Cantata per a cor,
Cantata per a cor,
rapsode i grup instrumental
rapsode i grup instrumental
LA TONALITAT DE L’INFINIT
LA TONALITAT DE L’INFINIT
Enric
Enric
Casasses
Casasses
Cantata per a cor, rapsode Cantata per a cor, rapsode
i grup instrumental i grup instrumental
enric casasses figueres [lletra] enric casasses figueres [lletra]
i feliu gasull [música] i feliu gasull [música]
Carrer Roger de Flor
Carrer Roger de Flor 209, 4209, 4t Bt B 08025 08025BarcelonaBarcelona www.nuvol.com www.nuvol.com info@nuvol.com info@nuvol.com
Presentació 6 Crida 7 Primera cançó 8 Sermó de l’infinit 9 Saps? 12 La senyora i el senyor 13 Enigma 15 Només tinc... 17
Ha fugit una estrella 18
El forat del vent 20
De Mallorca a Perpinyà 23 Els versets 25 Poema 27 Tres quarts 28 L’amor 29 La poesia 30
Ja fa una dotzena d’anys que el Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona va fundar el programa Cantà-nia, pensat per a escolars de primària, que consisteix en la composició d’una nova cantata cada any per a ser apresa i interpretada pels alumnes les nostres escoles. Aquesta activitat, una de les més populars en l’àmbit musical escolar (els darrers anys hi participen més de
600 escoles i 25.000 nois i noies), vol ser un apropament
entre el món creatiu (literatura i música) i el món edu-catiu a Catalunya.
La cantata que va estrenar aquest cicle l’any 2001 fou
La tonalitat de l’infinit , sobre textos poètics d’Enric Ca-sasses i amb música de Feliu Gasull. La riquesa de la proposta, tant literàriament com musical, és esplèndi-da: textos d’alta volada, eventualment d’un lirisme que emociona, i també juganers, irònics, humorístics..., re-ben el suport d’una composició que juga amb colors, textures i efectes, complexa en l’harmonia i el ritme, però sempre respectuosa amb les línies melòdiques d’inspiració popular. Sens dubte es tracta d’una obra mestra, tan a prop de la canalla (en els seus orígens) com dels adults: aquest és un dels seus mèrits, i per això ens hem animat a presentar una versió per a veus mix-tes de La tonalitat de l’infinit en commemoració del 50è
aniversari del cor.
Josep Prats
CRIDA
bon dia, senyores i senyors, nens i nenes, colzes i genolls, ungles i cabells...
escolteu, pares i mares, parets i sostres, veles i vents, guerres i camions?
sentiu, fades i bruixots, monstres i papallones, mestres i aprenents, aires i fondàries?
a l’aguait, patims i patams, crecs i cracs, ais i uis, tomàquets i cigrons?
hi som, culleres i forquilles, gossos i plantes, hores i minuts, aigües i vins?
obriu l’ull, jungles i deserts, portes i finestres, verds i vermells, bosses i telèfons?
eei, balangueres i pastorets, prestidigitadors i
prestidigitadores, somnis i realitats, nois i noies... diu...
PRIMERA CANÇÓ
No et trenquis, càntir de l’amor, que no
s’escanyi per amor l’amor — que canti!
