Tirant [o Btanc
Joanot MartoreLL
A d a p t a c i o d ' l s m a e L T o r r e s P r o l e g d ' A l b e r t H a u f
r
Prdleg
La lluita entre Occident i Orient al segle xv
La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453 va omplir de terror i consternació l'Europa cristiana. La trágica notícia, que marca el pas de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna, va portar-la una nau de Barcelona que venia de Sicília, tal i com ho fa constar l'autor del Dietari d'Alfons el Magnhnim., incapag de reprimir la següent la-mentació: Oh tanta dolor e pérdua de cristiandat... Los murs de la ditcr ciutat, fets per mans d'dngels, venir en poder d'infels així cruels!
Molt prompte altres testimonis presencials confirmaren la mag-nitud del desastre. Així, eI 455, Ioan César, parent de I'emperador bizantí, oferia de viva veu als jurats valencians i a la reina Maria I'horripilant versió personal de la tragédia, comentant casos de pa-res escorxats, germans ernpalats o cremats de viu en viu, esposes i filles captivades, destrucció i profanació d'esglésies i de relíquies, i m o l t s a l t r e s e x e m p l e s d e c r u e l t a t i d e s o l a c i ó . M o n u m e n t s t a n simbdlics com la catedral de Santa Sofia i el Partenó d'Atenes s'ha-vien convertit en mesquites.
Els planys no podien amagar el fet que les grans poténcies cris-tianes, en especial els reis de Franga i d'Aragó, havien ignorat les in-sistents peticions d'ajuda dels bizantins. La indiferéncia i passivitat de l'Occident cristiá havien facilitat que I'imperi turc s'erigira en
una gran poténcia mediterránia, provocant ia crisi de les estructures tradicionals del comerg europeu amb Orient i un perillós desequili-bri entre dues forces totalment oposades: la mitja lluna i la creu.
Lesmentada crdnica valenciana dóna també testimoni d'altres notícies que van fer repicar campanes i van pujar I'abatuda moral del nostre poble. EI t455, a z8 d'abril, venc lo correu, lo qual portd Ia nova com... havien fet papa lo cardenal e bisbe de Valéncia, ntisser Alfonso de Borja, nAturAl de Xiitiva. Havia pres nonl Calixtus. Tot d'una que va ocupar el cárrec, el nou papa, Calixte III, en un intent de canviar el curs de la história, va fer públicament un solemne vot, anunciant el seu propósit de vessar la seua sang per la recuperació de Constantinoble, la destrucció del turc i l'extermini de la diabólica secta mafomética.
La nostra gent situava aquesta victória en el marc d'una duríssi-ma lluita entre dues religions i duríssi-maneres d'entendre la vida que aleshores es trobaven en peu de guerra, i s'aferrava a I'esperanga de recuperar, no solament l'imperi deBizanci, sinó també l'anomena-da Terra Santa.
En efecte, Jerusalem i els altres llocs que van ser escenari de la vida i mort de |esucrist feia temps que es trobaven en mans dels m u s u l m a n s . P e r a i x ó , a p a r t i r d e l s e g l e x r , v a n s e r o b j e c t i u d e cruels campanyes militars de reconquesta, anonlenades croades, perqué els qui hi participaven, amb la benedicció oficial del papat, portaven una creu de drap cosida al pit.
Calixte III, a I'hora de convocar una nova mobilització general dels regnes cristians, no feia altra cosa que ressuscitar la vella idea (recollida per autors com Ramon Llull) segons la qual alló que jus-tificava i donava sentit a l'esforg bél.lic dels senyors feudals no era l'ús i I'abús de la forqa, o la satisfacció de les ambicions individuals o nacionals, sinó la defensa de la fe cristiana.
r
Aquesta idea va donar peu a la fundació dels anomenats ordes militars, corn el dels famosos templers, o el dels cavallers de Sant /oan de I'Hospital. Com que les croades eren considerades una (guerra santa>, els qui hi morien, tant en el bándol cristiá com en el musulmá, passaven a ser mártirs de la própia fe, amb la qual co-sa tenien garantida la gldria temporal de la fama mundana i també la glória eterna del Paradís.
