava fins i tot els ajuntaments, per a fer
front a despeses col·lectives derivades de la guerra o de males collites.
2) El casament entre hereu i pubilla per a refer petites explotacions. 3) El treball complementari, especialment en el tèxtil.
Aquestes són les estructures de tinença de la terra. Vegem-ne els resultats de l'explotació. És evident que la producció agrària va créixer al llarg del segle
XVIII i que aquest fet es va deure, fonamentalment, als aspectes següents: 1) L'explotació de noves terres. Boscos i erms cedits a subemfiteutes i
rabassai-res a la Catalunya Vella, la repoblació de terrabassai-res a càrrec dels senyors a la zona de Lleida o la recuperació de zones pantanoses a la costa són bons exponents d'aquest procés d'extensió dels conreus.
Alambí per a la producció d'aiguardent del segle XVIII.
Contingut complementari
Les pensions dels censals eren percebudes, en una gran part, per l'Església, que n'era el pres-tamista principal.
2) L'expansió també es va deure a factors intensius:
a) L'increment de l'ús del regadiu, mitjançant petites instal·lacions i
canalit-zacions.
b) Malgrat que les tècniques de conreu no van millorar substancialment, el
guaret era subtituït progressivament pel cultiu de faves, llegums i cereals de primavera.
c) Noves rotacions en algunes comarques (Girona, Vic, Baix Llobregat) o en
zones de regadiu (on plantaven mongetes, blat de moro, alfals...).
d) El bou era substituït progressivament per la mula o el cavall.
Tanmateix, hi ha tres elements que van ser decisius en aquest procés:
1) L'increment de la productivitat gràcies a l'autoexplotació dels nous
rompe-dors de terra (rabassaires, subemfiteutes, arrendataris...), sobre els quals es va fonamentar l'expansió.
2) L'especialització comarcal en el cultiu més favorable: cereals a les terres de
Lleida, a la plana de Vic i a les comarques de Girona; vinya a la costa i al Bages; oliveres a les terres de l'Ebre i a les Garrigues; garrofers2 a la costa de Tarragona;
ametllers i avellaners a l'Alt Camp; tarongers a Tortosa, i llenya al Solsonès.
(2)Les garrofes eren imprescindibles
per a alimentar els animals de tir.
3) La diversificació dels conreus. Si bé va continuar el predomini dels cereals
perquè constituïen un dels fonaments de la dieta mediterrània, es van estendre els cultius de llegums, farratges3, verdura, fruita, blat de moro, mongetes, arròs,
a més de la vinya, l'olivera, el garrofer, l'ametller i l'avellaner, entre altres.
Josep Fontana ha remarcat el paper fonamental de la vinya com a accelerador de les transformacions econòmiques:
"La vinya ha estat un dels fonaments essencials del creixement econòmic de Catalunya, molt més important, en aquests moments, que les fàbriques de teixits de cotó, no sola-ment perquè sense els ceps no hi hauria hagut mai els telers, sinó perquè ha proporcio-nat el producte essencial dels intercanvis de l'economia catalana amb l'exterior: el que permetia de comprar la fibra de cotó necessària per a la indústria."
J. Fontana (1988, pàg. 61).
(3)Els farratges eren imprescindibles
6. El desenvolupament de la indústria
Jaume Torras (1984) ha explicat les implicacions que el procés d'especialització vitícola va tenir per al desenvolupament de la producció industrial catalana. Des del punt de vista de l'oferta de productes manufacturats, aquelles zones que es van especialitzar en el cultiu de la vinya, a conseqüència del seu caràcter intensiu, veien reduïda la disponibilitat de la mà d'obra per al treball indus-trial. A més, en aquestes zones es desenvolupaven diferents tipus d'activitats complementàries relacionades amb l'elaboració i l'envasament de vins i aiguar-dents, per exemple la destil·lació i diverses feines auxiliars, com la piperia i el transport. Per tant, a les comarques tarragonines i a la costa de Llevant no es va desenvolupar la indústria tèxtil, llevat d'indústries més noves i d'organització més simple, com ara la de les mitges i puntes.