SERMÓ DE L’INFINIT
Com poetes, com persones que som, la nostra obligació és trobar, i donar, la tonalitat, la nota, [...donar la nota...], LA TONALITAT DE L’INFINIT, que no som animals que en tenen prou amb respirar i punt i ja estan contents. No. Nosaltres som uns animals que ens ho preguntem quan s’acaba l’aire què hi ha a l’altra banda del cel, on s’acaba tot? al darrere què hi ha,
RE
o... o continua infinit l’infinit? Aquesta idea, que arribi un punt que ja no hi hagi res, o al contrari, que sempre n’hi hagi més, que arribis al final i encara continuï, és una idea que no em cap al cap, que no m’entra al pen-sament, però bé l’ha pensat el penpen-sament, bé l’he sentit, jo, aquesta idea de l’infinit, i veig i comprenc que
l’infinit el tinc en
MI
i aleshores aquest món, aquesta natura, ja no ens sem-bla prou, o ens semsem-bla massa, i el que fa l’home és que reconeix la força d’aquests espais i se’n separa, com? Doncs amb quatre parets i un sostre, amb la casa, i a
dins de la casa encara més parets, com si volguessis anar limitant l’infinit i tenir almenys la possibilitat de quedar
SOL
però malgrat la porta que es tanca i la finestra per mirar sense ser vist, l’infinit se’t fica a dins de casa, quan veus que ve algú i sents que truquen, una persona, i a partir d’aquí tu ja no depens només de tu, ja no pots fer el que vulguis, pot ser fins i tot que facis el que vulgui l’altre, que ara truca, puc passar? i obres la porta a l’infinit i li dius
SÍ
i entra l’altra persona, que et mira, que et fa ganyotes, et parla, i parleu, i quan parleu i anomeneu les coses amb els seus noms és com si tinguéssiu en comú... no ho sé... un món, tot. Les possibilitats són infinites, fins et pots saltar totes les limitacions i agafar la cosa que més t’estimes, o el teu últim tros de menjar, i dir-li té, és per a tu, fer-li el
DO
encara que no sàpigues ni si en tindràs demà. I després demà passat, i l’altre, això sí que és infinit, el temps, el temps que sempre vindrà i vindrà i qui sap com serà... ens hem d’assegurar alguna cosa, hem de fer conserves,
hem de fabricar neveres, hem de treballar per demà, per a nosaltres, per als altres, per als fills, sempre, infinita-ment, la humanitat
FA
i és sostingut, això, sempre. Fins aquí la filosofia. No-més queda fora sense explicar perquè no té explicació ni se sap ben bé de què serveix, però sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi ha, són les cançons, és l’art, la poesia, l’infinit que sembla que es pugui tocar amb les mans, o si més no amb els instruments, la música, el
LA
SAPS?
cel amunt de les estrelles més enllà de la galàxia on s’acaba el meu jardí comença un altre jardí comença una altra galàxia són unes altres estrelles
hi ha una branca i una pedra una pedra que entrebanca i fa caure cap amunt
i al damunt del capdamunt on fins l’espai s’entrebanca s’hi pot seure en una pedra cel enllà de les estrelles
als confins de la galàxia on s’acaba el meu jardí
«LA SENYORA I EL SENYOR
»que són
dama GANA i l’amo AMOR
o viceversa
LA SENYORA I EL SENYOR
SÓN ELS PATRONS DE LA BARCA I EL XIC QUE PORTA EL TIMÓ
D’EN TANT EN TANT S’EMBORRATXA
cap amunt cap avall a mà dreta i a mà esquerra endavant reculant fent revolts i giragonses... LA SENYORA I EL SENYOR
ELS DIRECTORS DE L’ORQUESTRA I EL NOI QUE TOCA EL TAMBOR D’EN TANT EN TANT VA A LA SEVA
cap amunt cap avall a mà dreta
endavant reculant fent revolts i giragonses... LA SENYORA I EL SENYOR DAVANT DE LA COMITIVA
I A L’ÚLTIM RENGLE ELS MINYONS JUGUEN A FET AMB LA VIDA
cap amunt cap avall a mà dreta i a mà esquerra endavant reculant fent revolts i giragonses...
ENIGMA
Som els passos de la gata som el fil del pensament del pensament Som el nus de la sabata som la cara de la gent a de la gent
en panxo va dir a n’en pinxo
vols que et punxi amb un punxó i en pinxo va dir a n’en panxo punxa’m sí prô a la panxa no
Som un aire que retrata som el groc intermitent intermitent Som el nus de la sabata som la cara de la gent a de la gent
La bombolla que no esclata perquè a dins hi viu la gent hi viu la gent hi viu la gent hi viu la gent
NOMÉS TINC...
Només riing una paraula només cling una paraula només tinc una paraula que fa goig i fa patir: la vrîtat és una taula la vrîtat és una taula la vrîtat és una taula
HA FUGIT UNA ESTRELLA
veu visions de dia i adormida també
Aquesta n’és la història d’un esperit valent
d’ànima bondadosa i el que li esdevingué.
Ai que el meu cor se’m nua per un pom de clavells.