La croada del papa valenciá, destinada a aturar l'embestida turca contra Europa, va tenir un fulgurant éxit inicial el t456, amb la grandíssima victória de cristíandaf, obtinguda en el setge de Belgrad, on els turcs van ser desbarat ats miraculosanrcnt per un exércit croat dirigit per |oan Hunyadi, a qui el Dietari anomena precisament /o compte Blanc. Aquest cavaller, juntament amb altres de molt més distants com Alexandre el Gran, César o Roger de Flor, és possible que serviren de model per a la creació del personatge de Tirant.
D'altra banda, feia temps que hómens com Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer o Francesc Eiximenis havien contribuit a divul-gar per la Corona d'Aragó tota classe de curioses profecies sobre la imminent fi del món, augmentant la sensació generalitzada de te-mor. Segons ells, el món estava a punt d'acabar-se, peró, abans del terrible ]udici Final, Ia humanitat seria testimoni de fets extraordi-naris: patiria una terrible prova sota el control de I'anomenat Anti-crist, personifi cació del mal, que aniria seguida del triomf d'un emperador cristiá, eue, en col.laboració amb el papa, unificaria les forces cristianes i culminaria un procés universal de conversió de tot el món a ia fe católica, jueus i musulmans inciosos.
Aixd explica que I'extraordinária conjunció, a mitjan segle xv, d'un papavalenciá i d'un rei de la Corona d'Aragó de la talla d'Al-fons el Magnánim fomentara tota classe d'expectatives i fabula-cions, tanmateix prornpte frustrades per la mort d'un i altre, el 1458.
La croada de Tirant
Per aixd té especial interés que el cavaller valenciá Ioanot Marto-rell projectara damunt del paper, a forga d'imaginació,la victdria utópica que la dura realitat negava al poble cristiá. La seua extraor-dinária ficció es convertia així en una poderosa arma de propagan-da que, a més de proporcionar entreteniment i distracció, contri-buia a pujar la moral de la gent, atemorida pel perill d'una pene-tració turca al sud d'Itália o en el cor de la vella Europa a través dels Balcans. Tirant 1o Blanc satisfeia així el desig col.lectiu de su-perar definitivament I'amenaga turca, redreqant a favor del cristia-nisme la balanga del poder.
Per aixd Joanot Martorell transforma gradualment el seu perso-natge: de cavaller cortesá massa obsessionat pel desig de guanyar fa-rna i rigorosament cenyit a l'estricte i sovint cruelíssim ritual cava-lleresc, passa a ser un famós cabdill cristiá que lluita per alliberar l'imperi grec de la invasió dels turcs. Grácies al seu valor, enginy, diplomácia, experiéncia táctica, i al seu evident domini de I'orga-nització militar i dels vells estratagemes consagrats en els clássics llibres de Vegeci i de Frontí o en cróniques que, com les de Ramon Muntaner, tenien valor de modélic precedent basat en l'experiéncia, l'heroi aconsegueix els objectius militars d'una nova croada ima-ginária, tals com aixecar el setge de Rodes o defensar I'imperi grec.
Tirant no solament és el gran estrateg salvador de Constantino-ble que la cristiandat va esperar en va, també es constitueix en el providencial instrument de la tan anunciada conquesta i
cristianit-zació del nord d'Africa, proposada per Llull al nostre rei ]aume II i gue, segons les profecies, havia d'acabar neutralitzant la pugna en-tre Mahoma i Jesucrist a favor del segon!
El plantejament d'aquesta croada ideal, a partir d'un cavaller que arriba a ser emperador grácies als seus propis mérits, no deixa
de contenir un considerable missatge crític i alliqonador sobre qui-na hauria de ser la vertadera funció dels monarques cristians i de la cavalleria en general, en realitat massa apartats, tant els uns com els altres. deis seus vertaders obiectius a causa de les baralles i vani-tats cortesanes.