D'altra banda, l'expansió del conreu de la vinya va activar notablement el co-merç interior, a més de l'exterior, ja que les comarques que s'hi van especialit-zar consumien productes elaborats a altres indrets i s'incrementava, d'aquesta manera, la demanda total. Com que els productes circulaven més i en major quantitat, es feien evidents els avantatges dels productes competitius que cedien d'altres comarques, fet que estimulava l'intercanvi enfront de la pro-ducció casolana adreçada a l'autoconsum.
A les comarques prepirinenques i de la Depressió Central, de tradició cerealícola, l'increment demogràfic va trobar una via d'ocupació en les activitats industrials.
En aquestes zones, les confraries d'ofici, en concret les de paraires i de teixidors, gaudien d'un protagonisme especial. S'havien especialitzat en la fabricació de teixits de llana, mitges, faixes, gorres i mantes. La zona de Centelles, Moià i Castellterçol proveïa de teixits tot Catalunya i els mercats de l'Aragó i Castella. També van destacar en la producció tèxtil el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, la plana de Vic, el Vallès i l'Anoia.
Francisco de Zamora va explicar el caràcter imprescindible de la manufactura per a la subsistència a la plana de Vic:
"El modo de mantenerse tanta gente en poco terreno es que en las villas y lugares casi todas son gentes de oficio, y los demás, empleados en fábricas de pelaires. Y éstas, además de esto, todavía se emplean en la agricultura, y en cualquier tiempo del año que haya buena sazón todos salen al campo, y al invierno y en días de lluvia trabajan en sus casas. [...] Yendo corrientes las fábricas de pelaires, todos viven acomodados. Pero si no andan bien las fábricas, especialmente las de pelaires, todo son trabajos, porque la tierra que tengo referida está poseída por los dueños de las masías, que son muy ricas, y la gente de dentro de las villas y lugares no tienen más que sus manos e ingenio."
F. de Zamora (1973, pàg. 62-63).
Confraria d'ofici
Una confraria d'ofici, a ban-da d'organitzar el treball dels agremiats, constituïa el vehi-cle de transmissió de coneixe-ments tècnics que garantien la producció de gèneres de ca-racterístiques normalitzades, cosa essencial per a la comerci-alització.
En el marc de la producció de draps fins de Terrassa i Igualada, hi va haver una marcada concentració de la producció en mans d'uns quants paraires, fruit d'un procés de diferenciació a l'interior del gremi.
Aquests paraires es caracteritzaven per la independència que mantenien res-pecte al capital mercantil, gràcies a la seva capacitat d'establir una xarxa co-mercial pròpia per a la venda de teixits i per al proveïment de llanes, fets que els reforçava la capacitat d'acumulació. Eren el que J. Torras (2007) ha ano-menat, en parlar dels Torelló d'Igualada4, uns fabricants� sense� fàbrica pel
caràcter descentralitzat de l'organització productiva, ja que una bona part del procés de treball es feia fora de les seves instal·lacions (botiga, tint i molí). La protoindústria, treball descentralitzat controlat per comerciants, va tenir un paper de primer ordre. La indústria de la seda, que tenia un dels seus principals centres a Manresa, amb una producció abocada als mercats català, espanyol i americà, també va desenvolupar un tipus d'organització industrial concentra-da en poques companyies de velers.
(4)Els Torelló d'Igualada venien
ma-joritàriament els seus teixits a Cas-tella i la resta a l'Aragó i Catalunya.
Altres indústries importants eren la del ferro5, amb una trentena de fargues,
que comprenien la manufactura d'armes i claus de Ripoll i la dagueria de Sol-sona; la del paper, amb una demanda creixent al llarg del segle, concentrada a les conques de l'Anoia i del Francolí; i la de l'adobat de pells a Vic, Iguala-da, Olot, Girona, Manresa, Tremp, LleiIguala-da, Valls, Vilafranca i Reus, que havia de donar resposta, també, a un increment de la demanda dels seus derivats, especialment sabates, tant als mercats de Catalunya i d'Espanya com de les colònies americanes.