A mitjanit s’alçava del llit a passos lleus. La casa està adormida, només se sent el vent.
Ai que el meu cor se’m nua per un pom de clavells.
I obria la finestra
que dóna al taronger i salta a fora i vola i no li costa gens.
Ai que el meu cor se’m nua per un pom de clavells.
Travessa nits i dies en un sol pensament i s’atura a mig aire per sobre dels ocells.
Ai que el meu cor se’m nua per un pom de clavells.
Qui sap si encara vola, qui sap què se n’ha fet. He vist caure una estrella i no l’he vist mai més.
Ai que el meu cor se’m nua per un pom de clavells.
EL FORAT DEL VENT
Fa dos o tres mil anys, en temps dels grecs antics,
el filòsof Heràclit ja va dir que el sol és de la mida del peu d’un home,
me l’imagino ajagut alçant el peu per comprovar-ho.
Avui sabem que l’univers, tot ell, és gran com un granet de pebre
i es mira amb microscopi.
I els poetes i els pobres sempre han sabut que en una oliva hi ha l’eternitat del temps,
que en una llesca de pa hi ha totes les generacions humanes. Que una branqueta de farigola és un missatger que porta un
missatge
que ve des de sempre, des del primer dia. I és avui, el primer dia.
En un sol àtom de l’ungla del dit petit
hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà.
En un esternut normal, que sigui una mica fort, aatxum, hi ha un instant
que gairebé és una visió, una intuïció, de l’infinit, o gairebé. En un lloc a dalt de les muntanyes que tanquen la ciutat per la
banda de muntanya
hi ha un pas com una escletxa, un tall, molt estret, només hi passa una persona,
Allà al forat del vent vaig seure a terra vora un arbre i vaig alcar un peu
per comprovar si el sol és com el peu d’un home.
Vaig comprendre que l’univers és com un gra de pebre. Vaig recordar un pobre que em parlava de l’eternitat d’una
oliva.
En una llesca de pa i vaig veure els avis dels besavis i els fills dels néts.
Una branca de farigola i un ocellet fent piu piu eren dos missatgers
del primer dia que hi va haver món, deien que som al segon zero coma zero migpartit pel mig, piu piu, del moment de l’explosió de quan comença tot. En un sol àtom de l’ungla del dit petit
hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà. En un esternut normal, però que sigui una mica fort, d’una
persona,
atxum, hi ha un instant, una visió, de l’infinit, o gairebé. Al cim d’una de les muntanyes que dominen la ciutat hi ha una casa abandonada a mig construir, sense sostre,
només quatre parets
amb les obertures de les portes i finestres, sense portes ni finestres,
obertes als quatre vents, són els forats del vent. Allà dalt... Allà dalt toco el sol amb la punta del peu.
Visc en un granet de pebre. El meu rellotge és una oliva.
I una mata de farigola i un ocellet em diuen d’on venim, on som.
Com és que som al moment zero, si som a mig camí? Som a mig camí d’aquesta vida, en un bosc fosc...
Som a mig cami, ens hem hagut d’aturar a canviar una roda... Som a mig camí discutint per on s’hi va i no hi ha manera... A mig camí ens distraiem del camí tot fent camí...
En un sol àtom de l’ungla del dit petit
hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà. En un esternut normal, però una mica fort, d’una persona, atxum, hi ha un instant de visió, la sensació de l’infinit,
o gairebé.