De Ia realitat a Ia ficció
Tirant lo Blanc és fruit d'unes riques i variades lectures, peró tam-bé recull les nombroses experiéncies personals dels viatges i pe-ripécies del seu autor arreu d'Europa, i cal suposar que molts dels seus ideals i desenganys. La família de foanot Martorell, relaciona-da amb la cort del duc de Gandia, tenia senyorius en el Regne de Valéncia, i els seus pares, Francesc i Dami¿rta, van tenir nou fills, dels quals convé recordar, a ntés de l'escriptor, Isabel i Damiata.La primera fou esposa del poeta Ausiás March, el qual, desconfiat, va demorar el casament fins després d'haver cobrat tota la dot matri-monial estipulada. Damiata, d'altra banda, va causar molts malde-caps al seu germá Joanot a causa de la suposada promesa de matri-moni que li havia fet el seu cosí Joan de Mompalau. El fet que Mompalau es negara a satisfer aquesta promesa va ocasionar un greuge entre les dues famílies que va donar lloc a un intens inter-canvi de lletres de batalla. Aquest génere epistolar: eue Joanot Mar-torell coneixia rnolt bé i que és molt present al Tirant, servia per a vehicular les acusacions i arguments de les parts i per a determinar els detalls de com s'havien de tractar les qiiestions d'honor, la fixa-ció de jutges, el lloc i la data dels duels, tria de les armes, etc.
Mogut d'aquest <punt d'honoo cavalleresc, ]oanot Martorell va aconseguir que el rei d'Anglaterra Enric VI autoritzara que el duel entre els dos cosins valencians se celebrara a Londres, cosa que ex-plica l'estada de Martorell en aquella ciutat entre 1438 i 1439.
El viatge a Anglaterra va tenir efectes positius i negatius evi-dents. D'una banda, va permetre al cavaller valenciá desplegar a cor qué vols les seues fantasies cavalleresques i el va posar en con-tacte amb la cort anglesa, on els reis havien recuperat el mite d'Ar-tur i dels cavallers de la famosa Táula Rodona a fi d'impulsar el va-lor d'una noblesa que semblava més interessada a caqar, fer l'amor i donar-se bona vida, que no en els perills i fatigues de la guerra.
El protagonista de la novel.la de Martorell, Tirant de Roca Sala-da, cavaller bretó d'ascendéncia artúrica., será oficialment tractat i reconegut corn un dels membres més distingits de l'orde de la Gar-rotera, r-rn dels ordes de cavalleria més importants d'Europa, vin-culat a la corona anglesa, i episodis com el del ferotge alá del prín-cep de Gal.les semblen reminiscents de la pr-rgna d'Artur amb ei monstruós Cath Palug de la tradició artúrica gal.lesar.
Sernbla que a Martorell, com a Tirant, el van fer cavaller a Lon-dres, on va entrar en contacte amb I'esplendor de la cort anglesa brillantment descrita al principi de la novel.la. D'altra banda, va ser també a Anglaterra on Martorell va conéixer una novel.la ano-menada Guillem de Varoic, una obra de caire més aina exemplar que va servir d'estímul inicial a la creació de Tirant lo Blanc.
Peró si I'anada i estada a Londres va tenir I'efecte positiu d'inci-tar la irnaginació literária de Martorell i de posar-lo en contacte amb nous ambients i lectures, és evident que no va resultar tan be-neficiosa per a les finances familiars, ja que, a conseqüéncia del viatge, el nostre autor va haver de demanar quantiosos préstecs a mercaders italians i jueus, arnb els quals posteriorment va entaular diversos plets i baralles.