Cal fer una referència específica a la penetració dels productes catalans en els mercats espanyols. El fet que aquests fossin més accessibles després del 1714 per la desaparició de les prohibicions d'estrangeria i per l'eliminació, per bé que intermitent, de les duanes interiors no implicava, però, protecció enfront de la competència estrangera, de la qual solament es van beneficiar els teixits de cotó des del 1728. L'èxit cal buscar-lo, segons J. Torras (M.T. Pérez Picazo, ed., 1996), en l'organització de les diàspores�mercantils, xarxes molt tancades de traginers, botiguers i negociants catalans establerts arreu d'Espanya des de mitjan segle XVIII, que reduïen els riscos de les operacions, en una època en
què el transport i la circulació d'informació eren extremament dificultoses. Als traginers i marxants els van succeir, tot seguit, els corresponents fixos i els comissionistes, establerts, fins i tot, en centres comercials de segon ordre. A ells es va deure, probablement, l'èxit de la introducció de determinats productes industrials en els mercats espanyols, fenomen estudiat per Assumpta Muset (M.T. Pérez Picazo, ed., 1996).
D'altra banda, dues activitats puixants es concentraven al litoral i, fonamen-talment, a Barcelona:
(5)La indústria del ferro va patir una
1) La construcció�naval, també important a Arenys de Mar, Mataró, Canet
de Mar i Sitges.
2) La indústria�cotonera. Les indianes, teixits de cotó estampat procedents
d'Àsia que arribaven per la via de Marsella, o imitats a Europa procedents d'Amsterdam, tenien difusió a Catalunya des de mitjan segle XVII.
Barcelona, doncs, era el centre d'arribada de la matèria primera –ja semielabo-rada o elabosemielabo-rada– i disposava del carbó, imprescindible per a la fase final de l'estampat, i esdevenia, a més, el centre organitzador de les relacions comerci-als exteriors. Les mesures prohibitives governamentcomerci-als del 1728 (tot i que in-termitents) van estimular uns homes d'empresa a produir aquells teixits, que fins aleshores arribaven de l'estranger, en les fases més rendibles del teixit i l'estampat, comprant fil de cotó de la Mediterrània oriental als comerciants maltesos.
Cap al 1740, la manufactura d'indianes ja s'havia consolidat, sota la forma de manufactura centralitzada, és a dir, de fàbriques en el sentit actual, gràcies a la inversió de capital comercial en aquesta activitat, tal com ha explicat James Thomson (1994). La concentració, l'acumulació de capital i la divisió de les tasques de treball, que trencaven les pautes organitzatives dels antics oficis, preparava el camí de la mecanització.
J. Thomson ha remarcat la importància del domini dels colors en l'estampació: "[...] tots els fabricants intentaven constantment variar i millorar els seus colors; aquesta era l'essència del seu art [...] els secrets de les noves fórmules es guardaven amb molt de compte i es passaven als hereus: l'any 1772, Francesc Ribas es va referir al que tenia com al seu «único patrimonio». Un informe sobre la indústria preparat l'any 1784 per un tal doctor Masdevall indica que a totes les fàbriques els ingredients de coloració i els mordents els preparava «un hombre solo encerrado en un quarto para conservar el secreto que cada Fábrica tiene»."
J. Thompson (1990, pàg. 221).
A la darreria del segle XVIII hi havia un centenar de fàbriques d'indianes i de pintats, que donaven feina a 12.000 o 13.000 treballadors. D'altra banda, al final de la dècada dels setanta la indústria s'estenia per Catalunya en comar-ques de tradició tèxtil. Tal com han recordat Jordi Nadal (1991) i Àlex Sánc-hez (1992), l'estampat de teixits europeus de lli i la fabricació d'indianes es complementaven molt bé en funció de les conjuntures i de les expectatives comercials, tal com es dedueix de l'anàlisi de la fàbrica Rull.