I des d’una de les muntanyes que voregen Barcelona, des del pas per on entra el vent del nord,
he vist un ocell majestuós que venia de la mar, sobrevolava tota la ciutat
DE MALLORCA A PERPINYÀ
Va volant una gavina de Mallor-ca a Perpinyà
Una noia de Ciutat al terrat estenent roba sent el batre d’unes ales Va volant
una gavina tota
l’i-lla travessant
Les muntanyes contra el vent i al cim més alt les antenes i més amunt la gavina
Va volant una gavina per les
Pescadors de mar endins l’ocellot que us acompanya us espanta la sardina
Va volant una gavina fins les cos-tes de Garraf
Castelldefels, Montjuïc Tiana, Lloret, les Medes
cap Norfeu, Banyuls, els Aspres Va volant
una gavina per la mun-tanya i el pla
I un gendarme que la veu al Castellet aturada
no sap per què i s’atabala Ha vingut
una gavina de Mallor-ca a Perpinyà
ELS VERSETS
Tot prové d’una sardina que amb si mateixa lluitant engendrava una gavina
amb tot un món al voltant
Un cinquè un sisè un dotzè un vintè mitja meitat
i la meitat de mig terç i mig terç és la unitat
L’amistat va per la terra dient vinga a despertar que se sent cantar la verra i ens hem de felicitar
La de l’ametlla t’estimo
i la del roser només
la flor del card repartim-ho
Des del montgrí veig montgó sant onofre el canigó
norfeu el golf castelló la noia de cal baió
Quan l’home fa l’animal
el llop no surt d’entre els arbres el gall s’amaga al corral
només se’n foten les cabres Cadenes tot el que neix cadenes la policia
i cadenes tu mateix amb la puta gelosia
A mi ja van parir-me enamorat
i mai més he parat d’enamorar-me. Doncs jo vaig néixer desenamorada i no he deixat de desenamorar-me.
A mi ja van parir-me enamorat
i mai més he parat d’enamorar-me. Doncs jo vaig néixer desenamorada i no he deixat de desenamorar-me.
TRES QUARTS
t’estimo i els ocells desperten l’alba t’estimo i ja madura el dematí
t’estimo amb les collites del migdia
els fruits del sol esclaten dalt dels arbres t’estimo i se’ns esborren els minuts
3/4 de 6...
t’estimo i som al laberint del vespre t’estimo i se t’aproxima la fosca
t’estimo sota els sostres de la nit les plantes de la lluna volen créixer t’estimo i ja es desclou la matinada
3/4 de 6...
Aleshores ocells desperten l’alba i aleshores madura el dematí i es cullen les collites del migdia
els fruits del sol esclaten dalt dels arbres i se’ns esborren hores i minuts
L’amor ho cura tot i no et fas vell, és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna, cura de tot, menys de mirar la lluna.
L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx, l’estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins, l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna. L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort, és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna? L’amor és déu... o l’únic déu és la lluna?!
LA POESIA Sóc un miracle de la natura ningú m’atura Sóc una bèstia sóc la modèstia
Vinc amb els gossos toco les plantes
sóc com d’abantes Just arribada
ja estic prenyada Jo sóc la forma no passis ànsia de la substància No em cal cap mot sé dir-ho tot
Després de llegir 300 pàgines de filosofia de en
llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però... de quin color és? En tot el que diu Lévi-nas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, fa que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’esto-na. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb
Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’ Amic i Amat .
No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al ma-teix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300
pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?
Això ho formulo així ara a posteriori però en forma de grumoll ho estava pensant aquests últims mesos
quan escrivia, amb la música inspirada i sàvia i vital de Feliu Gasull, les cançons d’una cantata per a cor de
nens i grup instrumental que es diu La tonalitat de l’in- finit i en la qual es demostra que aquest, l’infinit,
musi-calment funciona en Fa sostingut, si més no a tres quarts de sis (del vespre i de la matinada) però que la música en qualsevol altre moment pot ser en La o en altres no-tes segons els diferents capítols de la prosa diguem filo-sòfica. En les cançons he cercat la sensació més
immedi-ata i senzilla possible de l’infinit en l’espai físic que ens envolta (el meu jardí), de l’infinit en el comportament d’entre les persones, de l’infinit en els enigmes que ens assetgen amb els seus grocs intermitents, de l’infinit en l’amor i el pas del temps, de l’infinit en la desaparició (que potser pot ser la mort) de certes persones, de l’in-finit en la capacitat humana de volar sense esforç, sense ales i sense accessoris, de l’infinit en l’eterna fecunditat extrema, radical, de la poesia, de l’infinit en les coses finites i aparentment limitades com ara un esternut o la distància física entre Mallorca i Perpinyà vista a vol de gavina, i de l’infinit en la cara de la gent.
Perquè la idea més clara de Lévinas, i és una idea que jo ja l’havia somiada fa molts anys una tarda a la plaça Lesseps veient passar el personal que passava pel carrer, és que l’infinit és la cara de la gent.