Algunes d'aquestes disputes les trobem reflectides en certs epi-sodis de la novel.la. Així, els lectors valencians del Tirant devien identificar serlse problemes el gegant Kirieleyson de Muntalbá
amb don Gonqalbo d'Ixer, comanador de Muntalbá i espós d'Agnés de Portugal, que fou la compradora dels béns patrimonials dels Martorell. Lautor del Tirant, arruinat i sense terres, es va prendre aquesta venjanga literária, vist que el comanador no va fer cas de les batalletes cavalleresques que el bregós Joanot Martorell li pro-posava. Segurament els lectors contemporanis podien fer amb mi-llor coneixement de causa que no els actuals una lectura en clau cómica o parddica de moltes altres descripcions i personatges car-regats de possibles segones intencions. Així, episodis com el que protagonitza l'emperador de Constantinoble a la cambra de Car-mesina, quan busca inútilment alguna"rata" amagada, o el que descriu les relacions amoroses entre Hipólit i I'emperadriu, s'han llegit corn a possible sátira de les escandaloses relacions entre la duquessa de Gandia i un seu jove protegit; relació que potser per-metia establir un automátic paral.lelisme entre el banyut empera-dor de Constantinoble i el vell i quasi cec duc Alfons de Gandia, l'únic en aquella bella ciutat valenciana que no devia estar al cor-rent dels embolics de la seua muller.
Martorell conegué també de manera directa la cort napolitana d'Alfons el Magnánim, i devia haver visitat Sicília i també Rodes, ciutat sobre la qual aquell rei exercia una notable influéncia, i on Martorell pogué escoltar de testimonis directes les circumstáncies del darrer setge dels egipcis de 1444.Fins s'ha arribat a insinuar que és possible que participara en alguna ambaixada a Constantinoble.
No cal dir que aquest coneixement tan directe dels afers d'ltália i del món mediterrani, així com el contacte que va establir a Valéncia, Nápols i Barcelona amb alguns dels millors escriptors i poetes del moment, degué proporcionar al nostre autor accés a les nombroses obres literáries que assimilá al Tirant. El fet d'haver militat al costat dels enemics de loan II (és a dir, dels perdedors) explicaria també
que el cavaller valenciá acabara la vida en la més absoluta pobresa. Sabem que quan mor I'escriptor, el 1465, l'original de Tirant lo Blanc el tenia en penyora un prestamista anomenat Martí Ioan de Gual-ba, personatge de noble família catalana al qual el colofó de la no-vel.la presenta com a autor de la darrera part del llibre, eue es va publicar a Valéncia el49q poc després de la mort de Martorell.
Resulta molt difícil saber fins a quin punt Gualba va ficar culle-rada (si es que en realitat ho va fer) en el text de Martorell, que, tot i la seua complexitat, no deixa de tenir una coheréncia evident. El cas és que hem d'agrair-li, si més no, que tinguera el bon gust de fer copiar primer, i de portar ala impremta després, el text empenyo-rat per Martorell, que d'altra manera segurament s'hauria perdut.
Vida cortesana, guerra i amor
Peró, com podrá descobrir ben prompte el lector curiós, Tirant lo Blanc no és únicament la narració suposadament histdrica -i per aixó en general versemblant- de les aventures d'un cavaller i es-trateg extraordinari que porta a terme el vell ideal cristiá de croa-da, d'acord amb la problemática concreta plantejada ala seua ge-neració. És també un llibre d'entreteniment i de saborosa lectura, on s'enmirallen, amb sorprenent vitalitat i realisme, la vida i els costums de la societat cortesana de l'época. Hi retrobem l'ámbit de la festa i de l'autoescenificació del poder reial, que inclou les tea-trals representacions al.legóriques usuals arreu d'Europa i relacio-nables amb la poesia de l'época, el luxe i les modes, les oracions, els discursos, etc.
Les minucioses descripcions de tornejos individuals i d'episodis bél.lics per terra i per mar, que tant agradaven als lectors dels lli-bres de cavalleria, es combinen amb escenes molt plástiques plenes de galanteria, picardia i d'un sorprenent erotisme. I és que I'amor
r
és l'altre gran tema de la novel.la. La comparació entre els amors de Felip de Franga i Ricomana, Diafebus i Estefaniil, i Hipirlit i l'ernperadriu, d'una banda, i els de Tirant i Carmesina, de I'altra, posa en evidéncia que els dos jóvens protagonistes segueixen les pautes de I'anomenat amor cortés.