En tot cas, sembla evident que els estampats de lli van generar un procés d'acumulació de capital que va facilitar l'arrencada del cotó. Les indianes es venien, sobretot, en el mercat català i espanyol i, en una proporció del 10%, a les colònies d'Amèrica, on es venien, bàsicament, els teixits pintats de lli en una proporció del 90%.
Detall de La botiga d'indianes, de Gabriel Planella.
Tanmateix, durant l'etapa compresa entre el 1787 i el 1832, marcada per la inestabilitat, a conseqüència de la saturació del mercat americà pels teixits an-glesos, i per les guerres amb França i Anglaterra, els comerciants es van retirar de la indústria, que va quedar en mans d'industrials genuïns, els quals, proce-dents dels gremis, van impulsar l'expansió de la filatura amb una màquina a l'estil de la jenny anglesa, la berguedana.
Aquesta etapa, fonamentada en la producció manual, es va prolongar excessi-vament, malgrat la progressió lenta de les màquines de filar accionades mecà-nicament, les mule-jennies, tal com ha recordat Jordi Nadal (1985). Aleshores, la indústria del cotó es va projectar cap al mercat peninsular, aprofitant les vies comercials de la draperia de la llana, i es va adaptar tècnicament a les noves exigències d'un procés productiu complet, que abraçava de la filatura a l'estampació, afavorit per un proveïment millor dels cotons americans, de lle-vant i espanyols. L'explotació de l'energia hidràulica, per posar en moviment les màquines, a l'interior del país, en va facilitar la difusió.
És evident que el volum d'intercanvis, a l'interior de Catalunya i en els mercats espanyol i americà, requeria uns sistemes de comunicació cada cop més efectius.
Reproducció d'una berguedana.
Núria Sales (1991) ha recordat el protagonisme del camí de bast, del traginer, de la mula i del rambler en la intensificació dels intercanvis. Els camins carre-ters6 eren els més transitables, tot i que el seu estat era realment precari, tal
com havien constatat els viatgers estrangers, sorpresos del trànsit que hi circu-lava malgrat tot.
Per mar, Catalunya disposava d'una flota d'acord amb les exigències del co-merç, que representava prop de la quarta part de l'espanyola. A mitjan segle, constava de 114 vaixells i 558 barques per a la navegació de cabotatge, a més de 1.500 de pesca, cosa que permetia als seus propietaris oferir els serveis als comerciants de Cadis. Propietaris, constructors de la barca, comerciants, in-versors i fins i tot la tripulació participaven en les operacions comercials marí-times: la barca, instrument del capital, sovint era dividida en setze "parts", i a cada viatge els beneficis es repartien entre la barca (el capital) i la gent (patró, mariners i grumets), explica P. Vilar (J. Nadal Farreras, dir., 1983).
Tal com diuen Carlos Martínez Shaw (1988) i Josep Maria Delgado (1988), a la darreria del segle es va produir una concentració de la propietat dels vaixells en mans d'una burgesia mercantil i dels gremis de mar i, en conseqüència, una proletarització de la marineria. Alhora, es va desenvolupar la construcció naval arreu de la costa i es va introduir el sistema de pesca del bou, més rendible que el tradicional.
(6)Els camins carreters cobrien les
rutes Barcelona-Lleida-Saragos-sa-Madrid, Barcelona-Tarragona-València i Barcelona-Girona-Per-pinyà.
7. Una societat en transformació
D'acord amb Josep Fontana (1988), podem dividir la societat catalana del final del segle XVIII en les categories següents:
1) Les capes més elevades (estaments privilegiats, funcionaris, militars,
profes-sions liberals, comerciants, fabricants i pagesos rics) significaven prop del 10% de la població.
2) Menestrals i botiguers representaven el 15% de la població. 3) Els pagesos englobaven el 20% de la societat.
4) El 40% eren jornalers. 5) El 10% eren criats.
6) La resta estava formada per pobres crònics i gent marginal.
El mateix historiador, però, ha advertit del caràcter enganyós d'aquesta des-cripció de la condició dels homes, esbiaixada per les diferències de les fortunes.
El cert és que cada vegada més, a les velles divisions de caràcter esta-mental, fossilitzades, s'hi sobreposaven noves relacions de classe fruit de les transformacions econòmiques que experimentava la societat ca-talana, que permetien, per exemple, que un fabricant o un comerciant gaudissin d'una riquesa molt superior a la d'un noble o d'un militar.
El resultat d'aquestes transformacions van ser els processos de diferenciació social que es donaven tant al camp com a la ciutat i que van comportar, en expressió de Pierre Vilar (1964-1968, vol. IV, pàg. 625),
dissimetries�geogrà-fiques (zones que s'enriquien i zones que s'empobrien) i dissimetries�socials
(enriquiment de determinats grups i misèria de la majoria).
A la base d'aquesta societat hi havia els camperols, amb una estructura poc homogènia, que J. Fontana classifica en tres grups:
1) Els pagesos que disposaven de prou terra per a viure, encara que fossin
2) Els que treballaven la terra en condicions precàries: rabassaires, masovers,
parcers o bé pagesos amb explotacions insuficients que es veien obligats a tre-ballar de jornalers o bé a prendre més terra en parceria o rabassa.
3) Finalment hi havia els assalariats, com ara els jornalers o els mossos.
La tipologia no era estàtica, perquè una conjuntura difícil podia convertir, en pocs anys, una família pagesa en jornalera. És evident, però, que les transfor-macions econòmiques produïdes en el feudalisme tardà van donar lloc a un procés accentuat de diferenciació entre els pagesos que va convertir alguns en rics i en més pobres els altres.
Els emfiteutes van ser els principals beneficiaris de la puja dels preus agrícoles, ja que les seves càrregues eren estables i van esdevenir la base d'una burgesia agrària. En canvi, els camperols que treballaven terres amb contractes revisa-bles, com ara els masovers o els arrendataris subjectes a contractes de curta du-rada, van patir un enduriment de les condicions i es van veure obligats, sovint, a compaginar les activitats de la terra amb el treball manufacturer a domicili. Però, encara, per sota d'ells, un grup nombrós subsistia acceptant formes de treball més desavantatjoses, com ara les parceries i les rabasses. Altres esdeve-nien mossos contractats anualment o bé jornalers7. Les diferències variaven i
es podien accentuar segons el territori, en funció de les condicions d'accés a la terra per part dels camperols.
Els artesans constituïen el grup social més nombrós a les ciutats. Es trobaven enquadrats en les corporacions d'oficis (gremis i col·legis), constituïdes per una multitud d'oficis tradicionals que s'agrupaven en carrers i places, als baixos dels edificis on vivien. Funcionaven mitjançant petites unitats productives, caracteritzades pel treball manual i un utillatge simple, sovint propietat dels mateixos menestrals.
La família tenia un paper central en la seva organització: proporcionava la mà d'obra del taller-botiga i el capital eventual per a traspassar a l'hereu i pre-parava les estratègies familiars (amb una notable tendència a l'endogàmia). L'explotació de petites parcel·les de terra podia ser un bon recurs per a com-pletar els seus ingressos modestos, ja que, a mesura que avançava el segle, el seu poder adquisitiu tendia a minvar, com ha dit Ramona Huguet (1990). A l'interior del grup es va desenvolupar una jerarquització econòmica que va consolidar una autèntica elit formada per adroguers, apotecaris i argenters, que s'apropava als estrats socialment més benestants. És a dir, la mateixa gradació que es produïa a l'interior del gremi entre mestres, fadrins i aprenents es veia reproduïda entre les corporacions segons el component de treball manual de cada ofici, a partir de la premissa que el treball manual era envilidor.