D'acord amb la tradició cortesa medieval, I'arnor era Lrna pas-sió, o m¿rlaltia irresistible, causada per la visió de la bellesa d'nn home o d'una dona, i tenia una simptomatologia molt ben defini-da: grogor o blancor de la cara, insomni, desgana i temor o dificr-rl-tat d'expressar els sentiments a la ¡rersona estimada. No carl dir que detectern aquests sírnptomes en Ricom¿rna i més tard en Tirant. L escena en qué I'heroi bretó contempla ules pomes cristal.lines del Ir¿u'adís, de Carrlresitra, i les conseqüéncies que se'n deriven, sern-blen aclaptar-se fil per randa a un¿1 definició de nranual sobre I'a-mor cortés i les cor-rvencions poétiques que s'hi relacionen. Tirant, ferit del mal d'arnar, haurá de batallar en un doble carnp, i I'amor li servirá d'estímul per a la guerra.
M¿rrtorell, que controla molt bé les etapes de l'evolució del lli-['rre, fará coincidir el triomf militar de Tirant a Constantinoble i la reconquesta de l'imperi amb la seua conquesta particular del "cas-tell" de Carmesina. Pero la lenta progressió d'aqr-rest amor apassio-uat ve puntuada per clelicioses escenes, com la de la declaració de Tirant mitjangant un mirall, els balls, les converses més o menys picants i algur-r agosarat contacte fisic, i avanga rnalgrat els obsta-cles, els malentesos i una tempestuosa ruptllra que sep¿lra els ena-nrorats i posa ¿r prova els seus sentiments.
Tirant troba una aliada fide.l en Plaerdemavida, el nom simbó-lic de la qual representa una rnentalitat clarament favorable a l'a-lnor. És ella clui predica ¿rmb picardia clue cal estimar els qui ens estimen, qui supleix les nlalts de Tirant en I'escena del t-ran¡ les
guia en el famós episodi de la rata, i permet finahnent a I'heroi r ic-toriós accedir al llit de l'estimada. Peró Tirant té també una peri-llosa enemiga: la Viuda Reposada, una dona frustrada i ressentida que representa el poder de la mentida, de les falses aparences i de 1'engan¡ que acabará lliurant-se a una mort desesperada.
Quan tot feia pensar gue, tal com acaben tradicionalment els contes, els dos enamorats podrien disfrutar plenament del seu alnor i Tirant rebria la merescuda recompensa del seu esforg, l'au-tor ens sorprén amb un final inesperat. Basta un petit mal de cos-tat per acabar amb la vida del gran heroi conqueridor, i aquesta mort inesperada comporta també la de I'emperador i la de Carme-sina. La roda de la Fortuna mostra una vegada més, amb aquest fi-nal trágic, la fragilitat de la condició i de la glória humanes.
Així acaba aquesta gran novel.la que l'editorial Vicens Vives ha volgut fer assequible als nostres jóvens lectors en una versió sinté-tica perd tanmateix molt completa i ben articulada, que permet conéixer i assaborir alhora el més essencial de l'argument i els trets més distintius de I'estil, i els prepara així molt oportunament per a una posterior lectura més completa i definitiva del text original del gran autor valenciá.
Conr a editor i especialista en Tirant lo Blanc, no cal dir que em felicite d'aquesta iniciativa que espere que puga contribuir a donar a conéixer més i millor entre els lectors jóvens el nostre clássic més intens i universal, ara que la universitat de Valéncia acaba de desta-car Ia seua importáncia i modernitat donant al seu nou ordinador, urr dels més potents d'Europa, el nom de Tiranf, convertint així el nostre heroi en el nou paladí d'una nova i més humana croada en favor de la ciéncia i de la civilització.
r5