(7)Entre els jornalers hi havia dones
D'aquesta manera, els oficis es dividien de la manera següent:
1) Els col·legis agrupaven oficis d'activitats� liberals, com ara corredors de
llotja, adroguers, apotecaris, llibrers, pintors, cirurgians, argenters o notaris. Els artesans que pertanyien als col·legis eren artistes.
2) Els gremis aplegaven els oficis�mecànics, entre els quals s'establia també
una escala de consideració social. Els artesans dels gremis eren menestrals. Aquesta divisió es reflectia en la jerarquia social urbana barcelonina, tal com ha explicat Pere Molas (1975).
D'altra banda, no podem passar per alt el paper de la dona en diverses activitats productives: com a puntaires, en la salaó d'anxoves, la confecció de xarxes, el treball del corall, el cosit i el brodat de mitges, els encaixos, la cura del bestiar, la filatura, etc., tal com destaquen els viatgers de l'època, especialment, Francisco de Zamora (1973).
Les ciutats acollien un flux constant de camperols empobrits que esde-venien pobres mendicants o jornalers, categoria a la qual també es po-dien veure abocats els artesans de baixa qualificació, com els aprenents i alguns oficials; una massa, en definitiva, en via de proletarització, a conseqüència de l'escassa possibilitat d'ascens social a l'interior de les corporacions d'oficis.
Ben al marge de l'enquadrament corporatiu s'hi trobaven els treballadors d'activitats noves, com la indústria del cotó. La ràpida expansió d'aquest grup social, amb un notable component femení, era mal vista per les autoritats i pels grups socials més conservadors, ja que es considerava com una amenaça potencial a l'ordre social. La seva qualificació a l'època de vagos, encara que sembli un contrasentit, té la connotació de gent que es troba fora del sistema d'enquadrament i del control social (Josep Fontana, 1988). Sovint eren reclu-tats en lleves forçoses per a treballar a les drassanes o remar a les galeres, com els gitanos, que també eren perseguits.
Il·lustració del llibre de passanties del gremi d'argenters de Barcelona.
La pobresa, com ha demostrat Montserrat Carbonell (1997), lluny de ser un fenomen marginal en el segle XVIII, marcat pel creixement econòmic, va
es-devenir un fet central, fruit del creixement demogràfic i dels desequilibris so-cials i territorials ja que les famílies treballadores s'hi veien abocades en els moments més crítics del cicle familiar (especialment quan els fills eren petits i quan els pares eren vells). Aquesta centralitat de la pobresa està confirmada tant per la procedència geogràfica d'arreu de Catalunya de les dones acollides a la Casa i l'Hospital de la Misericòrdia de Barcelona, com a partir de la seva anàlisi ocupacional.
Anàlisi ocupacional
L'anàlisi ocupacional de les dones acollides a la Casa i l'Hospital de la Misericòrdia de Barcelona en aquest període indica que fins als anys setanta procedien del sector agrícola i, a partir d'aleshores, del manu-facturer.
En les conjuntures crítiques, una part dels components de la família –especi-alment les dones– es veia obligada a emigrar, a ingressar en institucions assis-tencials, que sovint esdevenien fàbriques de treball forçat fins que algun pa-rent els en treia, a recórrer al crèdit d'un mont de pietat o, en els casos extrems, a caure en la indigència. El baró de Maldà es va fer ressò, en el seu Calaix
de sastre, de captures de pobres que practicaven la mendicitat, els quals eren
8. L'ascensió de la burgesia
És en els rengles centrals de la societat on trobem més dinamisme i una mo-bilitat indiscutible. Es tracta d'un sector ampli, caracteritzat per una activitat econòmica independent, lligada al comerç, a la indústria o a una professió qualificada, en el qual podem veure com en un parell de generacions un me-nestral arribava a ennoblir-se, encara que era molt més freqüent el procés in-vers, de conversió d'artesans en proletariat industrial.
Aquest grup social heterogeni tenia un component comú: la possessió d'algun tipus de propietat. La botiga, com explica magistralment Pierre Vilar (1964-1968), es trobava al centre d'aquest procés d'acumulació de capital i d'ascensió social, del que van sorgir una multitud de companyies�comercials8, que
di-versificaven les seves inversions en activitats com ara els arrendaments de ser-veis, els negocis marítims, les importacions i exportacions, les assegurances o la indústria.
Josep Fontana (1988) ha constatat el fenomen de la diferenciació econòmica a l'interior d'aquest col·lectiu a Barcelona l'any 1800: el 9% acumulava la meitat dels negocis; el 37% acumulava el 36%; i el 54% no sumava més del 13%. Per sota d'ells, agremiats, botiguers i menestrals es trobaven en un procés evident de decadència.
Disposem de múltiples exponents del procés d'ascensió social protago-nitzat per un sector de la burgesia catalana durant el segle XVIII, el qual,
sovint, va anar acompanyat de la diversificació de les inversions econò-miques i de la tendència a l'ennobliment.
A partir de l'assoliment del privilegi, els trets característics van ser els següents:
1) Un creixent conservadorisme econòmic. 2) Un grau important de consum i de luxe.
3) Finalment, una política matrimonial endogàmica.
El nucli barceloní va ser el més paradigmàtic. Vegem-ne alguns dels casos més rellevants:
La família Glòria va ser especialment activa. D'orígens menestrals (eren vellu-ters), van esdevenir grans comerciants. D'altra banda, Bernat Glòria va inter-venir en el món de la indústria naval, el dels canvis marítims i el de les
asse-(8)Les companyies comercials
so-vint eren de base familiar, amb al-guns socis.
gurances i va crear una de les primeres fàbriques d'indianes a Barcelona, que va rebre privilegis reials. Va proveir de vestuari la Intendència de Catalunya. El 1748 va assolir el títol de ciutadà honrat (Roberto Fernández, 1982). Esteve Canals, fill d'un pagès de Sant Esteve de Riells, va esdevenir botiguer de draps i, finalment, fabricant d'indianes, per la qual cosa va rebre, també, privilegis reials. El seu fill, Joan Pau Canals, va ser més un erudit que no pas un home d'empresa (Roger Alier, 1974 i M.A. Cilleruelo, 1988, I), ja que es va dedicar a l'estudi del conreu de la roja per al tint del cotó per encàrrec de la Junta de Comerç. Va ser nomenat director i visitador del ram de Tints del Regne i inspector del ram de la roja (1764) i va rebre el títol de baró de Vall-Roja el 1780.
Els Alegre també formen part d'aquesta fornada de burgesos: Miquel Alegre va deixar de ser botiguer de tall per a intervenir en els arrendaments de drets i avi-tuallament, en la importació i l'exportació de productes alimentaris, en el
ne-goci de mar (construcció de barques, assegurances, comerç marítim), en la
im-portació de teixits estrangers i en operacions de descompte i de préstec. Man-tenia relacions comercials amb botigues d'arreu de Catalunya i d'Amsterdam, Gènova, Cadis i Madrid. El seu nét Miquel va crear una fàbrica d'indianes i va ser nomenat ciutadà honrat el 1754. El descendent d'aquest, Marià, va es-devenir baró de Castellet.
Del mateix entorn eren els Guàrdia, una família de paraires procedents de Castellterçol que s'havien enriquit amb el negoci del glaç. Després d'una eta-pa en què eren botiguers de tall, Jaume Guàrdia va eta-passar a ser mercader de teles i fabricant d'indianes, i va assolir la ciutadania honrada el 1754. Melcior Guàrdia va repoblar la senyoria d'Almacelles, cosa que el va fer mereixedor del privilegi de noble el 1774.
Un altre exponent va ser Erasme de Gònima, que procedia de Moià, d'una família de teixidors de lli. A Barcelona, va entrar com a tècnic de tint a la fàbrica d'indianes dels Magarola, de la qual va ser director després de casar-se amb la filla del fabricant. El 1780 va crear una fàbrica pròpia. Venia els estampats a l'interior d'Espanya i a les colònies americanes i va participar en la fragata
Sant Erasme, que transportava teixits al continent americà i importava cotó i
productes vegetals per al tint. Un símbol evident de la seva puixança va ser l'edifici que es va fer construir al carrer del Carme, com també el finançament de l'Hospital de Sant Llàtzer. El 1791 va rebre el privilegi de noblesa i el 1802 Carles IV i el seu fill Ferran van visitar la fàbrica.
El baró de Maldà va quedar impressionat per la puixança d'Erasme de Gònima en parlar del gran rellotge amb campanes que va instal·lar en el seu edifici:
"[...] ab les que, i ja actualment tenim a un rellotge més a Barcelona, si que est no d'iglésia, sí que de fàbrica, de don Erasme, que vui dia és l'home del sigle."
Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà. Calaix de Sastre.
Portada de Recopilació de las reglas principals
sobre lo cultiu... de roja o granza (1766), de Joan
La família Rull, originàriament hortolans, també va fer una progressió espec-tacular. Joan Rull, d'ofici veler, era tècnic de colors i tints a la fàbrica de Manuel Ortells. El domini d'aquests coneixements privilegiats li va permetre casar-se amb la filla del fabricant d'indianes Baltasar Camarasa i crear, més endavant, una fàbrica pròpia. Com ha recordat Àlex Sánchez (1984), en uns trenta anys, Rull havia passat del gremi a la indústria i de la menestralia a la burgesia. Finalment, esmentarem els Milans, que procedien d'Arenys de Munt. Segimon Milans va iniciar les activitats comercials a Girona, d'on es va traslladar a Barce-lona. El fill Bonaventura va esdevenir ciutadà honrat. Les generacions següents van continuar la dedicació al comerç, que tenia com a base el proveïment del mercat català, però també del mercat espanyol i el de la Mediterrània. Alhora, van participar en arrendaments fiscals, en la construcció naval, en el negoci
de mar, en negocis amb la monarquia, en les assegurances, en l'arrendament
de terres, en la inversió immobiliària i en una fàbrica d'indianes, al costat de Bernat Glòria. Van assolir la baronia de Ribelles i van adquirir un castell. Al costat d'aquests noms més emblemàtics, podem afegir els dels fabricants d'indianes Josep Canaleta, Francesc Ribas, Joan Pongem, Sebastià Angli, Fran-cesc Seguí, Llorenç Clarós, entre altres. De característiques semblants era la burgesia mataronina, una bona part de la qual, de fet, es va establir a Barcelo-na (famílies Matas, Pongem, Esmandia, Velada...), com ha exposat Pere Molas (1975).
Molts d'ells van tenir un paper rellevant a la Junta Particular de Comerç cre-ada el 1758, els dirigents de la qual van demostrar una voluntat decidida de canalitzar els esforços col·lectius i, sobretot, de regular el desenvolupament de l'economia del Principat fins al punt que van ambicionar de suplir el poder polític liquidat el 1714, segons Roberto Fernández (1982).
Jaume Vicens Vives (1974), en parlar d'aquesta burgesia barcelonina dels anys que ell anomenava anys de les realitzacions (1745-1760), va fer notar l'existència de dues generacions:
1) La primera generació, després del 1714, formada per la gran burgesia
comercial, representada per la Companyia de Comerç de Barcelona i les Índies, una companyia privilegiada creada per la burgesia mercantil barcelonina el 1756.
2) La segona generació, formada per comerciants enriquits que van
in-tervenir en les principals fàbriques d'indianes, representada per la Com-panyia de Filats de Cotó, creada el 1772.
